BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Marta Simó Sànchez

02/10/2019 - 08:06 h

Entrevistes. "Conèixer el passat pot esdevenir una eina potent per lluitar contra els discursos d’odi"

Marta Simó és Doctora en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, i especialista en identitats jueves i Holocaust per la Universitat Jagellonska de Cracòvia i la Universitat Estatal de Moscou. A més, des de 2012, és investigadora al grup ISOR de la UAB i membre del Grup de Treball “Exili, Deportació i Holocaust” del Memorial Democràtic i del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Des de 2013 i fins a 2016 va ser, a més, membre de l’Equip d’experts multilingües de l’Aliança per a la Memòria de l’Holocaust (IHRA) i, des de 2018, és membre del projecte Stories that move de la Casa Anne Frank de Berlín.

 

Sabem que al llarg de la teva carrera has treballat molt la relació entre l’Holocaust i el règim franquista. De què parlem quan ens referim a l’Holocaust?

És una pregunta bastant complexa, però intentaré abordar-la de la manera més resumidament possible. En la meva opinió, crec que el concepte Holocaust té dues accepcions, i és important saber fer-ne la diferenciació. La primera és aquella que fa referència al “fet històric”, i que jo vincularia únicament i exclusivament al genocidi del poble jueu; la segona, és aquella que s’utilitza en “termes de memòria”, i que va més enllà de la destrucció del poble jueu a Europa, en incloure, a més, d’altres víctimes perseguides pel Nazisme. Per posar un exemple, a Espanya solem visualitzar l’Holocaust segons la segona accepció, incloent en aquest cas als grups de víctimes republicanes que van estar en els camps nazis, tal com es reflecteix en la celebració del Dia Internacional de Commemoració de l’Holocaust, en commemorar-se també les altres víctimes del nazisme.

En qualsevol cas, jo parlo sempre de “les víctimes de l’Holocaust i altres víctimes del Nazisme”.

 

Situant-nos en el context espanyol de principis de la II Guerra Mundial, quina va ser l’actitud del règim franquista, suposadament neutral, respecte l’odi promogut pel Nazisme contra els jueus?

Primer de tot m’agradaria destacar que, acadèmicament, està més que provat que l’Estat espanyol no va ser un estat neutral durant la II Guerra Mundial, al contrari, va donar suport a les potències de l’Eix. Per tant, aquesta suposada política benèvola cap als jueus mai va existir; però sí que és cert que el règim franquista va respondre a l’odi promogut contra els jueus pel Nazisme de maneres diferents segons el moment històric.

Específicament, a Espanya no hi va haver una política racial contra els jueus tan oberta com la que es va donar en altres països europeus; sí hi va haver, però, lleis concretes que van limitar la llibertat d’entrada, de reunificació familiar i, fins i tot, que van suposar l’empresonament de molts jueus a camps de concentració, com el de Miranda de l’Ebre. Durant aquella fase, de fet, també es va posar en marxa l’anomenat “Arxiu jueu“, que recollia informació de persones residents a Espanya únicament i exclusivament per la seva condició jueva.

Aquestes polítiques van tenir, a més, un impacte important, ja que al contrari del que es pensa, els jueus van començar a tornar a Espanya durant el segle XIX i, sobretot, durant les primeres dècades del segle XX davant l’augment de les amenaces d’odi que estaven patint en d’altres llocs d’Europa. Per tant, en aquella època sí que hi havia població jueva a la península, especialment a Barcelona, on es va constituir fins i tot la Comunitat Israelita de Barcelona el 1918.

 

Podries compartir-nos alguns exemples concrets que il·lustrin aquest posicionament antisemita?

Es van donar exemples concrets poc coneguts durant els primers anys de la dècada dels quaranta, sobretot a Palma de Mallorca, on es va expulsar diversos jueus d’origen alemany o austríac reclamats pel règim nazi. Després, però, també van donar-se casos més coneguts, com per exemple el del jueu alemany Walter Benjamin o el de Jenny Kehr. Aquestes persones, davant l’horrorosa idea de ser repatriades a l’Alemanya nazi que els perseguia –i que va fer que busquessin refugi a Espanya–, van decidir llevar-se la vida, el primer a Portbou i la segona a la presó de Les Corts de Barcelona, on van ser retinguts a l’espera de ser expulsats pel règim franquista.

 

D’on prové, llavors, el fals mite que Franco va ser un “salvador de jueus”?

El mite del “Franco salvador dels jueus” es va basar en falsedats, i és principalment fruit de la propaganda franquista. Al cap i a la fi, l’actitud del règim davant els jueus va canviar segons la conjuntura internacional: després de la victòria soviètica d’Stalingrad el 1943, en fer-se patent que Alemanya perdria la guerra Franco va decidir canviar la seva estratègia i acostar-se als Aliats. Per al Franquisme, presentar-se en aquell context com un Estat “neutral” implicava avantatges, de manera que va començar a adoptar mesures que ajudessin a consolidar aquesta posició, com per exemple eliminar algunes de les lleis antisemites existents i  permetre de nou el pas de jueus a través d’Espanya.

En qualsevol cas, aquestes mesures no van suposar mai oferir refugi o asil, només el dret de trànsit, i a més, amb un alt cost econòmic que van finançar agències d’ajuda, especialment el JOINT. D’altra banda, el que sí es va produir, encara que de manera molt puntual i aliena a les directrius del règim, van ser les actuacions humanitàries d’alguns diplomàtics espanyols que sí que van ajudar en determinats moments a salvar la vida de persones jueves, sobretot de sefardites.

En resum, aquest canvi d’estratègia –en un context de creixent interès per part dels Aliats de comptar amb Espanya en la lluita contra el comunisme–, així com el canvi d’estratègia del règim per presentar-se davant la comunitat internacional com un país neutral, van facilitar l’encobriment, en certa manera, de l’actitud antisemita mantinguda per Franco durant els primers anys de la dictadura, i en última instància, de la creació d’aquest fals mite.

 

En aquest web considerem l’antisemitisme com un tipus de discurs d’odi; no obstant això, som conscients de les dificultats de definir aquest concepte. Podries donar-nos una definició sobre l’antisemitisme amb les teves paraules?

Per a mi, l’antisemitisme és l’odi a l’allò jueu, però a l’allò jueu en general, és a dir, a la persona física o al grup del qual forma part, però també a tot el que la paraula jueva impliqui. Per exemple: la cultura, la religió, la llengua… i fins i tot afegiria l’imaginari jueu.

 

Tenint en compte aquesta definició, diries que va existir un antisemitisme pròpiament espanyol? En què es basava?

Al meu entendre, a Espanya sempre ha existit un sentiment antijueu. A l’època concreta a la qual ens estem referint es manifestava sobretot a través dels comunicats i les actituds d’organitzacions com la Falange i altres grups similars, bàsicament per la seva alineació amb el Nazisme. És a dir, es tractava d’un antisemitisme racial. De fet, es van elaborar fins i tot manifestos d’odi específics contra els jueus, els màxims exponents dels quals –entre ells Queipo del Llano–, eren figures rellevants del règim.

No obstant això, també existien altres grups que donaven suport a aquestes postures, però per raons de tipus no racial. D’una banda, prevalia un sentiment antijueu religiós clarament avivat aleshores per l’Església Catòlica. I, de l’altra, hi havia els grups de persones a les quals el règim franquista havia convençut que ser jueu equivalia a ser bolxevic. I, igual que amb el comunisme, el judaisme també s’havia de combatre.

 

Diries que la “desmemòria” té també alguna cosa a veure amb la prevalença d’aquest sentiment antisemita?

Sí i no. És cert que el Franquisme va intentar específicament que la població espanyola fos un poble desmemoriat. No únicament amb la memòria del poble jueu, sinó amb tota la memòria ja existent. Amb l’arribada de la Transició, com ja sabem, no hi va haver una revisió de les polítiques de memòria. Per tant, en un context en què no hi ha polítiques de memòria i les poques que hi ha estan basades en la manipulació, és clar que la “desmemòria” ha tingut a veure amb aquest antisemitisme.

No obstant això, crec que l’antijudaisme, és a dir, el sentiment antijueu basat sobretot en raons religioses, és quelcom pròpiament espanyol i profundament interioritzat en la nostra societat, encara que només ho haguem percebut en les seves manifestacions més exorbitades, com les viscudes durant la II Guerra Mundial i la primera etapa franquista. Al cap i a la fi, no s’ha d’oblidar que el Franquisme es va presentar a si mateix com el baluard de la representació cristiana a Europa. És a dir, com la representació de la identitat nacional “tradicional” –i catòlica– enfront de la modernitat (judaisme, comunisme…), i en conseqüència, tot el que no s’alineés amb aquesta identitat es percebia com una amenaça.

 

En aquest sentit, per acabar amb l’antisemitisme, creus que podria ser positiu treballar a les aules la història de l’Holocaust a Espanya?

Sense cap mena de dubte. De fet, em dedico a això actualment. En primer lloc, crec que s’han de fer arribar coneixements específics sobre el poble jueu a les aules espanyoles, ja que actualment hi ha una gran desmemòria i un gran desconeixement sobre les comunitats jueves que existien abans del Franquisme a Espanya i les que hi ha ara. De l’altra, crec que a les aules, la història de l’Holocaust hauria de treballar-se, no com un esdeveniment “aliè” a Espanya que va succeir a Europa i va ser la conseqüència directa de la II Guerra Mundial (que és com sembla que es treballa ara), sinó com un moment històric lligat també a la història espanyola, atès que va ser així com en realitat va tenir lloc.

A més, crec que si aquest treball es fa des d’un enfocament de promoció dels drets humans, es permet tant a alumnes com a professors  obtenir no només un coneixement bàsic sobre els fets històrics que afavoreixi la construcció d’un pont entre el passat i el present, sinó adquirir una millor comprensió dels profunds impactes que poden arribar a tenir els discursos d’odi i certes ideologies sobre la vulneració dels drets fonamentals de les persones. Tant el Seminari per a docents que dirigeix el Professor Xavier Boltaina, com el del grup DEMD del Departament d’Educació i del Memorial Democràtic, estan incorporant noves eines metodològiques d’àmbit europeu per treballar en aquesta direcció.

 

Creus, llavors, que conèixer el passat pot ajudar a evitar que es repeteixin errors del passat?

En part. Crec que recuperar “la memòria”, el reconeixement a les víctimes i, en general, conèixer el passat, pot convertir-se en una eina potent per lluitar contra problemàtiques com la difusió dels discursos d’odi, ja que ajuda a superar estereotips, eliminar prejudicis i, sobretot, a acabar amb certs mites i llegendes.

No obstant això, m’agradaria aclarir que, tot i que crec que treballar la “desmemòria” a través de la sensibilització és essencial per promoure el desenvolupament de valors tan importants com l’empatia i el respecte, no sempre és l’estratègia més eficaç per evitar “repetir els errors del passat”. Des del meu punt de vista, per a què aquest treball de sensibilització tingui un impacte real, ha de venir acompanyat d’activisme, i, principalment, de denúncia de certs discursos d’odi promoguts per persones amb poder polític i mediàtic.

Especialment en l’era de les noves tecnologies, veiem com diàriament són moltes les narratives perjudicials difoses a través de canals de gran abast, com són les xarxes socials. En aquestes es comparteixen, per exemple, tota mena de missatges sobre l’Holocaust i el Nazisme, amb continguts negacionistes o que directament fan apologia de discursos d’odi contra col·lectius vulnerables. I el que és pitjor, tenen la capacitat d’arribar a un gran nombre de persones, mentre que les nostres sensibilitzacions només arriben a una franja reduïda de públic.

Per tant, crec que, a més de treballar a les aules per sensibilitzar les noves generacions, seria positiu educar també a col·lectius rellevants, com per exemple a periodistes, representants parlamentaris, personal del sistema judicial i de les forces de seguretat, etcètera, per a què siguin més conscients de les repercussions negatives que poden tenir els seus discursos, actituds i comportaments sobre els grups més vulnerables de la societat i sobre la societat en general.

 

En línia amb la teva anterior resposta, creus que alguns tipus de crítiques al Govern d’Israel o al sionisme poden ser considerades formes d’antisemitisme?

Sens dubte. Com et deia, crec que un dels grans problemes que tenim a Espanya en relació amb l’antisemitisme és la manca d’espais en els quals poder debatre i dialogar assossegadament sobre aquesta qüestió, aproximar-s’hi i analitzar-la. Ni tan sols des del món acadèmic: a Espanya no hi ha cap càtedra o institut on realment s’estudiï el món i la cultura jueva englobant també l’Estat d’Israel, tot i que avui per avui és una realitat.

És més, a vegades ens trobem amb casos en què activistes o professionals que tracten de visibilitzar la vulneració de drets que també pateixen les persones jueves són titllats injustament de sionistes. O amb casos en què personatges públics rellevants fan generalitzacions en les quals donen per fet que certes polítiques o actuacions del Govern israelià són imputables i representen totes les persones jueves del planeta. Ni tan sols s’hauria de donar per fet que representen tota la ciutadania israeliana. Crec que aquests són exemples d’un antisemitisme soft o encriptat, menys evident, però també molt latent en la societat espanyola, i que implica greus repercussions negatives sobre la vida de les persones al·ludides i, sobretot, sobre la convivència en general.

 

Ens donaries alguns exemples d’aquests impactes negatius?

Un exemple seria el fet que, qualsevol acte públic vinculat a una comunitat o una organització jueva implica haver de desplegar dispositius de seguretat que rarament són necessaris per a d’altres grups. I no estem parlant només d’actes oficials, també d’actes culturals. Per exemple, el magnífic Festival de Cinema Jueu de Barcelona.

En termes generals, m’atreviria a dir que, al contrari del que es pensa, una persona jueva a Espanya no pot viure lliurement la seva religió i la seva cultura com ho fan altres persones (catòliques, per exemple) sense certa por a ser discriminades.

 

Finalment, t’agradaria destacar alguna iniciativa local o nacional que treballi la promoció dels drets humans a través de la recuperació de la memòria del poble jueu?

Actualment s’estan intentant posar en marxa, sempre dins del món educatiu, projectes bastant nous i interessants al respecte. Un exemple, entre molts, seria el projecte Storiesthatmove de la Casa Anne Frank d’Holanda, que té per objectiu treballar, a través del testimoni de nois i noies actuals que pateixen o exerceixen discriminació, diferents temàtiques relacionades amb els drets humans, la memòria de l’Holocaust i la prevenció dels discursos de odi.

A més d’aquesta iniciativa, crec que val molt la pena visibilitzar el projecte  Seeking Protection desenvolupat per l’organització IHRA i en el qual es busca sensibilitzar els i les joves sobre la qüestió de les persones refugiades, comparant esdeveniments internacionals succeïts durant la II Guerra Mundial amb esdeveniments similars: discursos polítics, conferències internacionals, mesures polítiques adoptades, etc. Un recurs que els permet adoptar una postura crítica davant molts dels missatges xenòfobs que dia a dia reben a través de les xarxes.

En qualsevol cas, vull remarcar que, per molt interessants i positius que puguin ser aquests projectes, a dia d’avui són encara molt incipients, gairebé marginals; i depenen molt de la voluntat i l’interès del professorat, en no ser temàtiques incorporades en el currículum escolar, almenys aquí a Espanya. Encara queda molta feina per fer.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès

Comparteix aquesta pàgina