BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Israel Butler

15/04/2019 - 07:20 h

Entrevistes. "Les ciutats poden ser el nivell clau de governança per contrarestar l'autoritarisme"

Israel Butler és expert en dret internacional i política europea; actualment treballa com responsable d’incidència a Liberties (la Unió per les Llibertats Civils a Europa), una ONG dedicada a l’observació del compliment dels drets humans a la UE. Anteriorment, va treballar com a investigador a l’Open Society European Policy Institute, a Brussel·les, i a l’Agència dels Drets Fonamentals de la UE, a Viena. Parlem amb ell amb motiu de la recent publicació del seu llibre Fent front als populistes autoritaris: D’on ve el seu suport i com revertir el seu èxit, que ofereix algunes claus per entendre i contrarestar l’ascens dels moviments i partits populistes autoritaris a Europa.

 

El teu llibre està dirigit a contrarestar els moviments populistes autoritaris: Qui són i quin és el seu projecte polític a Europa?

Aquest terme es refereix bàsicament als partits polítics i a les persones que els formen, que són, al mateix temps, populistes i autoritaris. No és sinònim de ser populista, perquè populista es pot ser des de qualsevol ideologia. No obstant això, representar un moviment autoritari implica, essencialment, voler eliminar les llibertats individuals i les llibertats civils, i concentrar el poder en un govern l’objectiu del qual és tornar la societat a un “passat fictici millor”.

Per això, els moviments autoritaris populistes utilitzen com a eina, entre altres coses, la culpabilització de grups històricament marginats sobre problemes econòmics, socials o de seguretat. Aquests moviments es caracteritzen, a més, per la seva oposició a la democràcia pluralista (només un punt de vista pot ser acceptat), a la igualtat i a la equitat entre totes les persones, i per la seva resistència a aquells que qüestionen les regles tradicionals o les normes culturals (ultraconservadores). En resum, es caracteritzen per una oposició als drets humans i a l’Estat de dret.

 

Ens donaries algun exemple?

A Europa, considero Hongria com un dels exemples més clars per il·lustrar aquests moviments, doncs, entre altres coses, té un Govern que d’una banda ha esmenat la Constitució per eliminar els límits de l’acció governamental, i de l’altra, ha empès la creació d’un nou sistema de tribunals on els jutges siguin nomenats pel Govern.

De la mateixa manera, crec que Polònia, Itàlia i Romania són també bons exemples, ja que en aquests països, els moviments autoritaris populistes estan fent gairebé impossible contradir el discurs oficial dels seus Governs en els mitjans de comunicació, estan desenvolupant mesures que limiten els drets humans de les persones migrants, i estan promovent el retorn a polítiques ultraconservadores, limitant el dret a manifestar-se, sembrant campanyes de difamació contra les ONG que no els agraden, etcètera.

 

En el teu llibre defenses que els projectes polítics d’aquests moviments autoritaris populistes amenacen l’Estat de dret, la democràcia i els drets humans: ¿de quina manera?

L’Estat de dret implica gaudir de tribunals independents, que garanteixin que els governs no s’extralimiten en els seus poders. No obstant això, els moviments autoritaris populistes fan malbé l’Estat de dret quan, per exemple, es llancen a canviar la Constitució quan tenen la majoria suficient per fer-ho (com en el cas d’Hongria) amb la finalitat d’eliminar limitacions de poder; o, si no tenen majoria suficient al Parlament, es llancen a atacar directament als tribunals constitucionals (com en el cas de Polònia).

D’altra banda, també posen en marxa altres mesures com, per exemple, prendre el control d’altres institucions públiques dissenyades per limitar i controlar els poders públics. En el cas d’Hongria, el Govern es va fer càrrec bàsicament de l’Autoritat responsable de la protecció de dades i del Banc Central, així com d’altres institucions públiques, que també han quedat actualment sota el control del Govern a l’imposar-se una reorganització en el servei civil, en què molts dels principals funcionaris civils van ser reemplaçats per persones lleials al Govern. Una cosa similar ha passat també a Polònia, i per a mi, totes aquestes reformes impliquen danyar d’alguna manera l’Estat de dret.

A més, cal tenir en compte que una democràcia que funciona eficientment implica, entre d’altres coses, disposar d’un espai de debat públic en els mitjans de comunicació, equilibrat i ben informat. No obstant això, atès que una de les primeres coses que fan els moviments autoritaris populistes en arribar al poder és intentar preservar el seu lloc –i per a això necessiten controlar l’opinió pública que determina la forma en què vota la població–, aquests prenen mesures perquè els votants només rebin la propaganda del Govern. En aquest sentit, podem veure que, tant a Hongria com a Polònia, els seus governs s’han apropiat dels mitjans de comunicació públics i han guanyat, també, molta influència sobre els mitjans privats.

Pel que fa als drets humans, els moviments autoritaris populistes tendeixen a afavorir un enfocament de la llei i l’ordre molt dur, cosa que per a ells es tradueix en la promoció de càstigs exemplars per als delinqüents i les persones que estan a la presó; en limitacions del dret a la manifestació i a la protesta; en la reducció dels drets humans de les persones migrants; en la implementació de mesures concretes contra la igualtat de gènere; en atacs retòrics contra la comunitat LGBTI, etcètera.

 

El teu llibre es basa en evidència proporcionada en el camp de la psicologia social per establir que les persones partidàries dels moviments autoritaris populistes es divideixen en dos grups principals, segons les seves cosmovisions: “autoritàries de dreta” i “dominants socials”. Podries explicar breument per què fas aquesta distinció?

Per entendre perquè els votants voten a aquests partits, s’ha de comprendre primer com es formen aquestes actituds polítiques. Per això, l’enfocament de la psicologia social ajuda a explicar una cosa que altres disciplines no tenen en consideració, i això és, com les persones responen a diferents fenòmens, d’acord amb els seus valors.

En el meu llibre explico que, per una banda, aproximadament la meitat de les persones que donen suport als moviments autoritaris populistes són autoritàries de dreta. Aquestes persones estan preocupades principalment per la seguretat, i pensen que el món és un lloc perillós. Per això responen a fenòmens que perceben com a amenaces: la recessió econòmica, els atacs terroristes, etcètera.

D’altra banda, la meitat restant està formada per persones que podem anomenar dominadors socials. Aquestes persones estan més preocupades per l’estabilitat social en termes de preservar les jerarquies socials tradicionals que perceben com a legítimes; per tant, a aquestes persones el que els inquieta és la competència pels recursos i mantenir el seu estatus social i econòmic.

 

¿Por què creus que és útil comprendre aquesta diferència?

Els moviments autoritaris populistes sempre intenten apel·lar tant a les persones dominants socials com a les autoritàries de dreta. Per això, és també molt útil per a les persones que lluiten contra aquests moviments autoritaris populistes distingir entre els dos grups. D’aquesta manera es pot afinar millor quin tipus de missatges és necessari formular cap a ells, per contrarestar aquesta percepció de competència o amenaça infundada pels moviments autoritaris populistes.

 

Quins creus que són els principals factors que expliquen l’èxit d’aquests moviments, no només a Europa, sinó també en d’altres països?

D’una banda, crec que hi ha algunes fonts genuïnes d’amenaça i competència. Per exemple, la recessió econòmica, el creixement de la desigualtat, la creixent bretxa entre rics i pobres, el fet que les noves generacions es vegin a si mateixes com menys acomodades que els seus pares, etcètera. Aquests fenòmens són realitats objectives i, per tant, factors desencadenants de competència que els moviments autoritaris populistes han explotat per fomentar que les persones se sentin amenaçades.

D’altra banda, hi ha també elements que no són objectius, sinó que, al contrari, han estat retorçats, exagerats o fabricats pels moviments autoritaris populistes en el seu benefici propi. Per exemple, és cert que hi ha hagut un canvi en les normes culturals dominants en els últims 20 o 30 anys –especialment en relació amb el progrés de la igualtat de gènere, els drets de les persones LGBT i de les minories ètniques, etcètera–, però els moviments autoritaris populistes han convertit aquest avenç en un problema, dient als seus votants que si els migrants, les persones LGTBI, les dones o les minories ètniques “guanyen” a la societat, els homes blancs natius “perden”, com si es tractés d’un joc de suma zero.

En resum, l’explotació d’aquesta percepció d’amenaça i competència és, en part, una de les raons que explica l’èxit dels moviments autoritaris populistes a nivell global.

 

¿Fins a quin punt creus que les campanyes de desinformació a través dels mitjans convencionals i les xarxes socials estan jugant un paper en aquest èxit?

Crec que els mitjans de comunicació han ajudat aquestes persones polítiques a difondre el seu missatge, la seva narrativa i la seva percepció d’amenaça i competència per múltiples raons. Una d’elles és el fet que els mitjans de comunicació públics no siguin en l’actualitat molt independents. Així mateix, als Estats governats per moviments autoritaris populistes, els governs han estat utilitzant els mitjans de comunicació públics per difondre el missatge de la por i de l’odi.

A més, crec que també hi ha un problema amb el mercat de mitjans privat i Internet. L’emergència d’aquest últim ha implicat la destrucció del model financer que sostenia els mitjans tradicionals, històricament finançats a través de mecanismes de subscripció i publicitat de pagament. No obstant això, una vegada que els mitjans es van traslladar a la Xarxa, els anunciants van transferir els seus ingressos a empreses com Google i Facebook, companyies que no produeixen notícies, sinó que són agregadors de notícies.

Alhora, les persones es van acostumar a accedir a la informació en línia de forma gratuïta. En conjunt, això va suposar que els mitjans de comunicació deixessin de ser financerament sostenibles i, per exemple, a Europa central i oriental, molts van ser venuts a oligarques. El resultat és que avui, hi ha persones de negocis que col·laboren bàsicament amb moviments autoritaris populistes per difondre els seus missatges. Podríem veure Berlusconi, a Itàlia, com un exemple primerenc d’això.

De la mateixa manera, veiem també com fins i tot els mitjans ben intencionats o que no tenen una agenda política establerta, vulguin o no, acaben alimentant notícies basades en l’odi i la por, o informen sense contextualitzar o criticar els missatges presentats pels moviments autoritaris populistes. Per què? Perquè encara que això no sigui bo per a la democràcia, és el que ven, i aquests mitjans també han d’obtenir guanys per sobreviure.

 

En el teu llibre anuncies que “la desinformació” és un dels determinants més importants perquè les persones es decantin per donar suport a aquests moviments autoritaris populistes. Per què? Què es pot fer per frenar aquesta desinformació?

Crec que la desinformació ajuda a consolidar les opinions de les persones que donen suport als moviments autoritaris populistes per dues raons. D’una banda, perquè crea una sensació de confusió i fa que les persones “no sàpiguen què creure”. Per tant, la desinformació pot funcionar en si mateixa com una amenaça, al desencadenar actituds polítiques autoritàries populistes. Per altra banda, la desinformació ofereix un espai segur a les persones que donen suport a aquestes actituds i, per tant, ajuda a preservar i consolidar la seva narrativa. Al cap i a la fi, cal tenir en compte que la majoria de les persones no sol estar subjecta a la recepció d’informació contrària a les seves creences.

En el cas de les persones partidàries dels moviments autoritaris populistes, veiem que la desinformació juga un paper clau en la formació de la seva percepció de la realitat, ja que els presenta el món com una amenaça o una lluita pels recursos constant. No obstant això, si hi hagués menys desinformació i més informació de millor qualitat periodística, aquestes persones rebrien informació que entraria en conflicte amb la seva percepció del món i tindrien més eines per crear-se un punt de vista crític.

A més, fins a dia d’avui la solució que s’ha proposat al problema ha estat enfocada de manera errònia: hem demanat a les grans plataformes com Google i Facebook que eliminin les notícies falses sense reflexionar abans sobre el fet que són precisament els algoritmes els que decideixen com compartir informació en aquestes xarxes, la principal barrera a la lluita contra la desinformació. No es pot oblidar que l’objectiu d’aquests és aconseguir el màxim rendiment econòmic, per tant, quants més clics obtinguin les notícies, siguin falses o no, majors seran els ingressos per publicitat que aconseguiran aquests gegants d’Internet, i en conseqüència, més les compartiran. Una solució a aquest problema seria canviar el model econòmic de Facebook i Google, per exemple, a través d’una pertinença de pagament o fins i tot a través d’impostos. Aquest seria, crec, un preu molt baix a pagar per salvaguardar la democràcia i aturar la difusió de la informació falsa.

En resum, per evitar que la desinformació “enganyi” necessitem, d’una banda, alfabetització mediàtica i capacitar les persones perquè puguin detectar el que és una notícia falsa del que no; i d’altra, treballar per aconseguir un model que doni suport a la consecució de mitjans de comunicació equilibrats i independents, cosa que passa per modificar l’estructura del mercat dels mitjans, actualment tremendament útil per als moviments autoritaris populistes. És a dir, abordar la font del problema: la falta d’inversió en mitjans de comunicació públics. Si això no es fa, no crec que l’alfabetització mediàtica sigui suficient.

 

Quina és la connexió entre el discurs de l’odi i els moviments autoritaris populistes? Com i per què utilitzen aquests el discurs de l’odi?

Com ja avançava abans, les persones partidàries dels moviments autoritaris populistes se senten còmodes en posicions de defensa dels valors i les jerarquies socioeconòmiques tradicionals. Això implica, entre altres coses, la promoció dels rols tradicionals de gènere, el rebuig a “els de fora” i a les minories ètniques, així com la limitació de l’accés d’aquestes persones als serveis de benestar, etcètera. Els prejudicis poques vegades es dirigeixen a un grup en particular, al contrari, en general s’estén cap a qualsevol col·lectiu tradicionalment marginalitzat.

Els moviments autoritaris populistes exploten aquest discurs d’odi al promoure una narrativa d’amenaça i competència de manera oberta entre els seus votants. És a dir, el discurs d’odi és una eina per assegurar majors contingents d’electorat.

 

Hem llegit que recomanes als progressistes prendre mesures per desactivar el discurs de la por, especialment a través de la millora de les estratègies de comunicació. Quines són aquestes mesures i n el curt, mitjà i llarg termini?

Hi ha mesures que, com ja he anunciat abans, probablement només els governs poden prendre. Per exemple, la reforma dels mercats de mitjans i la inversió en mitjans de comunicació públics.

No obstant això, hi ha altres mesures que, a més de per els governs, també podrien ser dutes a terme per filantrops progressistes, donants internacionals, organitzacions de la societat civil, etcètera. Entre aquestes, assenyalaria: crear, desenvolupar i difondre contranarratives progressistes; col·laborar amb els municipis per fomentar l’empatia, la tolerància i el pensament crític i incloure els drets humans i la promoció de la democràcia en el currículum escolar, etcètera. Totes aquestes són mesures que podrien aconseguir que les persones siguin, en el llarg termini, menys vulnerables als discursos dels moviments autoritaris populistes.

En el curt termini, que és on em sembla que menys s’està fent, crec que l’essencial seria començar per explicar històries positives sobre la migració: parlar de les persones migrants com filles i fills, com a pares o mares, com a persones en què podem confiar, centrant-nos en la contribució que aquestes, com a éssers humans, fan a les comunitats en què viuen. Està provat que aquest tipus d’històries i narratives positives i optimistes tenen un efecte multiplicador, i els mitjans de comunicació són el canal clau per difondre’l.

Però no només crec que haguem de compartir contranarratives, també hem d’aconseguir que més persones s’uneixin a la lluita contra els prejudicis. Per exemple, replicant l’èxit de determinades activitats que reuneixen diferents comunitats perquè es coneguin, vegin que no hi ha res a témer, i es desactivi així la falsa i infundada percepció d’amenaça i temor. És aquest “contacte” o “barreja” social en el lloc de treball, a l’escola, a l’habitatge; dóna com a resultat nivells més baixos de prejudicis i menor suport per l’extrema dreta. Per això crec que les ONGs i els organismes públics i privats finançadors haurien de reservar més recursos per a aquest tipus de projectes.

 

Per contrarestar aquests moviments polítics, recomanes als governs que simplement “compleixin amb les seves obligacions de drets humans”: per què creuen que els drets humans són la millor resposta per als autoritaris populistes?

Els drets humans van ser dissenyats precisament per evitar que alguna cosa com l’Alemanya Nazi tornés a succeir. Van implicar la posada en marxa de mecanismes socials i econòmics, en forma de drets, perquè les persones tinguessin accés als serveis públics, a la protecció social, etc.; en definitiva, a un nivell de vida adequat i digne. La idea darrere d’aquests mecanismes era que, en cas d’una altra gran recessió econòmica com la que va tenir lloc en la dècada de 1930, les poblacions no tornessin a quedar totalment desprotegides i vulnerables a greus privacions econòmiques i a la desigualtat extrema.

Alhora, es va posar en valor una cosmovisió (la dels drets humans) que pretenia promoure un sistema educatiu on totes les persones fossin educades en la tolerància i l’empatia envers l’altre, el pensament crític, i la certesa que tots i totes som subjectes de drets. Totes elles, garanties per assegurar l’existència d’un debat públic equilibrat en què el govern no pogués manipular a través de la difusió de missatges populistes; evitant així que es reduís a les minories a caps de turc.

Pot ser, però, que molts experts en drets humans no pensin automàticament en aquests com a remei per frenar els moviments autoritaris populistes, i tendir a pensar en els drets com a eines jurídiques. No obstant això, si entenem els drets humans des d’una perspectiva més àmplia, posant l’accent en el seu origen, com acabo d’explicar, podem veure que aquests són en realitat estàndards d’orientació perquè les persones que dissenyen i implementen les polítiques es guiïn en la construcció d’una societat justa, segura i pròspera. Per tant, són una resposta per contrarestar els moviments autoritaris populistes.

 

I ja l’última pregunta: la majoria de les solucions que ofereix el teu llibre estan dirigides als governs i la societat civil, però ¿què creus que poden fer les ciutats per contrarestar aquest fenomen?

Crec que les ciutats poden ser el nivell clau de governança per contrarestar l’autoritarisme, en part perquè els municipis tenen un major incentiu per servir a la ciutadania que els governs nacionals, moltes vegades més pressionats pel sector privat que el nivell municipal, o més temptats a implementar mesures populistes que no ajuden a resoldre solucions, però que donen vots. Al cap i a la fi, no podem oblidar que, quan els ajuntaments i els municipis promouen la participació ciutadana en la presa de decisions, les persones involucrades tendeixen a sol·licitar serveis públics de més qualitat: precisament el tipus de mesures que els protegiria de les conseqüències d’una recessió econòmica.

A més, les ciutats també compten amb un altre valor afegit per contrarestar aquest fenomen que, com he esmentat abans, és la diversitat: a major interacció entre les diferents comunitats, majors nivells d’empatia, tolerància i pensament crític; i, en conseqüència, nivells més baixos de prejudicis i menys xarxa de suport per a les agendes polítiques autoritàries populistes.

Per aquestes raons, crec que és més probable que els espais polítics municipals afavoreixin la defensa de valors progressistes, la protecció de la democràcia i els drets de tots i totes; en lloc de promocionar regles dissenyades per defensar al grup percebut com ètnicament dominant.

 

 Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès i Ana García Juanatey

Comparteix aquesta pàgina