MICRORELATS DES DE CASA

Us compartim els #MICRORELATS de les persones de la nostra comunitat que s'han atrevit a fer volar la imaginació. Recordeu els #MICRORELATS Són relats breus de ficció en què, amb un màxim de cinc línies, heu de narrar una història de temàtica oberta. Especial per als amants de la lectura i l'escriptura i per a totes les persones a qui vingui de gust. Tothom en pot escriure perquè els microrelats no tenen edat. Poden ser tan en català com en castellà, i els podeu enviar per escrit, en format de veu o gravats en video.

 

Fum, d’Eulàlia Mundó

Han empresonat el sol en una gota de rosada que crepita per sortir desesperat. Amb la blancor resplendent torna fum tota la casa.

 

El diluvi universal, de Maite Pipó

Vinga ploure i ploure, nit i dia sense parar ... 

Això no és propi d’aquesta estació. La primavera es més de xàfecs curts, intermitents i entre mig el sol, brillant de nou al cel serè i ni un núvol que s’atreveixi a fer-li ombra. 

I mentre raono sobre això, em ve de cop a la memòria aquelles àvies de la meva infantesa, pontificant sempre el pitjor. Que creieu que dirien ara? 

Que bé, serà molta saó per la terra ... Benvinguda sigui la pluja? 

No, que va! Imaginem-les aquí tancades a casa soles i espantades ... ja les veig, movent el cap i alçant els ulls al cel clamant: 

Déu meu! això no ens pot portar a res de bo. Ai el que ens ve a sobre! No ho veieu? Tant de bo m’equivoqui ... sembla l’inici del diluvi universal! 

Sí, sí, rieu jovent, per vosaltres tot son flors i violes. Si jo us digués tot el que he vist i viscut segur que això del diluvi ja no us faria tanta gràcia .... 

 

Lluna plena, d'Eulàlia Mundó

Algú va tallar les cordes que lligaven la lluna plena (es parla que va ser una dona, també diuen que va passar al Machu Pichu). Inflada com un globus va fugir espai enllà. No volia veure la terra malalta, perquè els humans l’embruten sense pensar. Tot fugint va conèixer grans estels ociosos d’immenses galàxies, va veure els esclats dels grans univers. Estava espantada, doncs gravitant l’atreien gegants asteroides i passaven cometes rabents al costat. I quan sense saber-ho va caure dins un forat negre, mai més no tornà.

 

Microrelat de Lydia Pérez

M’havia enamorat de la cosa més etèria, fonedissa, immaterial...i m’hi havia casat. Tres anys després estava fent números per veure com em divorciava sense quedar arruïnat.

Ella me havia dit que volia deixar la seva feina, per dedicar-se en cos i ànima a mi. Ho vaig trobar meravellós, és clar. Ja no quedaven dones tan entregades.

Però amb el temps, en vaig adonar que la dedicació a temps complet pot resultar feixuga. Em refereixo a mi, a ella li encanta. De la entrega havia passat al control de la meva forma de vestir, del que menjava, de la feina, la família i dels meus amics....I tot eren males cares.

Com era possible que una dona tan dolça s’hagués convertit en una bruixa freda, calculadora, de mirada despreciativa? Jo ho havia fet tot molt bé....


Minvant, d’Eulàlia Mundó 

Resplendia la lluna en el cel serè entre els astres menors. S’havia aturat en quart minvant i li era impossible decréixer més. Va provar de tornar enrere, però tampoc ho va aconseguir. Mentre, els astres que l’observaven se’n reien fent guspires. Per això va decidir cridar ben fort: “allà on hi ha hagut gel molt de temps, no hi mancarà el fred”, i amb la mitja cara blanca, va tancar l’ull i es va adormir.

L’endemà es va trobar surant en el blau marí de l’oceà. Era la meitat d’un tot i volia sobreviure. Però cada cosa segueix el seu curs, i aquella nit, el seu reflex fred i constant, que no s’havia enfonsat amb ella, la va lligar fort i la va recuperar per al cel dels planetes, el seu regne, per sempre més en quart minvant.


Una reflexió adúltera, de Lydia Pérez 

Una reflexió adúltera demana espais oberts per poder esbravar-la i jo per la meva feina els tenia.

Feia tres anys que m’havia casat i ja m’havia embolicat en varies relacions alienes. A vegades em deia que hauria de contenir-me, que no era lleial amb la meva parella, però en descàrrec meu, diré, que mai no ho havia buscat, em sorgien les oportunitats i em deixava portar.

La meva parella era una persona fabulosa, intel·ligent, treballadora , formal. Me l’estimava molt, però a la meva vida matrimonial li mancava aquell punt de aventura que necessitava.

Era tan estimulant la vida d'una família feliç i alhora l’aventura d’una nit o més!!

Però quan tornava a casa a vegades em sentia culpable i amb por... Pensava en tot això, mentre sopava al restaurant del hotel....quan vaig notar que algú em mirava, una cara somrient en deia:

-Aquesta tarda estaves a la convenció de Telecomunicacions, oi? A quina empresa treballes?

 

The pink supermoon, d'Antònia Ortín, alumna d'Anglès Convesa Intermediate

I have a very special relationship with the moon…

And Today the biggest and brightest full moon of the year  will shine in its maximum splendor at 4,35.

Today it has been nicknamed THE PINK SUPERMOON. The idea comes from the flowering of a wild plant of that color in some part of USA. It is one of the first flowers to grow in spring.

Atention.- The color is only the flower, not the moon. 

TAKE CARE, STAY AT HOME AND LOOK AT THE MOON.

 

El meu pare, de Lydia Pérez

El meu pare tenia bona salut física, però l’Alzheimer la va anar deteriorant amb el temps.

Havia estat un gran amant de la literatura, la història i la política. Havia viscut una guerra i viatjat molt... una vida intensa, un caràcter un pel imprevisible i un tarannà tímid, afable i encisador. Amb aquests precedents, va viure la seva malaltia de forma positiva.

Un vespre, a casa, des de la galeria es veien els llums dels veïns de davant, llunyans i ell amb les seves cataractes i el seu esperit aventurer els convertia en plats voladors, en extraterrestres que ens vigilaven i a les visites que venien a casa, en espies amb qui calia mesurar les paraules. Però no ho vivia amb angoixa, sinó com una aventura.

Un dia, assegut al meu costat, va començar a parlar-me com si m’acabés de conèixer i em vulgues seduir.

-Papa, no coquetegis amb mi, que soc la teva filla.

-Ets la meva filla? No saps com em fa de feliç saber que tinc una filla...

I em va mirar com si fos transparent i veies a traves de mi, un món que ja no existia.

 

Innocència realista, de Rafel Pi

Un rector de poble anava passejant pel camp quan es troba amb la filla petita, de set anys,

d’un mas veí, tot duent una vaca com si passegés un gos.

Caram, Carmeta ! On vas amb aquesta vaca?

La porto a que la cobreixi el toro.

El mossèn, sorprès, li comenta:

Pe...però... això no ho podria fer ton pare?

Què diu, mossèn ?? Això ho ha de fer el toro...!!

 

Senyor elegant al metro, de Lydia Pérez

Un dia al metro de Barcelona. Son 2/4 de 9 del matí. Tots el seients del vagó van plens, la poca gent dreta es repenja a les parets o darrere dels seients. Quasi tots fan cara seria, entre preocupació i son.

A l’estació de Diagonal entre un senyor que va més mudat que la majoria. Porta un vestit de color gris, corbata vermell fosc i una elegant gabardina. Bones sabates i una cartera de pell negra a la mà. Es dirigeix cap al centre del vago, s’agafa a la barra, estirant el braç, el cap endarrere, pren empenta i de puntetes fa una volta, qual gràcil ballarina. La mà que porta la cartera s’enlaira per l’impuls.

La gent es desperta de cop. Cares de sorpresa. La noia que tinc al davant, no és pot contenir i esclafa en una rialla que contagia tot el vagó, tots riuen, uns descaradament i d’altres girant la cara i tapant-se-la amb les mans.

El senyor elegant no se’n assabenta, és al seu món, a la resta ens ha donat uns moments d’alegria.

 

L'esperança, de Maite Pipó i Valls

Plou, plou i més encara. Tot és trist, tot empitjora. Com ho farem per tenir esperança, per ser positius si el temps no ajuda? Fa tres dies que no es veu el sol. - Hola! Hola! Què és aquesta veu? Què vol? - Sóc l’esperança ... l’esperança sí ... què t’estranyes? No deies fa un moment que em necessitaves? Ja sóc aquí! I vinc a fer-te veure que la pluja no fa cap mal, al contrari. T’has parat a pensar que amb els carrers nets per l’aigua, el virus no es podrà transmetre, almenys per l’asfalt, que netejarà bancs i baranes i tot el que pugueu tocar, que els arbres de la ciutat estan encantats i que les flors es barallen per veure qui neix abans, que la pols ha desaparegut i que tancats com estem a casa, veure i sentir com plou des de darrera els vidres, en el confort de la llar i amb un xic de melancolia pot ser un moment molt especial. - Sí ... potser tinguis raó ... però tu quan creus que pararà de ploure? - No pateixis, passarà, sempre ho ha fet. T’he ajudat maca? Doncs, recorda, l’esperança és l’últim que es pot perdre! 

 

La chica de la fuente, de Beatriz Marques

Hay una chica, abajo, en la plaza.... Cada mañana la veo desde mi terraza, no tiene donde ir... Lee mucho, se lava la cabeza en la fuente....haga frío, llueva o calor.....siempre está ahí. No es ni joven ni mayor...y yo la veo desde mi confortable apartamento calentito. Y me pregunto... No tiene miedo de contagiarse?...no lleva guantes.....ni mascarilla.... Que estúpida pregunta...!! Cuando pienso que por su mente solo pasa el hecho de sobrevivir....y ver de qué se alimentará hoy y dónde dormirá hoy...... Y pienso......que se preguntará ella?

 

Estigues còmode, sentin-te incòmode, de Cristian Munné Vall

Els dies passen tots iguals, almenys per a mi. L'única diferència és que els caps de setmana són més tranquils que entre setmana, però ara, és igual si estem a dilluns o dijous perquè cada dia tens una sensació a mitges. Recordeu quan ens queixàvem de l'horrible que eren els dilluns? On ha quedat aquest sentiment? Per què ens sentim incòmodes? Què podem millorar? Quins són els nostres objectius reals? És a dir, és molt important prendre consciència d'on estem i a on volem arribar, sentir el nostre cos, les nostres mans i peus, sentir-nos per dins i que res més importi i més ara en temps de confinament........Deixeu-vos emportar i descobriu-vos de nou, segur us ajudarà mol

Llegir més  AQUÍ

 

La gota, de Víctor Bayarri

Era una vegada una gota de pluja que li agradava el silenci. Era molt pacífica i això de les tronadas i les pedregades no li feia el pes. Així que quan va ploure ella va escollir un arbre molt alt i va rodolar, a poc a poc, molt a poc a poc, per cada fulla, gaudint un silenci ple de paraules d’arbre i de bosc....les paraules més silencioses de la Terra! Que feliç es sentia!

 

Papallona, d'Eulàlia Mundó

La papallona volava coixa perquè estava tocada de l'ala.

 

El Capità, d'Helena Nualart

Preferia els velers als submarins, perquè les profunditats li provocaven claustrofòbia. Navegant els oceans esquivava icebergs, bregava amb calamars gegants i nedava entre taurons i cavallets de mar. Una tripulació fidel l'obeïa, tot i aquella obsessió per la balena blanca, que li comprometia l'autoritat. Però no pogué ignorar cant persuasiu de la sirena. “va capitanet, eixuga't. Que et refredaras de tanta estona a la banyera”.

 

Good morning to everybody, de Sònia Ricart alumna d'English intermediate

Nowadays I have all the time in my mind this virus, COVID 19, probably like all of you. I'll try when I weak up in the morning to check that all the things that we’re living aren’t a dream. I’m sure that we get over this difficult experience and I hope that all of us can do some changes in ours priorities of life.

Good health and take care.

 

L'esperança, de Maite Pipó i Valls

Plou, plou i més encara. Tot és trist, tot empitjora. Com ho farem per tenir esperança, per ser positius si el temps no ajuda? Fa tres dies que no es veu el sol. - Hola! Hola! Què és aquesta veu? Què vol? - Sóc l’esperança ... l’esperança sí ... què t’estranyes? No deies fa un moment que em necessitaves? Ja sóc aquí! I vinc a fer-te veure que la pluja no fa cap mal, al contrari. T’has parat a pensar que amb els carrers nets per l’aigua, el virus no es podrà transmetre, almenys per l’asfalt, que netejarà bancs i baranes i tot el que pugueu tocar, que els arbres de la ciutat estan encantats i que les flors es barallen per veure qui neix abans, que la pols ha desaparegut i que tancats com estem a casa, veure i sentir com plou des de darrera els vidres, en el confort de la llar i amb un xic de melancolia pot ser un moment molt especial. - Sí ... potser tinguis raó ... però tu quan creus que pararà de ploure? - No pateixis, passarà, sempre ho ha fet. T’he ajudat maca? Doncs, recorda, l’esperança és l’últim que es pot perdre! 

Compartir