BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Més enllà de la islamofòbia

07/12/2018 - 09:40 h

Reflexions. La paraula islamofòbia és problemàtica perquè focalitza tota la discriminació patida per les persones que procedim de països amb prevalença de l’Islam en la qüestió religiosa.

La paraula islamofòbia és problemàtica perquè focalitza tota la discriminació patida per les persones que procedim de països amb prevalença de l’Islam en la qüestió religiosa.

Islamofòbia: un terme en discussió

Fa molts anys que existeix la discriminació cap a les persones que tenen l’Islam com a religió, però l’ús del terme islamofòbia és força recent. Aquesta paraula és un neologisme, provablement de procedència anglòfona, que ha anat substituint, en el cas dels musulmans, les emprades anteriorment: racisme i xenofòbia.

La discussió sobre els mots forma part del debat mateix quan tractem els fenòmens de rebuig cap a determinats col·lectius i no s’ha d’obviar, donada la importància que té el llenguatge en les construccions estereotipades de “l’altre”. Al meu entendre, la paraula islamofòbia és problemàtica perquè focalitza tota la discriminació patida per les persones que procedim de països amb prevalença de l’Islam en la qüestió religiosa. És a dir, el terme vindria a constatar i fixar la idea que l’eix principal sobre el qual s’articula aquest rebuig és única i exclusivament el religiós.

Però, en canvi, persones de qui es desconeix la confessió pateixen directament islamofòbia i d’altres que practiquen l’Islam, no. El cas paradigmàtic en aquests moments seria la política de Trump: mentre que el seu veto a la immigració procedent de països de majoria musulmana és expressat en termes de rebuig a la religió de Mahoma, aquest rebuig no opera quan es tracta de l’Aràbia Saudita. És a dir, la religió no seria més que una coartada per justificar l’arbitrarietat d’un racisme electoralment molt rentable.

 

La Islamofòbia al món anglosaxó

Potser al món anglosaxó la construcció estereotipada i deshumanitzada de l’alteritat musulmana vagi intrínsecament lligada a la religió, o, més ben dit,  als esdeveniments de la geopolítica internacional, sobretot els relacionats amb el terrorisme i més encara des de l’atemptat a les Torres Bessones.

En aquest cas, l’articulació d’un imaginari col·lectiu en el qual el musulmà seria el fanàtic violent, salvatge i primitiu a qui s’ha de conquerir i domesticar seria una clara estratègia neocolonial destinada a justificar les diverses intervencions militars de l’imperialisme nord-americà. Però hem de recordar que és una construcció i que com a tal ha de ser afrontada. Per això, crec poc encertat combatre-la a través de la defensa mateixa de la religió, em sembla que aquesta estratègia estaria comprant el marc mental imposat.

En tot cas, la paraula Islamofòbia també presenta un altre problema que caldria tenir en compte: tal com explicava Ana Belén Soage en un article a El Periódico publicat l’agost del 2017, algunes autoritats polítiques i religioses de països musulmans, també grups islamistes dels que intimiden i silencien amb acusacions de blasfèmia i apostasia, han promogut el terme islamofòbia, no només en referència a la xenofòbia antimusulmana, sinó també a qualsevol crítica a l’Islam, sobretot si és feta en terres no musulmanes.

Reconeguem aquí l’enorme perill que representa per a les democràcies estendre les lleis islàmiques als països que no ho són i fer que el delicte de blasfèmia sigui global. I tinguem en compte que la paraula que tractem no és emprada de la mateixa manera per les persones que en el seu dia a dia pateixen agressions per la seva confessió, que per les instàncies de poder que coarten les llibertats personals en nom de la protecció de l’Islam. En aquesta pugna semàntica estaríem veient un clar exemple del que Tariq Ali ha anomenat el xoc de fonamentalismes.

 

El cas espanyol: una memòria col·lectiva esbiaixada

En el cas espanyol (i català) la construcció estereotipada dels veïns del sud té les seves pròpies característiques a les quals s’ha afegit, potser solapat, el contingut del mot islamofòbia. Aquí el terme densament connotat i amb una llarga història al darrere és, sens dubte, “moro”, que no sempre ha estat usat en negatiu però sí que carrega elements específics de la xenofòbia antimusulmana ibèrica.

El vincle històric que representa Al-Àndalus no pot obviar-se si es vol entendre en què consisteix el nostre racisme concret. Val a dir que és encara molt escassa la informació que rebem a través de l’educació sobre vuit segles de la història del que ara és Espanya en què hi va haver presència musulmana. No és estrany que els llibres de text, fins i tot en cursos de Batxillerat, ventilin amb quatre ratlles tot aquest període com si en realitat pertanyés a una altra àrea geogràfica.

Hi ha una certa tendència a extirpar de la pròpia idea d’Espanya aquesta etapa de la seva història, però, al mateix temps, s’han perpetuat i transmès els estereotips derivats d’aquesta presència. Segueix vigent la idea que la invasió dels territoris musulmans per part dels Reis Catòlics va ser una reconquesta, donant a entendre que es recupera una continuïtat amb la realitat prèvia a l’any 711 i esborrant els vuit segles de convivència, encontre i incorporació de bona part de la cultura àrab-musulmana que va arribar a la Península.

Aquesta narrativa vindria a considerar aquest element com passatger, gairebé un accident, un entrebanc en la gloriosa història d’una Espanya concebuda sempre com a catòlica. El discurs de Vox a l’acte de Vistalegre recollia exactament aquesta manipulació: segons Santiago Abascal els espanyols haurien salvat Europa de l’Islam. Aquesta visió està força estesa i no costa trobar, en les expressions espontànies, opinions que atribueixen, per exemple, al llegat d’Al-Àndalus l’existència mateixa del masclisme. En aquest sentit, operen força en l’imaginari els conceptes de puresa i contaminació. Es a dir, que els moros de llavors serveixen per externalitzar en l’altre tot allò que hi ha de negatiu en la pròpia cultura.

A aquesta memòria col·lectiva esbiaixada, que només serà reparada si la història s’explica en termes objectius i no al servei del relat patriòtic, s’hi ha d’afegir un altre nus històric de conflicte encara per abordar: la presència colonial al nord del Marroc i la utilització de la guàrdia mora en la guerra civil espanyola per part de Franco.

 

Una discriminació que es una realitat

Sigui quin sigui el terme que fem servir, el cas és que la realitat de la discriminació antimusulmana és ben palpable per a moltes persones que viuen aquí o fins i tot que hi han nascut. Hi ha una noció d’integració molt arrelada en la societat catalana i espanyola que considera que aquesta es produeix en el moment en què la persona renuncia a la seva religió i considera incompatible ser català i musulmà o espanyol i musulmà. Aquesta idea excloent té efectes reals en la mirada que es projecta sobre les famílies procedents de països com el Marroc o el Paquistan: si no abandonen l’Islam és que no tenen voluntat d’integrar-se.

Però, més enllà d’aquest racisme que posa en suspens el dret a la llibertat de culte quan es tracta de l’immigrant, la discriminació quotidiana dels homes i les dones de procedència musulmana va molt més enllà de la seva religió. Que et vetin l’entrada a una discoteca, que et descartin en un procés de selecció o que no et lloguin un pis, no està vinculat –o no només– amb l’Islam, sinó que té a veure també amb la classe social a la que pertanys i el lloc de segona que el racisme et té destinat.

En aquest cas, cal recordar que la discriminació més gran és la institucional, la que condemna els estrangers d’un poder econòmic baix a perpetuar-se en la pobresa per les nombroses traves administratives que han estat establertes per a ells de manera específica. També cal recordar que en els últims anys la segregació tant urbanística com escolar ha augmentat de forma visible, i que això és també una forma de racisme.

El perill és que en comptes de reforçar la condició ciutadana a través de l’accés a drets bàsics i fonamentals optem per anar configurant una “comunitat” musulmana que fins ara no existia, fomentant uns autoproclamats lideratges que no han estat votats per ningú. Considero racista i discriminatori voler-nos tancar en una nova tribu que visqui d’esquenes a la societat, atrinxerada en la defensa de la religió o la identitat, mentre que el problema de fons continua sent, en molts casos, d’ordre econòmic.

Al meu entendre cal no oblidar aquest component social. La discriminació és així de complexa, i si les polítiques van únicament enfocades a lluitar contra la islamofòbia es continuaran perpetuant la resta d’eixos que configuren l’exclusió social.

 

No tot és islamofòbia

Per últim, voldria alertar sobre la tendència actual de considerar islamofòbia qualsevol crítica a l’Islam. Estarem devaluant molt la xenofòbia real si ho posem tot en un mateix sac. Parlar de la violència dels textos sagrats, de la seva misogínia i posar en dubte el punt de vista del creient és un exercici de democràcia que de cap manera pot ser sufocat en nom de la lluita contra el racisme.

El problema del moment actual també deriva de la instrumentalització per part dels partits d’extrema dreta de les crítiques a la religió que han fet persones progressistes en el sí dels mateixos països musulmans. La línia entre el racista que utilitza la crítica a l’Islam com a coartada i el crític a aquesta religió pot ser molt fina. Potser la diferència principal és la solució que proposen les dues opcions: mentre que per als primers l’únic que es pot fer és expulsar en massa els musulmans, per als segons el que es fa necessari és un debat públic a fons sobre aquelles qüestions que poden resultar democràticament conflictives.  

 

Article escrit per Najat El-Hachmi

Comparteix aquesta pàgina