BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Pina Quiñones Cortez

19/12/2019 - 09:37 h

Entrevistes. "De vegades sembla que les persones grans d'origen migrant no existim"

Pina Quiñones Cortez va néixer al Perú el 1951, on va estudiar, es va casar i va tenir-hi 3 fills. Tot i tenir una bona feina, va decidir abandonar el seu país a causa de la situació política, econòmica i social. Va venir a Espanya amb 39 anys, deixant els seus fills al seu país (dos adolescents i una nena). A l’arribar, es va trobar amb traves burocràtiques per convalidar els seus estudis, i va haver d’acabar dedicant-se a treballs que no corresponien amb la seva formació amb la intenció de mantenir la seva família. Al llarg de tot aquest temps, sempre ha estat a prop de les persones grans, volent donar les atencions i afecte que no podia donar als seus pares, de manera que cuidar aquestes persones s’ha convertit en la seva vocació. Avui, es defineix com una “jubilada precària”, i dedica el seu temps al Centre Peruà a Barcelona, on col·labora amb diferents col·lectius de persones migrants, a més a gaudir de la família i el seu paper d’àvia.

 

Aquest any 2019, el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona (CMIB) dedica la temàtica del seu premi anual a l’envelliment i la immigració. Des del teu punt de vista, com afecta aquesta doble discriminació a les persones migrades a Espanya?

Crec que per explicar aquesta problemàtica cal tenir en compte el boom migratori que va tenir lloc a Espanya en la dècada dels 90′, i en la qual jo mateixa m’incloc. Durant aquests anys, moltíssimes persones d’edat mitjana (30-40 anys) vam emigrar a aquest país amb la intenció d’aconseguir unes condicions de vida millors. Molts dels adults que van arribar en aquesta dècada són ara persones que estan entrant en el sexenni, i que, per tant, ja estan començant a jubilar-se o aviat hauran de fer-ho. És a dir, els immigrants que vam arribar llavors hem envellit. És natural, un procés vital.

No obstant això, per a molts de nosaltres, el fet de ser immigrants suposa incerteses afegides que les persones envellides natives no han d’enfrontar en la mateixa mesura: passar la vellesa en un entorn estrany (especialment per a aquelles que han vingut per reagrupació familiar ja grans), les dificultats d’accedir a serveis socials, prestacions, etc. Al cap i a la fi, per a les persones que migrem aquest és un país d’acollida i, per això, moltes vegades les persones grans no coneixem els recursos existents, o no sabem com accedir-hi.

En aquest sentit, m’agradaria destacar que la raó principal per la qual el CMIB ha decidit que la temàtica d’aquest any del seu premi sigui l’envelliment i la immigració, és el fet d’haver-se adonat d’aquesta realitat que acabo d’explicar, i de la importància de començar a visibilitzar-la.

 

Quines problemàtiques específiques pateix la població migrant envellida a Espanya que no pateixen els seus coetanis?

Doncs, en línia amb la pregunta anterior, crec que algunes de les principals problemàtiques que enfronten les persones migrants que no pateixen tant els seus coetanis són: l’accés a una pensió de jubilació i l’enfrontar-se a la vellesa en una situació de soledat.

En el cas de la primera problemàtica, cal tenir en compte que moltes vegades les persones grans hem treballat aquí sense contracte, i per tant sense seguretat social; freqüentment, fins i tot si hem cotitzat, no arribem al mínim d’anys necessaris per rebre una pensió contributiva. En conseqüència, si tenim accés a una pensió, aquesta serà en la majoria dels casos molt precària. Això suposa un gran problema, tant per a les persones que no compten amb un suport familiar al país d’acollida –i que, per tant, es poden veure incapaços de cobrir les seves necessitats més bàsiques caient en situacions de vulnerabilitat i precarietat extrema– com per les que sí compten amb una xarxa familiar, ja que moltes vegades aquestes famílies estan, al seu torn, immerses en una situació límit a nivell socioeconòmic i, a més, sovint els seus membres treballen tot el dia.

En el de la segona problemàtica, encara que és cert que moltes de les famílies que vam emigrar aquí als 90′ vam aconseguir reunir-nos a Espanya gràcies a la reagrupació familiar, moltes altres no ho van aconseguir. Va haver també moltes persones que van deixar enrere les seves llars per venir aquí a aconseguir feina i enviar remeses a les seves famílies, però que per falta de voluntat, informació, recursos o per diferents traves administratives, no van posar en marxa aquests processos de reagrupació o no van aconseguir que aquests tinguessin èxit. Aquestes persones, moltes d’elles mares que a dia d’avui superen ja els 60 i els 70 anys, no compten per tant amb el suport de les seves famílies, que continuen al país d’origen, havent d’haver d’enfrontar-se a aquesta etapa de la seva vida aquí, en un país estrany i en gairebé completa solitud.

A més, insisteixo de nou, aquestes problemàtiques aniran adquirint una major magnitud conforme avancin els anys, i per ara no sembla que des de les administracions públiques s’estiguin posant mecanismes per donar-hi resposta i evitar enviar a l’exclusió social moltes d’aquestes persones. Per això crec, tornant a la resposta de la pregunta anterior, que cal parlar d’aquest tema, fer que es vegi.

 

Pots explicar una mica més quines són aquestes traves administratives a què s’enfronten les persones grans migrants?

Des del meu punt de vista, la principal trava administrativa que enfronten les persones grans migrants als països d’acollida és la falta d’informació. El desconeixement és, moltes vegades, una gran dificultat. Després, evidentment, l’aspecte tediós de les gestions, les distàncies a recórrer, els horaris, la lentitud dels processos burocràtics, en molts casos aguditzada pels problemes de gestió en els països d’origen, etc.

Vull deixar clar que hi ha convenis bilaterals amb molts països de l’Amèrica Llatina i Espanya, que faciliten a aquestes persones el procés de treure els còmputs de cotització de les persones que tenen algun temps treballat en els seus països, i portar la seva jubilació al país d’acollida. No obstant això, moltes persones migrants ho desconeixen, i tampoc es fan campanyes d’informació al respecte des de les administracions públiques, o, si més no, no de manera amplia, amb la qual cosa aquesta bretxa informativa no es supera. A això cal afegir, a més, que no sempre les persones que treballen en l’administració pública estan ben informades i/o formades sobre aquests processos (alguns molt complexos), la qual cosa, evidentment, no ajuda.

Al final, moltes de les persones que hem aconseguit portar aquí les nostres pensions som qui acabem informant a d’altres sobre com funcionen aquests tràmits. A més, també hi ha les ambaixades i els consolats de cada país, que en general han de saber informar els seus ciutadans i ciutadanes.

I, finalment, hi ha les associacions, com el Centre Peruà a Barcelona, en el qual jo porto anys treballant i on, entre d’altres serveis, comptem amb un advocat que assessora de manera gratuïta –sobretot a persones grans– sobre els tràmits i les dificultats que aquests impliquen, que desitgen jubilar-se i han treballat al seu país d’origen i al d’acollida. Igualment, també portem a terme sessions informatives sobre aquests processos, tant per a persones individuals com per a professionals de l’administració pública. En definitiva, per a una persona migrant, accedir a una jubilació pot ser una cosa molt complicada i llarga. Una cosa que és, de totes totes, discriminatòria.

Paral·lelament, també m’agradaria destacar una altra problemàtica específica que té a veure amb la reagrupació familiar per a la gent gran. Al menys des de la meva experiència, el que jo m’he trobat en alguns casos és que hi ha famílies que, després establir-se al país d’acollida, han apostat per portar els seus familiars grans per voler tenir-los a prop. Aquest procés l’han posat en marxa gràcies al reagrupament familiar. No obstant això, aquest no és sempre exitós, ja que algunes d’aquestes persones grans no aconsegueixen adaptar-se al país d’acollida, i acaben volent tornar als seus països d’origen, perdent així els seus permisos de residència i dificultant molt a les seves famílies poder tornar a portar-los després, a l’haver de complir terminis administratius temporals.

 

I les persones grans migrants en situació de dependència?

Doncs, per descomptat, aquestes també s’enfronten a situacions molt difícils. Sobretot perquè moltes d’elles ni compten amb recursos econòmics ni amb una xarxa familiar. Això suposa que depenen totalment de l’administració pública i de la bona voluntat dels seus veïns i veïnes. No obstant això, si estant en aquesta situació de vulnerabilitat física, psicològica i emocional, aquestes persones no acaben podent accedir a pisos comunitaris que els permetin cobrir les seves necessitats bàsiques per una qüestió de desinformació, vulnerabilitat social i/o situació administrativa irregular, o simplement per sobre saturació dels serveis públics; es veuen abocades sense remei a l’exclusió social i/o a l’haver de treballar, a edats molt avançades i amb alts graus de fragilitat física, en treballs molt precaris, per assegurar-se la subsistència.

 

Hi ha d’altres factors que impedeixin que algunes persones grans migrants acudeixin als serveis socials? Quins són?

Sí que existeixen. Per a mi la principal és la barrera de l’idioma. I tot i que és evident que aquesta no afecta col·lectius d’origen llatinoamericà, sí que ho fa i de manera determinant a les persones grans originàries, per exemple, del Nord d’Àfrica i Orient Mitjà. En aquests casos, veiem que al desconeixement sobre els serveis socials disponibles s’uneix la barrera idiomàtica. Això suposa que aquelles persones d’edat avançada que no coneguin l’idioma local es trobin amb serioses dificultats per conèixer quins dispositius i recursos estan al seu abast.

Per esmenar això, crec que seria indispensable disposar de material informatiu sobre les diverses ajudes i opcions, per millorar així la qualitat de vida que ofereix l’ajuntament a la gent gran en més idiomes; aquest material podria ser distribuït en els centres de salut de manera proactiva, ja que és en aquests centres en els quals, per un motiu o per un altre, acaben arribant les persones que formen aquest col·lectiu, tant soles com acompanyades pels seus familiars. També crec que en alguns hospitals i per a casos rellevants, les persones que treballen en aquest sector haurien de poder comptar amb el suport de traductors a l’hora de valorar casos específics, com per exemple els de maltractament. Sé que alguns recursos disposen de traductors, però no tots el tenen, deixant una part de la població migrant desprotegida.

 

Diries que des de les administracions públiques es té compte la diversitat cultural quant a les persones grans de la ciutat, a l’hora d’impulsar iniciatives d’oci?

En primer lloc m’agradaria destacar que, tot i que en tots els districtes hi ha espais destinats a la gent gran, no en tots s’ofereixen opcions d’oci o d’envelliment actiu. A més, en aquests espais, per a mi torna a donar-se el mateix problema abans esmentat: la barrera idiomàtica, i en molts casos, el fet que les activitats que es desenvolupen no siguin gens atractives culturalment per a certs col·lectius.

Torno a referir-me sobretot al de les persones del Nord d’Àfrica i/o Orient Mitjà. Al cap i a la fi, per a les persones grans que tenim origen llatinoamericà, aquest oci està molt més en línia amb les nostres possible aficions i gustos, ja que culturalment tenim moltes coses en comú amb el país d’acollida. No obstant això, per a les persones grans a les que faig esment, moltes de les activitats ofertes els són totalment alienes; això, unit a la barrera de l’idioma, fa que aquestes acabin sentint-se totalment al marge de qualsevol iniciativa.

 

Creus que l’edatisme, entès com l’estereotipificació i discriminació contra persones o col·lectius per motiu d’edat, té alguna cosa a veure amb el fet que no es tingui en compte que les persones grans migrants estan envellint?

Crec que l’edatisme juga un paper crucial en termes de discriminació, sobretot en allò referent al discurs públic, i especialment a l’ofert pels mitjans de comunicació. I això es deu, en primer lloc, a la invisibilització que es fa de les persones grans d’origen migrant, ja que moltes vegades sembla que no existim. Tota la publicitat està enfocada a les persones joves, i particularment, a les persones joves no migrants. De cap manera estem representats en els anuncis o els programes de televisió. Per què? Perquè som vells.

Això em porta al segon argument que, crec, alimenta aquesta discriminació: la i idea que “ja no valem”, que “ja no som útils”, menyspreant així tots els nostres aprenentatges, experiències, vivències… Socialment, crec que és un autèntic malbaratament, ja que les persones grans tenim moltíssim coneixement que oferir, a més de temps per fer-ho. Els mitjans haurien de deixar espai per a la gent gran, i representar-les com a vàlides i útils. I crec que això hauria de fer-se des d’una perspectiva intercultural, que posi en valor, també, tot el valor afegit que pot aportar la diversitat cultural de les persones grans migrants.

 

Quins altres eixos de discriminació (gènere, classe social, identitat de gènere, orientació de gènere, salut…) tenen pes sobre les persones grans migrants a Catalunya i Espanya?

Des de la meva experiència, crec que el gènere és un eix discriminatori que incrementa de manera exponencial la vulnerabilitat de les persones grans migrants. Al cap i a la fi, són les que posen els seus cossos per dur a terme les tasques de reproducció i de cura, moltes vegades a través de les anomenades cadenes de la cura, deixant les seves pròpies persones dependents en els seus països d’origen. I aquest treball que elles accepten, tant en els seus països d’origen com en els d’acollida, moltes vegades es porta a terme en condicions tan precàries, que moltes no volen cotitzar perquè el seu salari és massa baix, o directament mai han pogut accedir a un contracte de treball.

Quines garanties tenen després aquestes dones de poder gaudir d’una pensió digna? Doncs ninguna. Què acaba implicant això? Doncs el mateix que comentàvem abans, que es vegin abocades a haver de seguir duent a terme tasques domèstiques o de les cures que realment impliquen un desgast físic molt alt, tot i greus malalties o de trobar-se ja en edats avançades.

 

Finalment, t’agradaria destacar alguna iniciativa i/o bona pràctica implementada per alguna administració pública i/o associacions de la societat civil, que estigui desenvolupant projectes enfocats a les persones grans migrants?

M’agradaria molt destacar el treball que realitzen des de la Fundació Tot Raval, que sí que em sembla té molt en compte l’origen multicultural dels seus usuaris i usuàries en les activitats que porta a terme; i això és una cosa que pot palpar-se quan vas a aquestes activitats, ja que veus que, efectivament, la població gran del Nord d’Àfrica o de l’Orient Mitjà, sí que participa a les activitats.

D’altra banda, també m’agradaria destacar, per descomptat, la feina que duem a terme al Centre Peruà de Barcelona, on no només desenvolupem projectes d’assessorament orientats a donar suport a la gent gran a enfrontar possibles traves administratives, sinó que també implementem programes d’activitats diverses que promouen l’envelliment saludable i fem accions d’incidència, per aconseguir que des de les administracions públiques (sobretot l’ajuntament) siguin conscients de les principals barreres que es troben les persones grans, i en particular les migrants, a l’hora d’accedir a serveis municipals. I en aquest sentit, m’agradaria destacar la nostra última petició, en què hem manifestat la necessitat de reduir el preu d’accés a les piscines municipals a aquest col·lectiu, perquè així la gent gran amb menys recursos puguin gaudir-les, ja que aquest tipus d’exercici té grans beneficis per a la salut.

 

Entrevista realitzada per Almudena Díaz Pagès el dia 22 novembre 2019

Comparteix aquesta pàgina