BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

L'odi contra les persones amb discapacitat: un obstacle més per aconseguir una vida independent

03/12/2018 - 10:13 h

Actualitat. La disfobia o fòbia a les persones amb discapacitat fa referència a l'odi o aversió contra les persones amb discapacitat.

La disfobia o fòbia a les persones amb discapacitat fa referència a l'odi o aversió contra les persones amb discapacitat

Discapacitat i drets humans: per què un col·lectiu a protegir?

D’acord amb les darrers estimacions, a Europa una de cada quatre persones de 16 o més anys experimenta alguna limitació en les seves activitats habituals a causa de problemes de salut. A Espanya, un 17 % de la població manifesta tenir algun grau de limitació en la seva participació social a causa de la seva condició de salut.

Les dades són clares: la societat és diversa. És més, tal com assenyalava en 2006 el periodista especialitzat en discapacitat, Fernández Iglesias: “la societat humana és un entramat complex compost d’homes, dones, joves, vells, sans, malalts, de diferents races, orientacions sexuals, particularitats físiques, etc. […] un heterogeni paisatge de normalitat […] en el qual tots els éssers humans estan igualment dotats de drets, encara que les necessitats de tots no siguin idèntiques”.

No obstant això, i molt malgrat aquesta palesa diversitat, la nostra societat encara no ha estat capaç d’adaptar-se per assegurar els drets fonamentals de totes les persones que la conformen. Com ja observava la dècada passada el Moviment de Vida Independent: “les persones amb diversitat funcional ho són per la resposta de la societat a la diferència física, intel·lectual i sensorial…”.

Així doncs, i amb la finalitat d’oferir una protecció especial per a totes aquelles persones que, a causa de la incapacitat de la societat per garantir-les els seus drets humans, podrien caure en situació de vulnerabilitat; la comunitat internacional va signar en 2006 la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Un instrument internacional de drets humans creat amb l’objectiu de promoure, protegir i garantir el ple gaudi dels drets de les persones amb discapacitat; així com garantir que aquestes gaudeixin de plena igualtat davant la llei.

 

Avanços i obstacles per aconseguir una vida plena

A nivell espanyol, els principis d’aquesta convenció -el respecte a la dignitat i l’autonomia personal, la vida independent, la no discriminació, el respecte per la diferència, la igualtat d’oportunitats i l’accessibilitat, entre d’altres- es veuen reflectits en l’anomenada Llei de la dependència de 2006 i en la Llei General de drets de les persones amb discapacitat de 2013.

A nivell local, un exemple del treball que desenvolupen les administracions públiques per promoure i garantir l’accés a una vida independent, és el dut a terme per l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat de Barcelona que, des de 1979, implementa accions d’atenció directa en matèria d’accessibilitat i inclusió en línia amb la normativa nacional i internacional.

Tots aquests avanços han suposat importants millores en les condicions de vida dels col·lectius més vulnerabilitzats per la seva condició de salut. No obstant això, no són suficients ja que, avui dia, encara són molts els obstacles que les persones amb capacitats diferents enfronten en la seva vida diària. La limitació de la seva participació plena en la comunitat a causa d’incidents discriminatoris i/o d’expressions d’odi, també implica una vulneració dels seus drets que els dificulta exercir el control de les seves vides.

 

La disfobia: l’odi cap a les persones amb discapacitat

La disfobia o fòbia a les persones amb discapacitat fa referència a l’odi o aversió contra les persones amb discapacitat i implica l’adopció o consentiment de conductes de rebuig i discriminació cap a les persones amb habilitats diferents.

Aquesta forma de discurs d’odi està basada en prejudicis negatius sobre els membres d’aquest col·lectiu: vulnerables, dependents, improductius, especials…“prejudicis que han de ser considerats inadmissibles, des d’una perspectiva d’igualtat de tracte i no discriminació”, però que estan acceptats i han estat històricament perpetuats.

La disfobia es manifesta en la seva forma més greu en la forma de delictes d’odi contra el col·lectiu de persones discapacitades. Segons dades del Ministeri de l’Interior, en 2016 la disfobia va ser la tercera causa de delictes d’odi a Espanya, només per darrere de les agressions racistes i xenòfobes i les motivades per raons ideològiques. A més a més, a pesar que aquest mateix any els delictes d’odi van disminuir, els relacionats amb la discapacitat van augmentar fins a un 16 %.

Així mateix, com assenyala més endavant aquest mateix article, les estimacions europees remarquen que aquesta xifra podria ser en realitat molt més alta doncs, només un 20 % d’aquest tipus de delictes es denuncien.

 

Els delictes d’odi disfòbic: el marc nacional i internacional

Són aquestes actituds d’odi legals a nivell nacional i internacional? No, no ho són. A nivell internacional, tant la pròpia Convenció sobre Discapacitat abans anunciada, com la Carta Europea de Drets Fonamentals, prohibeixen tota discriminació per motius de discapacitat.

I, encara que a nivell de la UE la legislació sobre delictes d’odi no fa referència específica a la discapacitat, a nivell nacional, el Codi Penal espanyoltipifica els delictes d’odi com a infraccions penals o administratives, incloent aquelles comeses de manera deliberada contra persones amb discapacitat física o intel·lectual, o pel fet de ser-ho o de ser percebut com a tal.

Per identificar aquest tipus de delictes, la clau és la motivació. D’acord amb l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), alguns dels elements que més es repeteixen entre els delictes d’odi per motivació de discapacitat són: els atacs físics als dispositius de suport o assistència, l’alt grau de crueltat, humiliació i tracte degradant (normalment relacionat amb la naturalesa de la discapacitat) i la proximitat del perpetrador (cuidadors, familiars, coneguts, veïns…).

 

Només la punta de l’iceberg

En termes generals, les instàncies europees de protecció dels drets fonamentals han denunciat en nombroses ocasions que el nombre d’incidents d’odi reportat sol ser molt inferior a la xifra real. L’OSCE  assenyala a més, que en el cas específic de les persones amb discapacitat, les denúncies interposades per delictes d’odi per persones amb discapacitat són encara més baixes, doncs aquestes s’enfronten a dificultats addicionals d’accessibilitat a l’hora de denunciar: desconeixement sobre els seus propis drets, aïllament, proximitat amb el perpetrador, la por a la deslegitimació, a la reprimenda…

A això s’uneix a més, la possibilitat que les autoritats competents no comptin amb la formació necessària per reconèixer la severitat d’aquest tipus de delicte, o que els mecanismes necessaris per facilitar a aquestes persones un accés igualitari a la justícia no existeixin. Referent a això, l’Agència Europea de Drets Fonamentals (FRA) ha recomanat als Estats membres que, a més de recollir dades oficials, complementin la seva recollida d’informació amb enquestes de victimització entre la població amb discapacitat. Només així podrà llançar-se llum sobre la naturalesa i el grau de les experiències no reportades, les raons per no reportar adduïdes per les víctimes i el coneixement real del que aquestes disposen, sobre els seus drets fonamentals.

 

Els delictes d’odi relacionats amb discapacitat: el cas espanyol

A Espanya, el Ministeri de l’Interior registra dades sobre els delictes d’odi per diferents motius, entre ells els relacionats amb discapacitat, i els presenten en un informe anual. El darrer disponible és el de 2016 i destaca que aquest any van recollir un total d’1.272 delictes d’odi. Com s’avançava més amunt, la majoria de les motivacions registrades van experimentar una baixada, mentre que la de la discapacitat, al contrari, ha seguit en augment (16 % sobre el total).

D’altra banda, en un informe de 2018 del Defensor del Pueblo, s’ha destacat també el fort increment que han experimentat els delictes d’odi per motivació de discapacitat, i s’ha cridat a les Forces i Cossos de Seguretat, a impulsar conjuntament un protocol específic d’actuació per atendre a les víctimes de delictes d’odi amb discapacitat. No obstant això, aquest organisme no ha estimat procedent elaborar un protocol específic dirigit a aquest col·lectiu, ja que ja explica des de 2012 amb una Guia d’intervenció policial amb persones amb discapacitat intel·lectual (revisada en 2017).

Finalment, cal assenyalar que a 2016, un estudi de victimització de persones amb discapacitat intel·lectual dut a terme per diverses fundacions espanyoles va revelar que nou de cada deu persones amb discapacitat intel·lectual havien patit algun tipus d’abús al llarg de la seva vida. El nombre mitjà d’abusos era de sis.

 

Propers passos: la lluita des de les organitzacions de la societat civil

Per poder reconèixer adequadament la magnitud d’aquests delictes i discursos d’odi contra les persones amb discapacitat, el primer pas és disposar de dades concretes que facilitin la cerca d’eines per fer front a la problemàtica; per això les organitzacions de la societat civil estan lluitant perquè així sigui.

A nivell europeu, la Xarxa Europea de Vida Independent (ENIL per les seves sigles en anglès) ha denunciat que quan una persona amb discapacitat experimenta abús, hostilitat i/o discriminació, les seves oportunitats per participar en aspectes de la vida quotidiana -anar a la feina, al supermercat, utilitzar el transport públic, o simplement sortir de la seva casa- es veuen restringides. La por provocada per aquest odi, l’empeny a la marginació i a l’aïllament. Per això, insisteix aquesta mateixa Xarxa: “si el problema dels delictes d’odi contra les persones amb discapacitat no s’aborda de manera integral, l’odi en forma de delicte o discurs seguirà tenint un impacte negatiu sobre les oportunitats de vida de les persones amb discapacitat”.

A Espanya el Comitè Español de Representants de Persones amb Discapacitat, més conegut per les seves sigles, CERMI, ha demandat al Ministeri de l’Interior en nombroses ocasions, que incorpori la variable de la discapacitat, desagregada per tipologia de discapacitat i gènere, en els estudis i estadístiques dutes a terme per l’Oficina contra els Delictes d’Odi. També ha plantejat la necessitat d’incorporar mesures d’accessibilitat universal en el procés d’atenció a les víctimes de delictes d’odi, instal·lacions i serveis d’atenció a víctimes amb discapacitat, garanties perquè l’escolta i la recepció del testimoniatge de la víctima amb discapacitat sigui efectiva; i en general, que es tingui en compte de manera prioritària a les persones amb discapacitat en el nou pla contra els delictes d’odi, que el Ministeri d’Interior espanyol, ha anunciat estar preparant.

Al cap i a la fi, tal com ha destacat el Comitè de Drets de les persones amb discapacitat en la seva Observació General nº 5 dedicada al dret a viure de forma independent i a ser inclòs en la Comunitat: “Vida independent no significa viure sol i realitzar les activitats de la vida diària sense suport […], significa estar inclòs en la comunitat […] i significa tenir accés a tots els serveis de suport per […] participar en totes les esferes de la vida.”

 

Eliminar també les barreres mentals

Així doncs, per acabar amb les barreres que impedeixen a les persones amb capacitats diferents participar de manera plena en la comunitat, és fonamental fer front a la discriminació i al discurs d’odi que pateixen. Per aconseguir-ho, hem de millorar l’accés a la justícia d’aquestes persones, i acabar amb les actituds negatives, estigmes i estereotips que els envolten. Al cap i a l’últim, com ja assenyalava Fernández Iglesias: “perquè les persones amb discapacitat puguin tenir una vida independent no solament cal suprimir les barreres físiques, sinó també les mentals”.

 

Article escrit per Almudena Díaz Pagés

Comparteix aquesta pàgina