BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Javier Tébar

20/03/2019 - 08:52 h

Entrevistes. "Desacreditar la memòria de les lluites per la democràcia podria considerar-se discurs d'odi"

"Desacreditar la memòria de les lluites per la democràcia podria considerar-se discurs d'odi"

Javier Tébar Hurtado és professor de la Secció d’Història Contemporània i Món Actual de la Universitat de Barcelona, sotsdirector de la Segle XX, revista catalana d’història i director de l’Arxiu Històric de CCOO de Catalunya. Per les seves investigacions sobre els moviments socials durant la dictadura franquista i la transició política espanyola, parlem amb ell sobre la relació entre recuperació de la memòria col·lectiva i la lluita contra els discursos d’odi.

 

Com expert en aquesta qüestió, podries explicar-nos què s’entén per “memòria viva”?

És una manera de referir-se a la memòria dels testimonis individuals de persones que van viure experiències traumàtiques en el passat o van ser víctimes de violència política i repressió institucional. També s’entén com una forma de rememoració i defensa d’aquestes persones.

No obstant això, jo prefereixo parlar de memòria col·lectiva. I què és la memòria col·lectiva? Una construcció social i cultural en permanent tensió i reelaboració, que expressa enfrontaments entre memòries de grup per fixar des del present una determinada imatge del passat i el seu significat.

 

En relació a això, fa només uns dies el Govern va demanar a 656 ajuntaments que retiressin símbols franquistes dels seus carrers a l’incomplir, aquests, la Llei de Memòria Històrica de 2007. Creus que l’Estat espanyol té un una assignatura pendent amb l’anomenada “memòria històrica”?

L’Estat espanyol democràtic ha incorregut en un abandonament de responsabilitats sobre aquest assumpte, durant dècades. Per tant, també ha contribuït al fet que la memòria quedi reclosa a l’espai individual de la víctima, o bé a l’esfera privada de les seves famílies.

Des del món associatiu memòria es porta responent a aquest abandonament des de fa molts anys, des dels 70, constituint-se en una memòria incòmoda per a una societat espanyola que passava a presentar-se com a definitivament moderna i europea.

Actuar així ha implicat conseqüències per a la cultura democràtica del país. Guardar els cadàvers en aquest immens armari anomenat “fosses”, i deixar que aquests pervisquin en la geografia del país, és un dels majors exemples de com la modernitat, sovint, cohabita amb l’arcaisme.

No obstant això, m’agradaria afegir que, si adoptem una mirada comparada amb Europa, veiem que aquests problemes no resolts al voltant de la memòria col·lectiva i a un passat traumàtic també han tingut lloc en altres països veïns. Un exemple seria el debat sobre el passat nazi a Alemanya. Aquest va tenir el seu inici a partir dels anys 70 i, en canvi, l’anomenada “Disputa dels historiadors” no va cobrar rellevància fins a 1986. El mateix va succeir amb el cas francès i la seva particular “Síndrome de Vichy“, que no va aparèixer a l’esfera pública fins als anys 80. Per no parlar de la situació actual i dels nous fenòmens que broten tant a Alemanya com a França.

 

Recentment, un Reglament aprovat per l’Ajuntament de Barcelona posa en marxa una Junta de Valoració pel reconeixement de les persones represaliades pel tardofranquisme. Quina opinió et mereix aquesta iniciativa?

La Junta és, sens dubte, un pas endavant molt important i crec que mereix una valoració molt positiva. Es tracta d’una experiència similar a les dutes a terme per altres ajuntaments, com ara el d’Iruña, a Navarra; o altres administracions, com la del Govern Basc. Sempre tenint en compte les enormes diferències entre els processos que es van viure durant la Dictadura i la Transició, tant al País Basc com a Navarra, ja que aquests disten de ser equiparables a allò succeït a Catalunya.

Per il·lustrar l’abast d’aquesta problemàtica i la importància d’aquest tipus d’iniciatives, m’agradaria esmentar l’impacte que han provocat els testimonis d’algunes víctimes d’ETA, en defensar amb valentia que era totalment injust que les víctimes de la dictadura no tinguessin reconeguts els mateixos drets que elles. Aquesta petició, que està en instàncies europees, ara per ara encara no està resolta.

 

En relació a la pregunta anterior, els familiars de les víctimes de la Transició van acudir fa només uns mesos a la Unió Europea a demanar justícia. Per què creus que s’està trigant tant de temps a reconèixer aquestes víctimes?

No pretenc justificar aquesta situació d’injustícia, però sí vull oferir una visió realista. Per aquest motiu, tractaré de transmetre breument els enormes obstacles existents, en el curt i mig termini, per al reconeixement d’aquestes víctimes.

En primer lloc, aquesta qüestió ha estat vista freqüentment com una cosa del passat, fins i tot entre alguns sectors de la l’esquerra espanyola. En segon lloc, la correlació de forces al Parlament Europeu ha estat durant anys –i és avuila que és: inclinada cap al liberalisme i el conservadorisme de forma majoritària. I, en tercer lloc, la Unió Europea es veu actualment amenaçada per les pulsions autoritàries que vénen tant des de l’est com des de l’oest, és a dir, el projecte europeu està patint una profunda crisi i, per tant, davant els temes de polítiques públiques de memòria, les urgències són unes altres. Cosa que és un error, sens dubte.

 

Tenint en compte que la desaparició forçada és considerada per la legislació internacional com una vulneració del dret , i que el dret a la veritat és considerat com un dret humà per les Nacions Unides, creus que els discursos polítics que a Espanya fomenten el descrèdit de la memòria poden considerar-se discursos d’odi?

Els discursos polítics que busquen desacreditar la memòria de les lluites per la democràcia que han tingut lloc en aquest país podrien considerar-se, en determinats casos i contextos, discursos d’odi. Desacreditar la necessària política de reparació i exhumació de les fosses, negar l’experiència de les persones que van ser torturades, processades i privades de llibertat per exercir els seus drets sota la dictadura, amagar la repressió, persecució i punició que van patir les persones homosexuals o el robatori de nadons, són alguns exemples d’una violació sistèmica dels drets humans durant la dictadura.

Des del meu punt de vista, acabar amb aquests discursos (d’odi) que pretenen limitar la llibertat d’expressió de moltes persones és la gran assignatura pendent. Construir una memòria col·lectiva porta necessàriament a conflictes, a disputes necessàries per construir una imatge del passat que, encara que pugui no arribar a ser mai totalment compartida, no hauria de ser en cap cas imposada.

Allò que cal, per tant, és discutir, debatre i fins i tot qüestionar aspectes d’aquestes polítiques. És a dir, dur a terme el que Ricard Vinyes ha definit com “la memòria pública participada per la ciutadania“. Aquesta imatge hauria de conformar-se en base al coneixement i informació sobre el passat, no a partir de consignes i eslògans que promoguin prejudicis i estereotips. Conèixer el passat, tal com es va formular a la Declaració del Liceu l’any 2002, és un dret civil.

 

En línia amb aquest debat, actualment a Espanya fer apologia del Franquisme no és sancionable. Però, si passés a ser-ho, creus que seria desitjable que es sancionés com un delicte d’odi? Quins creus que podrien ser els pros i els contres d’això?

Encara que, com apuntava abans, aquest tipus de discursos apologètics poden considerar-se, en alguns casos, discursos d’odi, tinc dubtes sobre que sigui desitjable considerar-los un delicte d’odi. La veritat és que la modificació del Codi Penal a Espanya que el 2015 va donar pas a la penalització d’aquest delicte –que, per cert, es va aprovar gairebé al mateix temps que l’anomenada Llei Mordassa– ha derivat en uns resultats que en cap cas responen a la seva motivació original: protegir els col·lectius vulnerables.

És més, el que veiem és que aquesta modificació del Codi Penal ha donat lloc a interpretacions judicials extensives i totalment qüestionables. Per tant, crec que la tipificació i persecució dels delictes d’odi, almenys tal i com l’hem vist fins ara, pot xocar amb la llibertat d’expressió. Preferiria que la llibertat d’expressió prevalgués sobre qualsevol altra qüestió i que els penalistes definissin de manera precisa, delimitada i proporcional els tipus de delicte i les seves penes. Davant les experiències viscudes, em sembla que en aquest terreny allò preventiu sol anar sovint en contra de les bones intencions inicials dels qui defensen la sanció.

D’altra banda, el que sí considero urgent i absolutament necessari és la construcció d’un Dret Penal Europeu. I dic això perquè la qüestió plantejada, en realitat, no queda delimitada a un país ni al nostre país, sinó que està succeint a tot Europa.

 

Seguint l’anterior pregunta, creus que a Espanya està normalitzada l’exaltació del Franquisme? I si és així, suposa això una anomalia respecte a altres països europeus?

En primer lloc, vull subratllar que no hi ha una concepció compartida sobre el que hauria de considerar-se exaltació “normalitzada”. En segon lloc, vull deixar clar que si del que parlem és d’ “expressions franquistes”, aquestes no són una cosa recent sinó que es produeixen des de fa anys. Alguns exemples serien: els missatges llançats per algunes aficions en determinats camps de futbol, o els discursos mediàtics produïts en alguns mitjans de comunicació dedicats a la propaganda i agitació, amb l’únic objectiu de tenir negoci informatiu.

Ara bé, el que sí considero que cal destacar és la recent irrupció d’una exaltació al franquisme permanent, a causa de l’aparició d’una dreta reaccionària, sense complexos i amb incrustacions neofranquistes, com és VOX.

Quant al fet que aquesta exaltació suposi una anomalia, sí, ho penso Però, què és si no la tomba del dictador al Valle de los Caídos?

 

Des del teu punt de vista, i en el context espanyol, quina és la importància que té la recuperació de la memòria històrica (sobretot a nivell de reconeixement i reparació) en la lluita contra la difusió dels discursos d’odi?

Em sembla que té una importància extraordinària, ja que suposa, entre altres coses, proporcionar arguments i informacions contrastades en un context en què el discurs públic s’ha degradat fins als extrems, mitjançant la mentida, el sectarisme i l’emotivitat. Això no només està impedint el debat sinó fins a la discrepància raonada.

En un sentit metafòric, diria que estem davant els símptomes d’un motor gripat i, tot i que sabem que si volem posar-lo en marxa primer hem de arreglar-ho, ens estem obstinant en reescalfar-lo; l’únic resultat al que pot conduir aquesta situació és a deixar-nos absolutament aturats. Immobilitzats davant la impossibilitat d’imaginar un futur amb una democràcia que ens ofereixi el major grau de llibertat juntament amb el major grau d’igualtat.

 

Finalment, t’agradaria destacar alguna iniciativa local o nacional que treballi per dignificar la memòria històrica?

A nivell local voldria destacar la recent creació de l’Ateneu Memòria Popular, que en molt poc temps ha estat capaç de reunir més de 20 entitats memorialístiques a Barcelona, per tal de promoure un vincle intergeneracional. Per memòria popular s’entén la reivindicació de la memòria com un acte de resistència enfront de les amenaces antidemocràtiques que avui es perceben amb claredat.

A nivell estatal, em sembla destacable el treball de la Coordinadora estatal de suport a la Querella Argentina contra crims del franquisme (CEAQUA), en la qual hi participen associacions de persones represaliades i juristes. Un dels treballs que ha impulsat ha estat publicat sota el títol “Botxins impunes. El Franquisme i la violació sistèmica dels drets humans“. Es tracta d’un informe pericial de context amb el qual s’ha contribuït per a la presentació de querelles, entre elles, l’admesa recentment a tràmit en un Tribunal de València.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès

Comparteix aquesta pàgina