“Cada mañana, a las siete en punto, Fermín nos esperaba a la puerta de la librería, con presencia impecable y una sonrisa eterna en los labios, dispuesto a trabajar una jornada de más horas sin pausa. Había descubierto una pasión por el chocolate y los brazos de gitanos que no le retraía de su entusiasmo por los grandes de la tragedia griega, de manera que se había engordado un poco. Lucía un afeitado de señorito, se peinaba el pelo hacia atrás con brillantina y se estaba dejando un bigote de lápiz para estar a la moda. Al cabo de treinta días de emerger de aquella bañera, el ex vagabundo resultaba irreconocible. Pero a pesar de la espectacularidad de su transformación, lo que realmente nos había dejado boquiabiertos era su agilidad en el campo de batalla. Sus instintos detectivescos, que yo había atribuido a fabulaciones febriles, eran de una precisión quirúrgica. Cuando llegaban a sus manos, los pedidos más extraños se resolvían en tres días, y hasta en horas. No había título que no conociera, ni argucia para conseguirlo que no se le acudía para adquirir a buen precio. Se escabullía en las bibliotecas particulares de duquesas de la avenida Pearson y diletantes del Círculo Ecuestre a base de verborrea, siempre asumiendo identidades ficticias…”

“Antoni Fortuny, a quien todo el mundo llamaba el sombrerero, había conocido Sophie Carax en 1899 delante de las escaleras de la catedral de Barcelona. Iba a hacer una promesa a San Eustaquio, que, de todos los santos con capilla particular, tenía fama de ser el más diligente y el menos melindroso a la hora de conceder milagros de amor. Antoni Fortuny, que había cumplido los treinta años y que estaba harto y hasta las narices, de su soltería, quería una esposa y la quería cuanto antes mejor. Sophie era una mujer francesa que vivía en una residencia para señoritas de la calle Riera Alta y que impartía clases de solfeo y de piano a los renacuajos de las familias más privilegiadas de Barcelona. No tenía familia ni patrimonio pero contaba con su juventud y una formación música que su padre, pianista de un teatro de Nimes, le había podido dar antes de morir de tuberculosis en 1886.”

“Con su primer sueldo, Fermín Romero de Torres se compró un sombrero de película y unos zapatos de goma para la lluvia y se entestó en invitarnos, a mi padre y a mí, a un plato de rabo de toro que preparaban los lunes en un restaurante que se encontraba a un par de calles de la Monumental. Mi padre le había encontrado una habitación en una pensión en la calle Joaquim Costa, donde, gracias a la amistad de nuestra vecina Merceditas con la patrona, se pudo saltar el trámite de rellenar la hoja de información sobre el huésped destinado a la policía, de manera que Fermín Romero de Torres quedaría lejos del olfato del inspector Fumero y de sus secuaces”

“Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l’Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d’admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d’espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l’enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s’havien anat apagant; però si s’apagaven les paraules s’havien encès els cors.”

“Centenars més d’objectes exciten la curiositat, motiven l’horror o desperten la simpatia. Llargues fileres de calçat en les que les mitges soles s’han anat sobreposant com en la terra les capes geològiques; gàbies abandonades, d’on volaren els aucells, i que esperen per tancar a la presó dels seus ferros altres pobres presoners; trenes ventureres, mústigues i passades, com tretes de les parets d’una ermita on van anar com ex-voto; el segell d’una societat del crèdit que el descrèdit va portar a la bancarrota...”

“La plaça d’Espanya, nova de trinca, el dia que es va inaugurar l’Exposició va veure la humanitat multiplicada, com si els homes fossin formigues del país, o com si totes les formigues del país s’haguessin fet inflar per a un inflapneumàtics i haguessin anat a robar les americanes i les faldilles als establiments que en venen.”

“A Agustí Casals li agradava convidar de tant en tant el seu amic a sopar al «Suís» perquè aquest restaurant que respira les palmeres i la noble arquitectura de la Plaça Reial (actualment Plaça de Francesc Macià) tenia tot el gust de les acaballes d’aquella Barcelona que intentava descobrir en la pell amoral i feble de Guillem de Lloberola. El «Cafè Suís» avui dia una mica abandonat, malgrat les reformes fetes abans de la guerra, conservava i encara conserva l’aire dels antics cafès i dels restaurants de to. Conservava el prestigi d’una bona cuina i d’un servei que semblava que encara no s’hagués assabentat del comunisme. A Agustí Casals li agradava menjar bé; el gust per la cuina acurada era una cosa que Agustí Casals havia descobert recentment, i davant d’un bon plat es trobava una mica amb l’emoció tremoladissa d’un pervingut.
La bona cuina formava part del seu sentimentalisme una punta literari, i de la seva devoció per la Barcelona antiga. En el cafè «Suís», sabia per Guillem de Lloberola que hi havien desfilat els bons gourmets enamorats de franceses opulentes que duien cotilles de martiri i barrets amb ocells del paradís i boàs llarguíssims fets de ploma d’estruç, tenyida d’anilina, i a l’hivern amagaven unes mans petites incrustades de brillants dintre d’aquells manguitos cilíndrics de pell de marta.”

“Li agradava especialment portar-me a passejar per la Barcelona vella, la de la seva infantesa, la que ell estimava més: Santa Maria del Mar; el barri de Ribera; els carrers del voltant del de Mercaders, on ell havia nascut; la Catedral, per ensenyar-me el cap del gegant Matamoros. També em portava a veure les festes tradicionals, com la de Corpus; des del balcó de can Manuel Basté (advocat de la família Sagarra i nebot de Lluís Duran i Ventosa) es veien perfectament els gegants.”

“Nosaltres, sense perdre temps, vam travessar el vestíbul entre aquelles gegantines estàtues de guix de Ramon Llull i de no sé qui més i després el pati de Dret, sempre duent-te a tu enmig del grup. Vam pujar les escales, vam entrar a la biblioteca; era allà que ens havíem trobar amb alguns dels nostres, que farien com qui llegeix voluminosos llibres de consulta: entre tant, en els moments que el bibliotecari badava (que val a dir que eren els més), havien d’examinar quina de les portetes dissimulades de la biblioteca és la que dóna a l’escala de cargol que duu al cim de la teulada on hi ha el pal de la bandera; cap de nosaltres no havent pujat mai a la teulada, l’únic que sabíem o crèiem saber és que la porteta en qüestió era en efecte una de les que queden dissimulades entre els prestatges de la biblioteca universitària.”

“Heus aquí: jo he guardat fusta al moll. / (Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa; / sota els flandes / i els melis / sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes.

I en la boira es perdia el trepig.

Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll / Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells / —que són de tants colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.”