La ciutat narrada

“Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.
Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.”

“Les cases del poble s’allarguen damunt la cresta de la muntanya. Vallvidrera va rebre embranzida i caràcter cap al tombant de segle, directament de la puixança burgesa de la gran ciutat, segura en les seves fàbriques tèxtils i engrescada en la reconstrucció del país. Aquí, hi visqué Prat de la Riba, hi venien Santiago Russinyol, Miquel dels Sants Oliver, Joaquim Folguera... Llavors Vallvidrera és una colònia d’estiueig i les cases adquireixen formes modernistes que encara perduren en moltes façanes, carregades de rajoles multicolors, d’aspiracions gòtiques a base de maó, d’arcs mig bonyeguts. L’estació del funicular és un templet que imita Gaudí, un Gaudí, però, pacífic, en to menor.”

“La Neus m’espera a la cantonada de l’Heron City, al costat de la rampa de sortida de l’aparcament, que a aquestes hores de la tarda d’un dia d’agost és un bullidor de gent, la gran majoria gitanos o sud-americans que viuen per la zona o que s’hi desplacen per quedar. Durant una bona temporada, el complex d’oci es va arribar a conèixer com a Heroïn City, per la quantitat de tràfic d’heroïna que hi havia als voltants. Ara només és problemàtic a la nit, quan a les discoteques la gent beu un xic massa i se’ls escalfa la boca i al final no agafen el cotxe perquè han d’anar amb ambulància.”

“És molt possible que Ruyra, en les vel·leïtats lleugeres de la joventut, s’hagués acostat al connubi pensant fer un matrimoni de raó. Tant per tant –degué pensar–, val més trobar, en aquestes coses, alguna substància apreciable. Tractant-se de Ruyra, no s’ha d’oblidar que sempre fou un home molt provincial, tocat d’un ruralisme molt dens. En el seu casament, hi intervingueren naturalment els capellans, exactament un bisbe –no sé si el de Barcelona o el de Girona. És indiferent perquè tots són iguals. Diré, tot passant, que la vida de Ruyra fou literalment saturada de capellans...”

“Ahir a les cinc de la tarda, vaig trobar al Cafè de La Rambla uns periodistes madrilenys: Alardo, Prats, d’El Sol; Carreño, de La Voz; i Pugés, d’Ahora, que eren a Barcelona de pas cap a Itàlia, on els ha convidat el govern feixista. Estaven que no s’hi veien de cap ull –Quina Barcelona! –clamaven–. És un tornar-se boig! Ahir, arribant de Madrid, vàrem anar a veure ballar sardanes, una cosa magnífica; aquest matí hem anat a la platja i després hem dinat a la mateixa Barceloneta. Hem menjat com uns lladres: quines llagostes i quin vi!.. Però trobo que el més suculent de tot és això, això, ¿eh? I el xicot assenyalava cap a fora, al carrer, dringant i brillant com un riu de cascavells. Soroll i color adorables de La Rambla –Això, això– seguia el noi extremeny habitant de Castella...”

“El nyu s’havia aturat prop d’un semàfor. L’ull encara li cremava. Amb l’altre, veia la silueta d’edificis, ponts, antenes i taques de llum disperses i intermitentment. Procurava reconèixer en tot aquell paisatge un senyal familiar que l’ajudés a retrobar el camí del ramat. Tenia set, una set africana, intensa, que l’obligava a ensumar el terra desesperadament. Va creuar l’avinguda i va veure un raig d’aigua il·luminat que queia en un estany rectangular, envoltat de palmeres. Al costat, una estàtua altíssima, de colors, vigilava el territori, com un tòtem...”

“A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.”

“Plaça voltada de parets iguals / emmorenides sota el cel gris, / amb arbres minsos vora els fanals / i amb balcó petit a cada pis. / Passa una dona amb un cistell. Després / uns infants bruts i cridaners que juguen / a la ratlleta i que se’n van. Res més; / i el vent que mou les robes que s’eixuguen / pels balcons. La remor / tota la tarda és lenta, continguda, / fins que vespreja. Rere un porticó / s’encén la llum. La plaça que era muda / s’anima de la gent / que va cap a sopar. La barriada / es sorolla una mica sota el vent / per dormir-se aviat més reposada.”

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”