BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Ramia Chaoui

01/12/2017 - 10:09 h

Entrevistes. "Les dones musulmanes, com qualsevol altra dona, som molt més que la nostra vestimenta".

“Les dones musulmanes, com qualsevol altra dona, som molt més que la nostra vestimenta”

 

Ramia Chaoui és una jove barcelonina amb una clara passió: la comunicació. Graduada en Administració i Direcció d’Empreses, amb un màster en Direcció de màrqueting i vendes, Ramia dirigeix des de fa més de 2 anys el canal de YouTube Ramiaschannel, quan dos mons es fonen en un mateix canal. Ella el defineix així: “la meva petita finestra al món amb la qual compartir coses que us poden resultar interessants, tips, experiències i altres cosetes de la meva vida quotidiana, amb l’objectiu d’aprendre, entretenir i divertir però, fonamentalment, per normalitzar el fet de ser una dona musulmana hijabi en la societat espanyola“.

A més de treballar i gestionar el seu canal, Ramia també és activista pels drets de les persones musulmanes, i especialment, de les dones musulmanes. Recentment ha estat seleccionada com a ambaixadora de la campanya de YouTube Creators for Change “Contra el odio y el radicalismo #SomosMás”, i col·labora ocasionalment amb organitzacions com SOS Racisme per sensibilitzar sobre el racisme i la islamofòbia que pateix aquesta comunitat a Espanya.

 

En aquesta web hem considerat la islamofòbia com un dels principals discursos d’odi existents, i definit el concepte com “prejudici, odi o por, cap a l’Islam o les persones musulmanes”. Canviaries alguna cosa d’aquesta definició?

Sí, en primer lloc faria incidència en el concepte de violència. La islamofòbia va més enllà del prejudici i la por. És un tipus d’odi que diàriament s’expressa de forma violenta, tant a través de la violència verbal, per exemple, amb amenaces; com a través de la violència física, per exemple, amb agressions. En segon lloc afegiria que la islamofòbia no afecta exclusivament les persones musulmanes, sinó, tal com la defineix la Plataforma Ciutadana contra la Islamofòbia (PCI), a totes les persones que són llegides com a tal. És a dir, totes aquelles que són o que poden (davant els ulls del que jutja) semblar ser musulmanes, també pateixen islamofòbia. En tercer i darrer lloc, afegiria que la islamofòbia és també una forma de racisme cultural, ja que es basa en la premissa que l’Islam és inferior a la cultura occidental: primitiu, irracional, bàrbar i sexista.

 

D’acord amb les xifres recollides per la PCI, al 2016 els incidents d’islamofòbia es van duplicar a Espanya. De fet, segons l’informe d’aquesta plataforma, aquests incidents van superar el mig miler. A què creus que es deu aquest augment?

Crec que, una de les raons per les quals s’ha produït aquest augment en els incidents islamòfobs té a veure amb els atemptats. No obstant això, aquests terribles successos, per al 99% dels musulmans no tenen cap tipus de fonament religiós. És més, dins de la nostra comunitat, se li dóna una simbologia política a la majoria d’aquests actes terroristes, i en cap cas religiosa. Principalment perquè per als i les musulmanes l’Islam és una religió pacífica que res té a veure amb les reivindicacions dels que cometen aquest tipus d’actes. I, en aquest sentit, crec que tampoc ajuden gens els prejudicis i els racialitzats imaginaris que “moltes persones que es donen per enteses en la matèria” difonen sobre el que significa ser musulmà. Com se sol dir dins de la comunitat musulmana, entre uns i altres, “ens han segrestat la nostra religió”.

A més, una altra de les causes crec que és el fet que el focus mediàtic estigui posat sobre la comunitat musulmana. Qualsevol esdeveniment que succeeix ve de la mà d’una lectura islamòfoba. Així, si per exemple es comet un atemptat, fins i tot abans de saber qui és el responsable, es culpabilitza a la nostra comunitat. És més, encara que es tracti d’un esdeveniment més polític que qualsevol altra cosa, seguirà relacionant-se amb l’Islam, tot i que aquest pugui no tenir res a veure amb la religió. I et donaré un exemple molt clar, el passat mes de novembre l’Observatori de la Islamofòbia als Mitjans va presentar un informe que assenyalava que gairebé el 70% de les noticies publicades pels 6 principals mitjans de comunicació espanyols eren clarament islamòfobs. I tant és la vessant política del diari: en major o menor mesura totes les notícies de tots aquests mitjans presentaven components islamòfobs.

Malauradament, si a una persona que no sap res sobre l’Islam l’únic que li arriben són aquests missatges estereotipats i plens de prejudicis que “suposats experts” publiquen als mitjans, el més probable és que acabi desenvolupant un “odi” infundat cap a la comunitat musulmana, i en el pitjor dels casos, actuant de manera islamòfoba.

 

Les organitzacions de defensa dels drets humans assenyalen que la discriminació que afecta les persones musulmanes s’acarnissa sobretot amb les dones. Per això, hi ha qui al·ludeix a aquest creuament de discriminacions com islamofòbia de gènere. Podries posar-nos alguns exemples de manifestacions d’islamofòbia de gènere?

Crec que és evident que la islamofòbia de gènere la pateixen les dones sobretot a causa de la visibilitat que té que algunes portin hijab. Per això, per a mi aquesta és una de les manifestacions més evidents, i també és simptomàtic que Espanya és masclista i segueix acarnissant-se amb les dones. I la majoria de la gent no musulmana no té ni idea de la discriminació que això implica. A dia d’avui, moltes de les dones que veus pel carrer amb vel probablement se’l retiren per poder anar a treballar. Això és una realitat. De fet, la majoria de les noies musulmanes que segueixen el meu canal de YouTube em fan sobretot dues preguntes: primer, ¿Ramia, tu treballes? I segon, ¿i ho fas amb vel? És molt trist, però és així. Per a moltes joves espanyoles musulmanes posar-se el vel com a símbol d’espiritualitat, identitat o simplement perquè els ve de gust –perquè quedi clar, pots ser musulmana i voler posar-t’ho o no–, és una decisió important en la seva carrera professional. Saben que anar a una entrevista de treball amb vel pot provocar rebuig i limitar les seves possibilitats d’emancipar-se econòmicament. És una forma de discriminació, a més, molt difícil de demostrar, perquè evidentment qui t’entrevista no et dirà que no et donen la feina per portar vel, encara que aquesta sigui la raó principal.

A més, al contrari del que pensa la majoria de la gent, aquesta doble discriminació, estètica per relegar tanta importància a l’aparença de la dona, i cultural per rebutjar la diversitat que implica ser musulmana, succeeix tant en l’empresa privada com en l’Administració Pública. El resultat és sempre el mateix: no es valora a la persona pel que pot aportar, sinó pel seu aspecte físic, que ha d’encaixar moltes vegades en el cànon de bellesa establert i imposat. Por això, a dia d’avui em sembla tan rellevant que algunes dones que ocupen càrrecs polítics hagin decidit visibilitzar-se tal com se senten: si és sense vel, sense vel, i si és amb vel, amb vel.

 

Ja que estem parlant del vel… coses com: “El vel va en contra de la dona i mostra una falta d’integració en la societat occidental”; són discursos que hem sentit moltes vegades en mitjans de comunicació, en boca de personalitats públiques, al carrer… Creus que la islamofòbia instrumentalitza el discurs de gènere per justificar la discriminació contra els musulmans?

Sí, és clar. A través d’aquest racisme cultural del qual parlàvem abans, donen per fet que només per portar vel som submises, ignorants i portadores d’una cultura endarrerida. I al donar per fet aquests prejudicis i estereotips, alhora també discriminen i criminalitzen als homes musulmans perquè els presenten com masclistes, maltractadors, violents… que ens imposen el vel…

Primer de tot: què sabran ells sobre per què una dona decideix o no posar-se vel a Espanya! I segon, integració? Per què una persona nascuda i criada a Espanya s’ha d’integrar? El que frases com aquesta porten implícit no és la integració, sinó l’assimilació. No existeix, que jo sàpiga, cap manual del perfecte espanyol que digui, per exemple, que per ser un “bon espanyol” s’ha d’abandonar una religió per una altra, no? Doncs per què som menys espanyols per practicar la religió musulmana?

Al final, crec, la islamofòbia no deixa de ser un reflex de dos comportaments: d’una banda, el reflex del sistema patriarcal en què vivim: la dona no té veu i, a més, només hi ha una única representació d’aquesta. I de l’altra, la manca de coneixements sobre com viuen la seva espiritualitat les persones musulmanes. Potser, si es conegués millor aquesta religió o més aviat aquest estil de vida i com la practiquem els que vivim aquí, moltes persones deixarien de fer afirmacions tan categòriques sobre les dones musulmanes.

 

En línia amb aquesta pregunta, sabem que hi ha qui assenyala que no es pot lluitar pels drets de les dones i, alhora, ser musulmana. Creus que és veritat que ser feminista és incompatible amb ser musulmana?

Crec que la islamofòbia de gènere està sustentada, en gran part, per afirmacions com aquesta. Aquest tipus de discursos vénen des de visions feministes hegemòniques i eurocentristes. L’anomenada “dictadura feminista”, que estableix com totes les dones han de sentir-se, viure i reclamar els seus drets, sense entendre que hi ha realitats i contextos molt diferents per a cada dona. Crec que aquest tipus de feminisme hauria de ser més autocrític i entendre que hi ha moltes dones musulmanes defensant els drets d’altres dones musulmanes o no musulmanes, perquè, al cap i a la fi, el patriarcat està present en totes les societats. I que aquestes dones tinguin una altra manera de concebre l’etiqueta feminista no vol dir que no vulguin acabar amb les desigualtats de gènere. Limitar tant aquesta etiqueta de “feminista” és, al meu entendre, dictatorial.

 

“A quina edat et vas cobrir els cabells?, qui et va obligar a posar-te el vel?, per què actues de manera submisa si defenses la igualtat?” etc. Suposo que al llarg de la teva vida has hagut de donar moltes explicacions d’aquest tipus. Creus que la nostra societat encara comparteix una idea molt estereotipada del que significa ser musulmana a Espanya avui? Per què?

Sí, per descomptat. Per començar, perquè tenim aquesta mania de presentar l’Islam com una religió estrangera. És cert que a dia d’avui és una religió minoritària a Espanya, però, ¿estrangera? D’on se suposa llavors que ve la religió catòlica, de Madrid? I t’explico això perquè, partint d’aquesta base, sembla que tothom doni per fet que tots els musulmans som immigrants. Punt. No saps la de vegades que la gent se sorprèn en sentir-me parlar en català o que m’han parlat en castellà “a poc a poc”. I només perquè porto el vel, eh? En segon lloc, perquè encara ens trobem molts comportaments intolerants cap a la diversitat. En altres països d’Europa com Anglaterra –que com tots, fa algunes coses bé i d’altres tantes malament–, la diversitat està a l’ordre del dia. Pots veure un metge amb turbant i una dona policia amb hijab, i no passa res. Aquí encara estem molt lluny d’aquesta llibertat. I en tercer i últim lloc, de nou, per aquest racisme cultural. Partir de la base que tots els que practiquem l’Islam pertanyem a una cultura endarrerida. És terrible.

Per això, ara els i les joves com jo tenim aquesta ànsia de lluitar contra la injustícia social que es viu al nostre país, i de demostrar que la convivència dins la diversitat de la nostra societat espanyola ja és una realitat que existeix, però que cal visibilitzar més en segons quins sectors, perquè els estereotips queden relegats gràcies a l’esforç diari de cadascuna de nosaltres com a ciutadanes plenes.

 

Sabem que una de les teves principals lluites és la de contrarestar la generalització d’imatges negatives creades sobre les dones musulmanes. Per què vas decidir fer-ho d’una manera tan creativa, a través de YouTube?

Perquè ho vaig veure necessari. Dia a dia, em trobava amb un munt de traves que de vegades m’impedien fer segons quines coses només per ser musulmana, i vaig pensar que crear un canal així, en el qual poder compartir la meva vida diària i les meves experiències individuals com a jove barcelonina, serviria per visibilitzar la realitat que viuen moltes dones musulmanes.

Vaig decidir fer-ho a través de YouTube perquè, a part que és un format que em permet donar un enfocament més personal als meus relats, vaig entendre que utilitzar aquesta plataforma era una oportunitat per contrarestar els estereotips i els prejudicis creats al voltant de la comunitat musulmana i, en especial, de la dona musulmana, i que em donaria molta llibertat. Al cap i a la fi, aquests espais no se’ns donen en els mitjans de comunicació tradicionals, ja que si mai porten a una dona musulmana a un plató, probablement és per parlar sobre atemptats o sobre l’ús del vel. I jo volia demostrar que no, que en tant que persones, les dones musulmanes, com qualsevol altra, som molt més que la nostra vestimenta. Tenim interessos, hobbies, diferents coneixements, preocupacions etc. En aquest sentit, YouTube és una eina econòmica, democràtica i que ofereix gran llibertat per expressar-se. A més, crec que no sempre és necessari fer un discurs súper desenvolupat sobre els tipus d’odi per frenar els estereotips. A través d’un vídeo explicant una recepta de cuina, ja pots desmuntar un munt de prejudicis.

 

I ara ja una pregunta més personal… Quines iniciatives que facin visibles les veus de les dones musulmanes destacaries actualment a Espanya? I fora d’Espanya?

A nivell d’organitzacions, m’agrada molt el treball realitzat per l’Associació de Dones Joves Musulmanes Bidaya, al País Basc, i per l’Asociación de Chicas Musulmanas de España (ACHIME) que ja tenen representació per tot el territori. Les dues associacions de dones joves tenen interessos i preocupacions que compartim moltes dones com jo. I també destacaria el treball de visibilització i comunicació que porta a terme, per exemple, la Xarxa Musulmanes.

A nivell d’activistes, destacaria a la fotoperiodista i comunicadora Laura Rodríguez Quiroga, a la investigadora i activista hispano-síria Sirin Adlbi Sibai, i a la politòloga feminista Dina Bousselham.

I de fora d’Espanya i en el meu camp, assenyalaria a YouTubers de les que tant podem aprendre a través de les petites coses com són Gris Aminah i Dina Tokio.

 

Si vols saber més sobre el treball de Ramia, segueix-la a les seves xarxes socials: Ramiaschannel

Comparteix aquesta pàgina