Edició 2017 - Beques Montserrat Roig

TORN DE PRIMAVERA 2017

 

Víctor Garcia Tur

Víctor Garcia Tur ha pogut aparcar temporalment la seva feina de dissenyador gràfic per dedicar-se, durant els dos mesos de la beca, a escriure una novel·la ambientada a la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX.

“És una novel·la històrica entre moltes cometes”, diu Garcia Tur, “perquè hi poso elements reals amb una miqueta de fantasia i així em distancio una mica del rigor històric. Hi ha personatges reals, ja que el punt de partida és Paulí Pallàs, l’anarquista, i a partir d’aquí tot un seguit d’accions i reaccions que generen un cercle de violència: un atemptat terrorista porta a la violència policial, aquesta comporta més actes terroristes, etcètera”.

A la Reial Acadèmia de Bones Lletres, el Víctor està encantat amb aquest lloc amb tanta història, fusta, pols i quadres antics. “El lloc, súper bé per coses totalment materials: el silenci, l’aïllament, no em creuo amb ningú i tinc carta blanca per entrar, sortir o per fer servir la biblioteca”.

Víctor Garcia Tur (Barcelona, 1981), va guanyar el Premi Documenta 2008 amb el recull de contes Twistanschauung. Amb la novel·la Els ocells va obtenir el Premi Marian Vayreda 2015.

 

Eduard Márquez

Eduard Márquez, al MUHBA de la Plaça del Rei, s’ha plantejat escriure per primera vegada un llibre “gruixut, ambiciós, de llarg recorregut i allunyat de la distància curta” a la que ens tenia acostumats. “Vull narrar la transició sencera i des de dins”, diu Márquez, “abarcaria des de l’any 69 o 70 i acabaria el 80, amb l’arribada al poder de Jordi Pujol”. Aquests deu anys semblen poca cosa, oi? Doncs res més lluny de la realitat: “Estic treballant tots els fronts: les lluites armades d’extrema dreta i d’extrema esquerra, la catalanista, la veïnal, el món obrer, les grans vagues, el sexe, les drogues i el rock, el món underground, l’alliberament i les reinvindicacions feministes, els gais…”. En definitiva, el Manhattan Transfer o la Trilogia USA de John Dos Passos de la Barcelona de la Transició. “Porto cinc anys sense publicar preparant-me per fer el salt. I sóc perfectament conscient del sidral, però també de com m’ho estic passant de bé”.

A Márquez , el MUHBA li va molt bé per trencar rutines en un espai “encantador, on hi ha incomunicació i silenci absoluts, amb solet… molt millor del que em pensava”.

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia, infantils, reculls de contes com Zugzwang, L’eloqüència del franctirador i Vint-i-nou contes menys, i novel·les com Cinc nits de febrer, El silenci dels arbres o L’últim dia abans de demà.

 

Daniel Ausente

Daniel Ausente, que comparteix espai, converses, silenci i solet amb l’Eduard Márquez al MUHBA de la Plaça del Rei, està preparant una antologia de contes de contingut fantàstic que passen a Barcelona i que barregen el terror i la fantasia amb el costumisme, durant determinats moments de la història de la ciutat. “Tinc una història, per exemple, inspirada en l’Exposició Universal de 1929, on el pavelló de Dinamarca volia demostrar que era possible que una nina de tamany real viatgés sola de Dinamarca a Barcelona. Aquesta història, la reconverteixo, i la nina serà més del que sembla, un comercial català se n’enamorarà, el rei Borbó es posarà gelós…”. I també “una altra sobre les restes de ruïnes de sacrifici que es van trobar a les obres de la Sagrera“.

“Aquest espai que m’ha tocat”, diu Ausente, “és ideal per la tranquil·litat. Tenir unes hores al dia per estar aquí escrivint i corregint està molt bé. És el millor”.

Daniel Ausente (Barcelona, 1966) és autor de l’assaig Black Super Power, la crònica autobiogràfica Mentiré si es necesario i el ‘pulp’ de quinquis i tentacles Mataré a vuestros muertos. Ha col·laborat en llibres corals com La Nueva Risa, Ven y mira i Supercomic, i també a Mondo Brutto, Rockdelux, Z, caninomag.es, El Butano Popular o l’emisora icat.cat. Des de 2004 és el responsable d’El Blog Ausente.

  

Francesc Meseguer

Francesc Meseguer, dramaturg i fotògraf, va triar el MUHBA Vil·la Joana de Vallvidrera per poder a dur a terme una obra de teatre. Allunyat de Barcelona, Meseguer escriu al capdamunt de l’edifici, a la torre des d’on pot veure el Tibidabo a una banda, Montserrat a l’altra, i el cor de Collserola allà al davant. Aquí hi ha viure i morir Jacint Verdaguer i hi ha una part del Museu d’Història de Barcelona, dedicada al patrimoni literari de les ciutats. La masia va ser casa residencial de la família Miralles i escola d’educació especial entre el 1921 i el 1973.

Francesc Meseguer necessitava aquest espai, tots aquests elements i aquest entorn per tal d’impulsar la primera fase de documentació i escriptura de la seva obra de teatre. Un lloc que considera “un bombonet, per l’edifici, per l’entorn, per les històries i, sobretot, perquè està aïllat i perquè no hi tinc wifi!”

Francesc Meseguer (Pineda de Mar, 1976) és fotògraf de professió, llicenciat en Filosofia i diplomat en Educació Primària. Va obtenir el Premi Born de Teatre amb Lear i el Premi Les Talúries amb La reproducció de les balenes. Ha dirigit Totes les cases que tenen balcó i és autor del projecte fotogràfic Suite Richter. Va dirigir la revista cultural Descord i el portal de dansa “Lo inestable”.

  

Oriol Canosa

L’escriptor i llibreter Oriol Canosa està escrivint una obra de no-ficció sobre la natura que podem trobar a Barcelona. “Hi la les coses més evidents, com els coloms o l’arbrat, fins a coses com les que a primera vista no veiem, com el llevat del pa, els microbis que tenim al nostre cos o els animals exòtics que han passat a formar part de la fauna de la ciutat”. Canosa, en fase de documentació i escriptura, envoltat d’art i turistes i excursions escolars, vol “escriure en fomat d’articles periodístics, assaig o contes 40 capítols dedicats, cadascun, a un ésser viu de Barcelona”.

“La Fundació Miró”, diu , “és perfecta per la ubicació, molt agradable, i m’agrada perquè, quan he explicat el que estava fent, he trobat algunes connexions que m’aniran molt bé, com la persona que es dedica a controlar les plagues de l’edifici: les gavines, les paneroles o els microorganismes. La idea és poder vincular el llibre amb el lloc on m’estic”.

Oriol Canosa (Tarragona, 1975) és llibreter (Pebre Negre) i escriptor de literatura infantil. Ha publicat La casa del professor Kürbis, L’illa de les cartes perdudes, Apa! Et penses que ens ho creurem?, L’illa de Paidonèsia o El islote de los perros. Ha treballat a Proa, a La llibreria del Born i a l’Alexandria de Sant Cugat.

  

Pilar Romera

Pilar Romera, en un despatxet privat i envoltada de llibres a la Biblioteca de Catalunya, està escrivint una novel·la d’ambientació històrica de l’any 1949, el primer franquisme. “Es tracta de la relació amorosa entre dos homes i una dona que tenen un passat comú que tots tres desconeixen, i que es veuen involucrats en una circumstància històrica molt complexa i en una conxorxa per matar Franco, durant una visita a Barcelona”.

“La Biblioteca de Catalunya? És un lloc fantàstic. L’he triat per una raó logística perquè visc molt a prop i treballo a la universitat. A més, tinc accés a tot el fons bibliogràfic de Catalunya. No hi ha llibre que no estigui aquí!”.

Pilar Romera (Riba-roja d’Ebre, 1968) és llicenciada en Història Contemporània per la UB, on treballa i màster en guió cinematogràfic i televisiu per la UAB. Amb la novel·la L’esperit de vidre va guanyar el Premi Ribera d’Ebre. Després ha publicat les novel·les Dins la boira i Li deien Lola.

  

Violeta Kovacsics

Violeta Kovacsics també está envoltada de llibres a la biblioteca de la Fundació Tàpies, on el silenci, la fusta i l’art conviden a l’escriptura. Com a crítica i experta en cinema, està escrivint un assaig de cinema: “Un assaig sobre el cinema negre que es va fer a Barcelona entre els anys 50 i 60. És un tema que sempre m’ha interessat, sobretot a partir de la pel·lícula A tiro limpio, de Francisco Pérez-Dolz.” Encara en fase de documentació, la idea de la Violeta és “intentar vincular aquest cinema amb la ciutat. Són pel·lícules que suposen un retrat de Barcelona molt interessant perquè hi ha coses que ja no són com les que veiem a la pantalla. La idea és reivindicar aquest cinema, no només la vessant purament cinematogràfica, sinó també el llegat urbà.”

Pel que fa a la Fundació Tàpies, “em va molt bé que sigui una biblioteca perquè té una secció de cinema, però, sobretot, tota una part d’urbanisme i arquitectura que també estic aprofitant”.

Violeta Kovacsics (Vilanova i la Geltrú, 1981) col·labora habitualment a les revistes Time Out Barcelona, Diari de Tarragona i Caimán-Cuadernos de cine. Ha participat en diversos col·lectius, ha coordinat el llibre Very Funny Things. Nueva comedia americana i és autora d’Un París de cine. També és professora de l’ESCAC i responsable del catàleg i del diari del Festival de Sitges.

  

Katherine Slusher Dickinson

Katherine Slusher té una feinada considerable. Perquè escriu al Monestir de Pedralbes i no vol marxar sense haver conegut tots els seus racons i inquilines, i, sobretot, perquè té entre mans un material que, de moment, no sap si acabarà sent una novel·la o un assaig. Es tracta d’una història basada en fets reals, “una història actual que passa en un edifici del 1881 del carrer Hospital”. Propietaris, okupes, legalitats, il·legalitats, trencadisses, acords, xantatges, plantacions de marihuana, prostitució, immigració, turisme, policia secreta i no tan secreta… un munt de material que la Katherine vol dur a les pàgines perquè “considero que edificis com aquest tenen una vida pròpia, una història i un passat que cal explicar”.

“El Monestir de Pedralbes m’agrada per moltes raons. Jo sóc de formació historiadora i no el coneixia, i té la màgia d’allò desconegut. Aquest monestir és una joia i és una meravella no tenir wifi perquè no hi ha interrupcions. El silenci és absolut i em tracten meravellosament bé.”

Katherine Slusher (1965) és una escriptora i investigadora nord-americana establerta a Barcelona que ha publicat extensament temes relacionats amb fotografia i art contemporani. Algunes de les seves publicacions són David Goldblatt habla con Katherine Slusher: conversaciones con fotógrafos, Lee Miller and Roland Penrrose: The Green Memories of Desire, Memyselfandl: Photo Portraits of Picasso o Roland Penrose y el surrealismo.

  

Cristina Garcia Morales

La Cristina Garcia Morales travessa cada dia tota la ciutat, des del barri de Sants, per arribar a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats de Sant Andreu. Aquí, en una sala que ja s’ha fet seva, “estoy haciendo un fanzine que irá inserto dentro de la novela con la cual me presenté a la beca. Ando escribiendo, pero al mismo tiempo colocándolo todo plásticamente”.

A la Fabra i Coats, “estoy como una reina. El espacio, a pesar de lo grande que es, es súper silencioso i la libertad es absoluta. Muy cálida. Tengo zapatos de recambio, la toalla, el cepillo del pelo, me quito las botas… además el barrio es estupendo, muy familiar”.

Cristina García Morales (Granada, 1985) és llicenciada en Dret i Ciències Polítiques i autora de les novel·les Terroristas modernos, Malas palabras i Los combatientes, premi INJUVE del Festival du Premier Roman de Chambéry, així com del llibre de relats La merienda de las niñas.

  

Manuel Pérez Subirana

Manuel Pérez Subirana ha deixat la seva feina habitual per intentar acabar la novel·la que va començar fa sis anys. “Sóc molt lent, la meva primera novel·la la vaig acabar fa deu anys. Aquesta és curteta i em falta molt poc, unes quaranta pàgines”. L’argument? “És un tio que té un problema en un bar amb un desconegut i que després d’uns dies rep una amenaça de mort. Al mateix temps, s’acaba d’enamorar. Veurem com porta aquestes situacions d’una manera extrema”.

El Manuel escriu en una saleta privada a la Biblioteca de Nou Barris, “que et donin un lloc per escriure, cosa que mai havia fet i que puguis sortir de casa en un espai autònom està molt bé. És molt agradable estar envoltat de llibres que no són els teus i va molt bé”.

Manuel Pérez Subirana (Barcelona, 1971) és llicenciat en Dret. Va debutar amb Lo importante es perder, novel·la que ha estat traduïda a l’anglès. El 2005 va publicar Egipto, que va ser finalista del Premi Herralde de novel·la. Actualment compagina l’escriptura amb la seva feina de corrector d’estil i traductor.

 

 

TORN DE TARDOR 2017

 

Carme Garcia Parra

La doctora i escriptora Carme Garcia Parra treballa en una novel·la ambientada en dues èpoques: l’actualitat i la Barcelona dels anys seixanta. Es tracta de la història d’una família immigrant que es va fer càrrec d’una de les botigues més emblemàtiques de les Rambles, la Casa de la Postal de Lucien Roisin, i de com aquest establiment es va transformar primer en una botiga de souvenirs i, posteriorment, en un supermercat. Dos mons i dues èpoques. Dues realitats que ens mostraran el present turístic i massificat dels nostres dies i el passat dels mariners de la sisena flota o de l’accident del port de 1977. Però sobretot les dificultats d’integració d’una família que quan arriba a Barcelona no troba el seu lloc, ni a la classe obrera, ni a la burgesia de la ciutat.

A la Reial Acadèmia de Bones Lletres, la Carme escriu a molt bon ritme i concentradíssima, amb la porta tancada i acompanyada dels quadres, dels llibres, de la gran finestra i de la seva bola de fengshui, jugant a l’estira i arronsa amb els seus personatges de ficció. “No sé què faré quan no pugui venir. M’encanta el lloc i m’agrada ser a l’Acadèmia perquè de sempre era un lloc que tenia idealitzat. És un gran privilegi i alhora una gran responsabilitat”.

Carme Garcia Parra (Toledo, 1958) és llicenciada en Medicina. Va estudiar Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va ser codirectora de la Revista Médica de la AMHB (1989-1999) i ha obtingut diversos premis, com ara el de narrativa de l’Associació de Col·legis de Metges de Catalunya (2007 i 2011). Ha estat finalista del Concurs de micro-relats de l’Ateneu Barcelonès (2011) i del concurs “Cosecha Eñe” de Madrid (2011). Ha publicat la novel·la El ojo de la serpiente (Amarante, 2015) i ha participat en antologies de contes com Carme i els quaranta carrers (Districte V, Montflorit, 2011), Laura Morel (Revista Eñe, 2011) i La buena muerte (Parnass, 2016). 

 

Víctor Obiols

El músic, poeta i traductor Víctor Obiols aprofita la beca per enfrontar-se per primera vegada a la narrativa d’autoficció amb un projecte basat en la Barcelona preolímpica dels anys vuitanta i en la fundació del grup de múscia Bocanegra. En Víctor vol explicar com van crear el grup el 1984, per què el van dissoldre el 1986 i la història, els conflictes, les expectatives no assolides i les tensions que poden sorgir en un grup de música anterior al boom del rock català, que esclataria pocs anys després. Una història personal, però escrita en tercera persona, lligada al món que els va tocar viure.

Al MUHBA Vil·la Joana, s'hi sent d’allò més còmode. Tot i que a molta gent Vallvidrera els sembla que queda lluny, el Víctor s’hi planta cada dia, gràcies als Ferrocarrils de la Generalitat, en quinze minuts des del centre de Barcelona i no només gaudeix del silenci de la natura, sinó que, a més a més, s’ho passa d’allò més bé duent a terme el seu projecte literari.

Víctor Obiols Llandrich (Barcelona, 1960) és poeta, traductor i músic. Compon, interpreta i enregistra cançons, activitats que considera una extensió de l’activitat poètica. També exerceix la crítica literària, actualment al diari Ara, i ha estat docent a les Universitats de Bristol, Southhampton, Vic i Barcelona (UB, UPF), on encara imparteix un taller de traducció literària. És professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Va ser guardonat amb el premi Carles Riba el 2015.

 

Núria Martínez Vernis

Des de fa un mes, la Núria Martínez Vernis recorre les fronteres de Barcelona amb l’objectiu de veure’n els límits exteriors i els interiors per extreure’n el màxim de conclusions, tant si són o no reals per la idiosincràsia del terreny, com si són aberracions de l’oblit urbà, en tot cas, apleguen curiositats, i són narrables.

Segons la Núria, “recórrer la perifèria, les zones limítrofes, fa adonar-nos del que queda dins i del que queda fora i el per què. Un cop incorporades les fronteres municipals i els límits entre districtes i barris n’observem les unions. Hom sap que els mals, els conflictes, es gesten a les juntes: als genolls, als colzes, les vertebres, i aquestes juntes també hi són a la ciutat i es poden identificar".

El projecte vol ser una superposició de les capes de Barcelona, que tingui en comte, la Barcelona geogràfica, la subterrània (la de l‘aigua i del clavegueram), la Barcelona política, la Barcelona pública-privada, la Barcelona descuidada, la Barcelona conqueridora, entre moltes altres possibilitats.  

 

Jordi Portals

El periodista, escriptor i guionista Jordi Portals està treballant en una obra teatral on reuneix dos dels escriptors més importants de la literatura catalana, Josep Pla i Salvador Espriu, en un sopar fictici. A partir de biografies, de les pròpies obres i d’elements prou coneguts com la seva enemistat o les visions tan diferents que tenien sobre el fet literari, Portals posa sobre la taula parada un combat dialèctic dirigit al gran públic on no hi faltarà la política, els retrets, la literatura i, sobretot, l’humor negre.

A la Sala Beckett, el Jordi hi està “encantat de la vida. M’han rebut molt bé, l’espai és tranquil i amb connexió wifi, amb un bar al costat i, a més, m’han ofert la possiblitat de poder mostrar el que estic escrivint a la gent de l’òrbita Beckett.”

Jordi Portals Casanovas (Barcelona, 1972) és llicenciat en Periodisme i treballa des de fa més de vint anys com a guionista de televisió de programes d’entreteniment i documentals. Recentment ha coescrit amb Lluís Homar el llibre Ara comença tot. És autor del recull de contes Regala’m un minut més i de l’assaig humorístic El futbol és així, i ha guanyat més d’una trentena de premis de narrativa curta. Ha escrit també obres de teatre, entre les quals hi ha Nebraska, premi Recull de Teatre 2012, Fred, accèssit al Premi Ciutat de Gandia 2011, i Cercles concèntrics, premi de teatre d’humor El Castell dels Tres Dragons 1999.

 

Sebastià Portell

L’escriptor i dramaturg Sebastià Portell està treballant en Ariel i els cossos, una novel·la que vol retre homenatge, des de la prespectiva actual, als personatges d’Ariel, a qui se l’assigna un sexe que no li pertoca, i d’Orlando de Virgínia Wolf, que, un bon dia, es desperta en un cos de dona. En una Barcelona actual del carrer Trafalgar, el protagonista haurà d’intentar encaixar, de la millor manera possible, amb la seva parella i amb la gent que l’envolta. Gent, correspondència, barri, ciutat, persones que pensen, o senten, o viuen d’una determinada manera quan, potser, és just la contrària.

Pel que fa a la Fundació Miró, tot i que “al principi, mentalment, m’era molt lluny i no sabia fins a quin punt hi podria venir de manera regular, de seguida vaig descobrir que no trigava ni vint minuts en autobús. Vinc gairebé cada dia i escric molt. L’edifici en si és una obra d’art i convida a qualsevol a ser creatiu i a conrear talent. Sense aquesta beca, aquest projecte no hauria sortit. De les trenta pàgines que tenia gairebé fa un any, ja n’he escrit aquí més de cent cinquanta”.

Sebastià Portell Clar (Ses Salines, 1992) és escriptor i dramaturg especialment interessat en la postmodernitat i les identitats sexuals i de gènere. S’inicia en el món del teatre amb obres com Un torrent que era la mar (Premi Ciutat de Badalona de Teatre, 2013). És autor dels llibres de relats Maracaibo (2014) i La recerca del flamenc(2015), així com de la biografia de l'escriptora mallorquina Antònia Vicens Massa dubtes amb les flors (2016) i de la novel·la El dia que va morir David Bowie (2016), que el va fer mereixedor del Premi Time Out al millor creador de l’any 2016. 

 

Martí Sales

L’escriptor, poeta, traductor i músic Martí Sales pren com a referència An Elemental Thing d’Eliot Weinberger, traduït per Ferran Ràfols a Días Contados, per endinsar-se en la gastronomia, en les anècdotes de personatges barcelonins, en la cultura, els barris, el teatre… i fer-ne una mena de diccionari ficcionat on tot hi pot tenir cabuda. Molta informació. Moltes dades. Molta documentació que extreu de la cova d’Alí Babà, com ell anomena la Biblioteca de Catalunya, on té accés “absolutament a tot”, des de fets relacionats amb el “barrio chino”, fins als 13.000 volums del fons Néstor Luján.

El fet d’estar becat a la Biblioteca de Catalunya “és crucial per al projecte. Quan vaig veure el catàleg, no vaig poder parar de demanar llibres i si hagués estat en un altre lloc, el procés hauria estat del tot diferent. Això és cèntric, silenciós, tranquil i bonic.”

Martí Sales Sariola (Barcelona, 1979) va estudiar Teoria de la Literatura i Literatura Comparada i és autor, entre d’altres, de Huckleberry Finn (Moll, 2005), Dies feliços a la presó (Empúries, 2007), Ara és el moment (Amsterdam, 2011) o La cremallera (Males Herbes 2016). Ha estat col·laborador de la revista Time Out Barcelona i traductor d’autors com John Fante, Kurt Vonnegut i Jim Dodge. Ha actuat amb la companyia de teatre Amaranto i, juntament amb Eduard Escoffet, va dirigir el Festival Internacional de Poesia de Barcelona entre el 2010 i el 2012. Actualment dirigeix el Festival «Poesia i +» de la Fundació Palau i Fabre. En la seva faceta de músic, ha liderat els grups Els Surfing Sirles i Convergència i Unió.

 

Víctor Balcells Matas

Víctor Balcells, instal·lat també a la Fabra i Coats de Sant Andreu, treballa en una obra de ficció que analitza els efectes d’internet sobre la ment i la vida humana. És a dir, la creació d’un món parcialment distòpic a partir d’una realitat que tots fem servir (buscadors, robots, algoritmes d’internet) i què fa la gent per trampejar-los. Una ficció, basada en exemples reals, on bona part de les accions tenen lloc a internet o als videojocs i que mirarà d'explicar com aquestes accions repercuteixen a la vida real.

A la Fabra i Coats, un lloc que al principi el Víctor va trobar estrany, però al qual ben aviat es va acostumar, li agrada l’espai i, sobretot, la possiblitat d’entrar en contacte amb gent que es dedica a d’altres disciplines artístiques.

Víctor Balcells Matas (Barcelona, 1985) és autor dels llibres de relats Yo mataré monstruos por ti (2010) i Aprenderé a rezar para lograrlo. La seva única novel·la, Hijos apócrifos (2013), va ser finalista de Le Festival du premier roman de Chambéry 2013 i va rebre el premi Talento Fnac. El 2016 va adaptar Así habló Zaratustra de F. Nietzsche a una versió híbrida de còmic, amb el dibuixant Marcel Juliana. Actualment està treballant en l’adaptació a còmic de l’obra Historia de una locura de Michel Foucault.

 

Alícia Kopf

Alícia Kopf es trasllada a la tranquil·litat del Monestir de Pedralbes i s’allunya del brogit del centre, però no de la barreja d’autoficció i assaig que ja vam llegir a Germà de gel. Si en la seva obra anterior els eixos temàtics i les metàfores que envoltaven les vivències de la protagonista eren el gel i l’àrtic, en aquest nou projecte l’Alícia fa sevir els fluxos, el moviment i la dansa. Una història contemporània que no anirà acompanyada de tants documents històrics, però sí  dels seus diaris personals de dansa, que ara reelabora en clau de ficció.

Tot i que acostuma a buscar i trobar la inspiració en contacte directe amb el món i amb el frec a frec de la realitat, el Monestir de Pedralbes li sembla el lloc idoni per dur a terme la fase de concentració i de treball en la que es troba en aquests moments, és a dir, elaborar els escrits, els materials i les idees que ja existeixen. I què millor que un monestir, per a aquesta fase de reclusió?

Alicia Kopf, nom artístic d’Imma Ávalos Marquès (Girona, 1982) és llicenciada en Belles Arts i en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. En la seva faceta d’artista visual ha presentat l’exposició individual Seal Sounds Under the Floor (2013) a la Galeria Joan Prats de Barcelona (Premi GAC/DKV) i ha participat en diverses exposicions col·lectives com Pis (o) pilot (o), al CCCB (2015), o Nonument (2014), a la Capella dels Àngels del MACBA. La seva primera novel·la, Germà de gel (L’Altra Editorial, 2016), ha rebut els premis Documenta 2015, Llibreter 2016, Ojo Crítico de RNE i el Premi Cálamo Otra Mirada 2017.

 

Albert Forns

L’escriptor i periodista Albert Forns està preparant la seva tercera novel·la a Fabra i Coats a partir del buidatge d’una sèrie de dietaris personals d'un barceloní que va trobar en un mercat de llibres. L’objectiu? Descobrir qui era aquest barceloní i intentar crear una ficció a partir dels detalladíssims diaris escrits entre els anys 60 i 80, a més d’encarar qüestions, tan aparentment trivials, com les motivacions que ens duen a escriure diaris personals, o què passa amb les pertinences de qualsevol persona quan, un cop morta, es buida el seu pis.

L’Albert valora molt positivament el fet d’estar becat a la Fàbrica de Creació Fabra i Coats de Sant Andreu, perquè “és un espai molt ampli, molt nou, i valoro especialment la possibilitat de poder entrar en contacte amb artistes d’altres disciplines que, en un moment donat, em poden ajudar a enriquir el projecte”.

Albert Forns Canal (Granollers, 1982) és periodista i escriptor.  Col·labora al diari Ara i a les revistes Time Out Barcelona i L’Avenç. Va guanyar el primer premi Llibres Anagrama 2016 amb la novel·la Jambalaia. El 2012 havia guanyat el Premi Documenta amb la seva primera novel·la Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). També és autor del poemari Ultracolors (Labreu Edicions).

 

Albert Lladó

Albert Lladó, a la Biblioteca de Nou Barris, està preparant un projecte de ficció que té a veure amb el lloc on va néixer i créixer: Ciutat Meridiana. Immers en l'estructura de la novel·la, l’Albert vol reflectir la transformació d’un barri, des dels any noranta, quan ell era adolescent, fins a dia d’avui. Un barri d'una Barcelona que “no acostumem a trobar a la literatura” i que en pocs anys ha passat de ser Ciutat Meridiana a Ciutat Desnonament ja que, recorda, és un dels llocs on hi ha més desnonaments de tot el país.

L’Albert troba que la Biblioteca de Nou Barris és un lloc magnífic per treballar. No només perquè està envoltat de silenci i té un espai propi, sinó perquè és l’entorn ideal on trobar l’atmosfera idònia que voldria traspassar a la seva novel·la.

Albert Lladó Vilanua (Barcelona, 1980) escriu a La Vanguardia, és editor del suplement literari Revista de Letras i col·labora habitualment a Betevé. Professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ha publicat, entre d’altres llibres, Los singulares individuos (La Isla de Siltolá, 2016) o La fábrica (La Grúa, 2014). El Teatre Nacional de Catalunya ha estrenat la seva primera obra: La mancha (Arola, 2015).