‘Les coses bones de la vida’. Capítol 4: “Arribar a casa”

‘Les coses bones de la vida’. Capítol 4: “Arribar a casa”

29/01/2020 - 07:42

“Casa meva és una extensió de mi mateixa”, diu la Chus. “És l’espai on pot fer-se efectiva la teva llibertat i el teu desenvolupament com a persona”, diu l’Ander.

Tots dos viuen a Princesa49, un edifici d’habitatge cooperatiu que els permet i garanteix, a ells i a unes quantes famílies més, desplegar el dret a un habitatge digne.

El projecte Princesa49 és extraordinari, el coprotagonitzen entre les persones que l’habiten, Sostre Cívic i l’Ajuntament de Barcelona, que va cedir l’edifici per a 75 anys. Això és motiu de celebració, però també d’una gran preocupació.

La preocupació neix de veure tantes persones que viuen en situació d’infrahabitatge, a qui desnonen i deixen sense casa. Aquestes situacions signifiquen denegar-los la dignitat, el dret com a persones a tenir una bona vida; és denegar-los la capacitat de desenvolupar-se com a persones, de ser lliures.

Un dret individual amb dimensió comunitària

L’habitatge i les seves condicions, encara que siguin l’expressió de la vida personal, també tenen una vessant col·lectiva fonamental. En primer lloc, perquè l’habitatge té una projecció al barri on es troba. La Chus explicava que sempre havia volgut viure al Born, i que el considera com el seu poble. Allà saluda els botiguers, veïns i veïnes a qui veu sovint al carrer, i, com comentava l’Ander, poden prioritzar fer despesa als petits negocis i artesans del barri.

El fet és que les concessions de solars o edificis per a un període de 75 anys, en el cas de les cooperatives d’habitatge, generen condicions que propicien que els veïnats hi arrelin i s’hi desenvolupin; fan que els veïns i les veïnes formin part d’una xarxa, s’uneixin a col·lectius que milloren i defensen la qualitat de vida al barri.

En un context en què el centre de la ciutat —com també altres barris— s’ha convertit en un espai de visita turística on les persones estan de pas i no teixeixen relacions durables amb l’entorn, garantir habitatges conscients on el veïnat vulgui viure, és, d’alguna forma, contribuir a fer que més enllà de cases hi hagi barri, i més enllà de barri hi hagi també comunitat.

El dret a desenvolupar-se com a persona i la necessitat que als barris hi hagi xarxes de solidaritat i vida en comú, són raons inexcusables per les quals el dret a l’habitatge mai pot ser ultrapassat per la llibertat del negoci immobiliari. De cap negoci. Perquè una ciutat ha de ser, primer de tot, un espai de garantia de drets fonamentals per a totes les persones que hi viuen.

Apoderar i aturar la vulnerabilitat

La segona vessant col·lectiva de l’habitatge té a veure amb com la ciutadania organitzada garanteix aquest dret.

La producció del vídeo del quart capítol de la sèrie ‘Les coses bones de la vida’ ha portat a parlar amb una infinitat d’agents que treballen en temes relacionats amb l’habitatge i ben poques d’aquestes persones tenen l’oportunitat de gaudir del dret a l’habitatge. Al contrari, l’habitatge té un accent d’emergència, d’inseguretat, d’injustícia.

Actors com el Sindicat de Barri o Arrels lluiten per garantir el dret a l’habitatge, i els seus èxits de moment consisteixen a poder aturar la greu vulnerabilitat en què es troben desenes o centenars de veïns al seu barri. També cal destacar entre els seus èxits l’apoderament de persones que passen de ser víctimes a ser protagonistes dels seus drets i les seves vides.

Com diu l’Ander, hi ha dos tipus de moviments socials imprescindibles pel que fa a la defensa del dret a l’habitatge: els moviments que, per frenar l’espoliació dels drets de les persones, construeixen un teixit veïnal de resistència, i els moviments que estan creant alternatives habitacionals en positiu que permetin desplegar i eixamplar el dret a l’habitatge com a mitjà de desenvolupament personal i social.

Dins d’aquest segon apartat trobem un nombre interessant de col·lectius i entitats que estan emprenent models i espais d’habitatge: l’esmentat Sostre Cívic, Lacol, coHousing, etc., amb projectes com els de La Borda, Princesa49 o La Balma, en diferents barris de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona també té un rol en aquest tipus de projectes, atès que en molts casos facilita solars i condicions com la cessió d’ús per a 75 anys.

Alhora que s’impulsen aquestes iniciatives, cal assegurar que es combat contra les causes per les quals el Sindicat de Llogaters, la PAH, la plataforma 500×20 o el Sindicat de Barri s’han convertit en referents i garants dels drets de milers de famílies. El Congrés d’Habitatge de Catalunya, celebrat el desembre del 2019, va ser una important fita de construcció d’unitat entre tots aquests col·lectius.

Una unitat i un apoderament que han permès a aquests moviments impulsar la revisió, juntament amb l’Ajuntament, del Decret llei de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge, i així, el nou decret recull noves mesures que afavoreixen la protecció dels drets a l’habitatge.

I és que l’habitatge és un espai de desenvolupament personal, però també col·lectiu. Anant més enllà de la capacitat de crear una família, experiències com les cooperatives d’habitatge demostren que els veïns i veïnes d’un edifici poden constituir una xarxa solidària i enriquidora. També són experiències col·lectives en tant que la defensa del dret a l’habitatge ha generat xarxes de resistència i resiliència que han canviat la vida de moltes persones.