A càrrec d´Ali Arévalo

Una, dues, una, dues, una, dues, una, dues. Els meus peus fan una passa i després una altra creant una espiral infinita de petjades que no arriben enlloc.El meu rastre no és lineal sinó esquiu, perquè he d’apartar les ruïnes que els humans que habitaven la terra de Moià van deixar rere seu. Els records s’amunteguen a la meva memòria i es confonen amb el que veuen els meus ulls del present, a través dels forats del meu sac. Després de tants calendaris que giren sense parar, mesurar el temps o, fins i tot, atrapar-lo, es torna una tasca àrdua per al meu cos cansat. Hi va haver un dia que el meu barret morat i punxegut arribava dalt de tot del campanar repicant les campanes que marcaven l’hora. Ara, els relleus de les pedres guarden totes les històries que han presenciat, i van canviant la seva forma per distreure’m. A mi, al pobre Pollastre Matapuces! Han oblidat com eren abans del desastre i jo tampoc recordo com sortir d’aquest bucle infinit. Els meus cascavells reposen en un silenci quiet...