By neighbourhoods

“El nyu s’havia aturat prop d’un semàfor. L’ull encara li cremava. Amb l’altre, veia la silueta d’edificis, ponts, antenes i taques de llum disperses i intermitentment. Procurava reconèixer en tot aquell paisatge un senyal familiar que l’ajudés a retrobar el camí del ramat. Tenia set, una set africana, intensa, que l’obligava a ensumar el terra desesperadament. Va creuar l’avinguda i va veure un raig d’aigua il·luminat que queia en un estany rectangular, envoltat de palmeres. Al costat, una estàtua altíssima, de colors, vigilava el territori, com un tòtem...”

“A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.”

“Plaça voltada de parets iguals / emmorenides sota el cel gris, / amb arbres minsos vora els fanals / i amb balcó petit a cada pis. / Passa una dona amb un cistell. Després / uns infants bruts i cridaners que juguen / a la ratlleta i que se’n van. Res més; / i el vent que mou les robes que s’eixuguen / pels balcons. La remor / tota la tarda és lenta, continguda, / fins que vespreja. Rere un porticó / s’encén la llum. La plaça que era muda / s’anima de la gent / que va cap a sopar. La barriada / es sorolla una mica sota el vent / per dormir-se aviat més reposada.”

“En una competició de barris glamurosos, el meu no passaria la prèvia de l’estiu. Ni a doble partit. No estic parlant d’un indret terrible, a l’estil de les urbs de Mad Max, amb guerres per la benzina i gent mig nua coberta per equipament d’hoquei i matxets de la mida d’un braç (...). però tampoc no és el barri que els turistes solen visitar a la recerca de l’essència barcelonina prefabricada. Gaudí no hi va projectar cap temple de postal. Van ser els immigrants dels segle XX (andalusos, extremenys i gallecs) els que van anar aixecant edificis amb les seves pròpies mans, a peu de Collserola, molt abans que les paraules «projecte urbanístic» o «coherència estilística»n’esborressin d’altres com «txabola» o «barraca».
Nou barris no té la vida bohèmia de Gràcia, l’atmosfera casolana de Sants o el cor de la ciutat de Sant Andreu. Però és un barri en constant metamorfosi. Els vuitanta van ser els anys del cavall, que amb la reforma olímpica es va disgregar a la Mina i Can Tunis (un indret que ocupa places de descens en la classificació de Llocs per Viure-hi).”

“Hasta que al fin contempla con toda nitidez la escena. Josefina sale del ascensor de aquel hotel situado en las faldas del Tibidabo, frente a una rotonda donde florecen los algarrobos que, como las lilas y las glicinas, son flores que aman el invierno. El hotel es un barco anclado, rodeado de mar tranquilo, muerto, una tersa bahía de superficie aceitosa, cuyas aguas pueden resquebrajar la nave con la misma despreocupación con la que cascarían una avellana.”

“Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.
Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.”

“Cada mañana, a las siete en punto, Fermín nos esperaba a la puerta de la librería, con presencia impecable y una sonrisa eterna en los labios, dispuesto a trabajar una jornada de más horas sin pausa. Había descubierto una pasión por el chocolate y los brazos de gitanos que no le retraía de su entusiasmo por los grandes de la tragedia griega, de manera que se había engordado un poco. Lucía un afeitado de señorito, se peinaba el pelo hacia atrás con brillantina y se estaba dejando un bigote de lápiz para estar a la moda. Al cabo de treinta días de emerger de aquella bañera, el ex vagabundo resultaba irreconocible. Pero a pesar de la espectacularidad de su transformación, lo que realmente nos había dejado boquiabiertos era su agilidad en el campo de batalla. Sus instintos detectivescos, que yo había atribuido a fabulaciones febriles, eran de una precisión quirúrgica. Cuando llegaban a sus manos, los pedidos más extraños se resolvían en tres días, y hasta en horas. No había título que no conociera, ni argucia para conseguirlo que no se le acudía para adquirir a buen precio. Se escabullía en las bibliotecas particulares de duquesas de la avenida Pearson y diletantes del Círculo Ecuestre a base de verborrea, siempre asumiendo identidades ficticias…”

“Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges. De la manera que vaig riure els vaig enamorar i com que ja eren grans i no tenien fills em van recollir. Una veïna va dir que potser el meu pare era un criminal i que quedar-se una criatura desconeguda era molta responsabilitat. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit, i em va dur a mirar les flors: mira els clavells, diuen que deia, mira les roses, mira, mira. Perquè era la primavera i tot estava florit.”

“‘El lunes no se trabaja, el lunes no se trabaja...’, como el tam tam del Hombre Enmascarado la consigna se esparció por la ciudad. Sin embargo, pese a los rumores, las octavillas y las llamadas telefónicas (Arriba España, aquí la CNS..., le comunicamos que el lunes día 12 no se trabaja), la gente acudió al trabajo como siempre; se detenía en la puerta, remolona, cambiaba impresiones...”

“Antoni Fortuny, a quien todo el mundo llamaba el sombrerero, había conocido Sophie Carax en 1899 delante de las escaleras de la catedral de Barcelona. Iba a hacer una promesa a San Eustaquio, que, de todos los santos con capilla particular, tenía fama de ser el más diligente y el menos melindroso a la hora de conceder milagros de amor. Antoni Fortuny, que había cumplido los treinta años y que estaba harto y hasta las narices, de su soltería, quería una esposa y la quería cuanto antes mejor. Sophie era una mujer francesa que vivía en una residencia para señoritas de la calle Riera Alta y que impartía clases de solfeo y de piano a los renacuajos de las familias más privilegiadas de Barcelona. No tenía familia ni patrimonio pero contaba con su juventud y una formación música que su padre, pianista de un teatro de Nimes, le había podido dar antes de morir de tuberculosis en 1886.”