By neighbourhoods

“Aquesta nit els coloms / fan més brogit a la cornisa. / En aquesta hora els carrers / són buits. / És ara / que tu, gran ocell negre, / camines eixalat / per la deserta plaça, / sota el braç un plec feixuc / de fulls de diari, / sentint la matinada / com una gasa inconsútil / humida a la cara...”

“La plaça Roja, un espai buit entre edificis sense cap gràcia, sense personalitat, semblava reforçar la cara impersonal d’aquell home en estat de fugida permanent en què s’havia convertit en Manel.
–No sé com has pogut viure aquí tots aquests anys, Manel.
–És el millor barri de Barcelona. Aquest i Torre Baró. Són barris que gairebé no existeixen. O que si existeixen és per somiar que desapareixen.
–Aleshores?
–Aleshores, no res. Els van dissenyar per a mi.”

“Por lo que me cuentas, lo más probable es que lo encuentres haciendo retratos de turistas en los alrededores de la catedral o de la Sagrada Familia. Hace un mes o mes y medio te hubiera resultado más fácil encontrarlo. Ahora la gente no callejea tanto, están todas las calles en obras. Buscarlo por la nacionalidad es como la ruleta rusa.”

“Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí el d’Amic i d’Amat, i per entreteniment els versos començants en son ermitatge. (...) Des d’ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d’aquella soledat d’allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d’Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l’Illa, m’esforçava en reveure l’Amat del meu cor, que volgué morir clavat de peus i mans en l’olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d’Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l’ombra de les alzines de Miramar, i, bé o malament, l’obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.”

“Mig segle fa que pel món / vaig, camina que camina, / per escabrós viarany / vora el gran riu de la vida. / Veig anar i venir / les ones rodoladisses: / les que vénen duen flors / i alguna fulla marcida, / mes les ones que se’n van totes s’enduen ruïnes. / De les que em vénen damunt, / quina vindrà per les mies?...”

“Grúas, tierras removidas, bulldozers, solares arrasados con la huella de cimientos tronchados, insinuado bloques de casas recién nacidos, como bulbos asomados apenas sobre la membrana de la tierra muerta, una llanura de insinuaciones para lo que sería la Villa Olímpica al cabo de un año, de un año y medio, entre un mar sorprendido en su fea desnudez de mar urbano tras la caída de las casas que le servían de taparrabos y el atemorizado reducto de lo que quedaba de Pueblo Nuevo, de aquel Pueblo que había sido Nuevo cuando la burguesía de la ciudad plantó junto al mar sus fábricas y quiso tener la mano de obra cerca, aun a riesgo de que la traición de vecindario les encimara hacia la larga marcha, desde Pueblo Nuevo a Icaria, toda Barcelona sería Icaria, toda la Tierra sería Icaria”.
“-Hemos de recorrer nave por nave, metro por metro. Esto está lleno de locos, Carvalho. Habría que levantar los techos de estas zonas límites de las ciudades, estos espacios todavía de nadie y veríamos el ejército de la marginación creadora”

“Vaig trobar feina. El despatx es trobava al passeig de la Zona Franca. La combinació per arribar-hi era fatal. Agafava el metro al Clot, línia roja, i baixava una eternitat de parades després, a Plaça Espanya, i un cop allà agafava el 9 o el 38, que donen la volta a la plaça Cerdà i baixen pel passeig de la Zona Franca. Aquest barri es troba aïllat de la resta de la ciutat, comunicat només per tres línies de bus, sense metro, ocult pel turó de Montjuïc, cobert a l’esquerra per les indústries i Mercabarna i encaixada per la Gran Via, convertida ja no en passeig o avinguda, sinó en la lletja i amenaçadora autopista A-19. Aquesta zona és com el doble fons dels calaixos, com l’espai ple de brutícia i borrissol que hi ha entre un armari i la paret, entre una samarreta i el fons del melic. És una illa, i molts dels seus habitants d’una ciutat a part, separada, independent, com una ciutat que ha estat sotmesa i vigilada implacablement per una immensa necròpoli quadriculada, la pell del turó com la d’un eriçó que tingués blocs de nínxols en lloc de punxes.”