BCNvsODI | Ajuntament de Barcelona
Drets de Ciutadania i Diversitat

Santiago Alba Rico

09/11/2018 - 13:11 h

Entrevistes. “La dimensió municipal és la que determinarà en quin tipus de societat volem convertir-nos"

“La dimensió municipal és la que determinarà en quin tipus de societat volem convertir-nos”

 

Santiago Alba Rico és un escriptor, assagista i filòsof espanyol. De formació marxista, ha publicat diversos llibres d’assaig sobre disciplines com filosofia, antropologia i política, a més de col·laborar com a redactor en diverses revistes i mitjans de comunicació. Participarà en la Conferència Mundial sobre Drets Humans “Cities For Rights”, que commemora el 70è aniversari de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans, i que tindrà lloc a Barcelona els dies 10 i 11 de desembre de 2018.

 

70 anys després de la proclamació de la Declaració Universal dels Drets Humans: Quin balanç fas d’aquest instrument?

En termes de valoració, la humanitat disposa per primera vegada d’una eina per registrar les violacions de drets humans, i això què implica? poder fer balanç sobre si s’avança o retrocedeix en drets humans. En termes de compliment, el balanç és molt negatiu. No obstant això, crec que és molt greu i molt perillós qüestionar la Declaració Universal dels Drets Humans perquè no estiguem sent capaços de fer-la complir. Seria un terrible retrocés.

 

Des d’alguns posicionaments decolonials es critiquen els drets humans per considerar-los, entre d’altres raons, etnocèntrics. Tu com et situes davant d’aquest debat?

Als drets humans s’arriba a través del conflicte, és a dir, de la necessitat de reconèixer-se recíprocament com a subjectes iguals de drets. És aleatori que succeís en aquest continent? per descomptat que no. Això que anomenem “Occident” és en realitat una matriu de conflictes. Un dels llocs del món en què s’han succeït més guerres, més conquestes colonials i més resistències.

Per tant, no és casualitat que fos a Europa on s’acabessin formulant els drets humans, sinó el resultat que fos aquest l’espai en què més s’havien violat. Això és etnocentrisme? jo crec que no. És una cosa que va succeir a Europa, sí, però que podria haver passat en qualsevol altre lloc del món. És universal.

 

Davant les derives autoritàries que s’estan donant en alguns països europeus, i l’augment del suport de partits d’ultradreta, sembla que l’autoritarisme està tornant amb força. Quin rol creus que juga el discurs d’odi en aquestes ideologies i què creus que podem fer per contrarestar-lo?

Crec que juga un paper enorme. No obstant això, no crec que tipificar en els codis penals sigui el més eficient a l’hora de contrarestar-lo, ja que encara que inicialment es decidís optar per la tipificació amb la finalitat de protegir als col·lectius més vulnerabilitzats, a la pràctica estem veient com aquelles persones en posicions de poder utilitzen aquesta tipificació, no per donar suport a aquests grups, sinó per criminalitzar projectes alternatius.

El que sí que crec que s’ha de fer és treballar, i molt, per desactivar aquests discursos. És un procés molt complex, ja que tot i que l’odi sempre ha existit, ara per ara canals de comunicació tan importants com les xarxes socials -on es discuteix sense cap filtre de cortesia- o els mitjans de comunicació -on es legitimen i s’expressen de manera virulenta aquests discursos de odi- deixen poc marge a la difusió dels discursos alternatius a aquest odi.

 

Com creus que podem, aleshores, desactivar aquests discursos des de la societat civil?

A dia d’avui posaria l’accent en la necessitat de no limitar-nos únicament a treballar amb els grups minoritzats, amb les víctimes d’aquests discursos. Hem de dirigir-nos també a aquells subjectes que vehiculen aquests discursos: els racistes, els xenòfobs, els masclistes… no podem deixar-los fora del debat o del nostre objecte de treball. Seria un error gravíssim.

 

Moltes vegades hem vist com l’estendard del “laïcisme” s’ha utilitzat per a restringir llibertats religioses d’alguns grups específics, com per exemple, les de les persones musulmanes. Què significa, per a tu, que un Estat sigui laic?

Significa bàsicament dues coses: una, garantir la llibertat de culte, és a dir, que qualsevol ciutadà pugui expressar-se religiosament; i, l’altra, assegurar que cap grup religiós pugui gestionar o influenciar les decisions que prengui un Estat democràtic. Un Estat laic estarà, per tant, “ple” de llibertats individuals -inclosa la llibertat del culte- i “buit” de pressions de tota mena de lobbies religiosos i/o econòmics.

 

I, fins a quin punt creus que l’Estat ha de protegir i garantir la llibertat religiosa i el dret al culte? Assenyalaries alguns límits?

Crec que atenent als límits que estableix la mateixa concepció democràtica d’un Estat de dret és suficient, no cal inventar res. És a dir, garantir la llibertat d’indumentària, d’expressió, de culte… i tenir sempre al cap que, en el mateix moment en què un Estat, en nom del laïcisme, fa lleis orientades a criminalitzar un determinat culte religiós, aquest deixa de ser laic i passa a ser també religiós. El que és religiós és la “persecució”, i cap Estat laic pot permetre-se-la.

 

Dues dades: la primera, la major part de les agressions islamòfobes a Europa es dirigeixen contra dones velades; el segon, alguns moviments progressistes occidentals han defensat en ocasions que les dones musulmanes que es velen, “no són lliures”. Creus que l’”Esquerra” ha fallat a l’hora de defensar algunes llibertats fonamentals i fer front a fenòmens tan perillosos com la islamofòbia?

Crec que sí, i no és una cosa nova. Des de principis del segle XX, la tradició d’esquerra ve confonent ateisme amb laïcisme, cometent gravíssims errors que han portat a un sector de la població, perfectament capaç de combinar els sentiments religiosos amb la defensa de la lluita dels drets civils i socials, a quedar-se fora d’aquesta “Esquerra”.

A més, en el cas de la islamofòbia de gènere, es confon el dret a la llibertat amb el feminisme. L’exemple del vel mostra, entre d’altres coses, que no som capaços d’apreciar la seva polisèmia. És a dir, està clar que hi ha llocs del món en què les dones es velen per obligació; però també n’hi ha en què ho fan per elecció pròpia o fins i tot, com a forma de protesta.

No obstant això, donem per fet que, si una dona es vela, ho fa perquè “no és lliure”, a part del context. Què passa llavors amb la pressió estètica a la qual estan sotmeses moltes dones a Occident? Tanta o tan poca llibertat hi ha en “el vestir-se”, com en el “despullar-se”. L’“Esquerra” no ha sabut posicionar-se del costat dels drets en aquest debat. Al contrari, en moltes ocasions ha comès l’error de sumar-se al discurs hegemònic i populista de la “Dreta” contra les persones musulmanes, un discurs identitari i excloent.

 

La crisi de refugi i la resposta d’Europa davant aquesta és un altre debat molt candent en els nostres dies. Com creus que està reaccionant la societat europea i espanyola davant d’aquest repte global?

Crec que la societat espanyola ha respost millor que la d’altres països. Probablement perquè a l’estat espanyol, al menys fins fa molt poc, hi ha hagut una presència molt reduïda d’immigrants o refugiats, i, sobretot, de musulmans.

No obstant això, crec que podem apreciar dues tendències. D’una banda, d’acord amb les enquestes, la població espanyola situa en un 16% el percentatge de musulmans al país, quan en realitat les estadístiques assenyalen que aquest no supera el 2%; aquest fet indica que els discursos polítics i dels mitjans de comunicació sobre una suposada “invasió” estan calant.

Per altra banda, la resposta política d’alguns ajuntaments pel que fa a la crisi de refugi, com el de Barcelona o Madrid, ha estat excel·lent. I això ha tingut lloc, precisament, perquè així ho ha demandat la societat. No obstant això, cal tenir en compte que, malauradament, les possibilitats i competències municipals en aquesta matèria són molt limitades.

 

Referent a això, properament se celebrarà la Conferència Internacional de Barcelona pels Drets Humans, esdeveniment en el qual hi participaràs. Ens pots explicar què és el “dret a la ciutat” com a moviment de localització dels drets humans?

Una cosa interessant que ha passat en els últims anys té a veure amb la reivindicació de les proximitats i la solidaritat davant els discursos universalistes. És aquí on s’està produint la veritable disputa contra la “Dreta”. Davant d’això, crec que des de l’“Esquerra” o des dels discursos progressistes i emancipatoris, hem de defensar i promocionar aquests vincles de curta distància, però de forma no excloent.

Crec que cal una reivindicació de l”espai proper” com a generador de drets humans fonamentals, des del dret a l’habitatge, fins al dret a la diversitat cultural. Per tant, crec que la dimensió municipal és la que determinarà, en el curt termini, en quin tipus de societat volem convertir-nos.

 

En els últims anys es diu que a Espanya hem patit un deteriorament dels nostres drets civils a causa de lleis tan polèmiques com la coneguda Llei Mordassa. Creus que des de les ciutats es pot treballar per revertir aquestes restriccions?

Crec que sí, però això no serà una cosa que passi a curt termini. Cal tenir en compte que, a nivell tècnic, ara per ara les competències municipals són molt limitades. Per tant, per realment poder “remunicipalitzar el poder”, és indispensable implementar primer canvis en les lleis estatals, i concebre un aparell legislatiu descentralitzat que doni competències als municipis.

No obstant això, en els darrers anys hem vist com el govern del Partit Popular ha actuat precisament en la direcció contrària; quan han vist que els municipis guanyaven poder d’incidència, s’han executat lleis pressupostàries que d’alguna manera els han buidat de competències i han limitat les seves capacitats.

En conseqüència, crec que en aquests moments cal aprofitar el petit marge de maniobra que es té des dels municipis, però sense oblidar que per a què aquests espais municipals funcionin realment com a instruments de canvi, cal combinar-los amb iniciatives més àmplies, orientades a canviar les lleis al Parlament espanyol.

 

I ja per acabar, t’agradaria destacar algun projecte ciutadà, pràctica institucional o cultural, que creguis que treballa la promoció de la diversitat cultural i la cohesió social, des de l’esquerra?

Doncs, per exemple, em semblen molt encertats els programes contra la islamofòbia i el discurs d’odi desplegats des de l’Ajuntament de Barcelona i molt interessants els projectes desenvolupats per l’organització civil NOVACT, que combinen la defensa dels drets humans amb la no violència i la inclusió cultural. I també crec que és excel·lent la tasca de l’Observatori de la Islamofòbia. Referent a això, m’atreviria finalment a recomanar el meu llibre “Islamofòbia”, així com la lectura dels llibres sobre immigració d’Eduardo Romero.

 

Entrevista realitzada per Ana García Juanatey i Almudena Díaz Pagés

Comparteix aquesta pàgina