By neighbourhoods

“Si com a escriptora sento que les meves arrels s’enfondeixen en la sant del drac, com a dona no puc oblidar que el femení, més enllà de la pobra representació de la donzella salvada per l’heroi, ha quedat exclòs històricament de la nostra civilització i es troba, també, a la banda del monstre, de tot aquell pany de l’experiència caòtic –el continent negre, en va Freud– que no s’ha deixat dir del tot pel llenguatge colonitzador.”

“De llevant a ponent, tots els deixants / són rastres de perfum que tonifiquen, / i un cop de vent mescla el fonoll marí / amb la menta de bosc, el fenc madur / amb la suau fragància de les roses. / Compacta com un vi, la solitud / se’ns pobla de records que els anys mantenen / en un racó exquisit de la memòria. / I així creixem, hereus d’un culte antic / que gronxola l’aroma i el misteri / en un sol gest ritual i solemne.”

“Algú potser, anys a tenir, dirà / un per un tots els noms de les ciutats / i en cada nom s’hi sentirà el batec / d’una sola i magnífica cadència, / perquè no hi ha molts cors, sinó un de sol / i el seu ritme el compassen les onades. / Algú potser es perdrà per uns carrers / desconeguts, i de sobte, amb sorpresa, / una rialla, un gest, unes paraules / que no entendrà li amoixaran el cor / i es sentirà davant de casa seva”

“No n’estic del tot convençuda, però també m’assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encén i me’n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l’època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l’hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l’aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.” 

“Despuntava rosa una alba, i la falda de Montjuïc, / baixet volava una guatlla, cercant lloc per fer el seu niu. / I tornant de les altures, s’aturà prop d’una font, / on les aigües li cantaven hospitalàries cançons. / Decidí quedar-s’hi sempre, decidí fer allí el seu món, / manantial i ocell passaren a fer història en aquest lloc."

“La música és sempre una drecera. / Escolto Xostakóvitx i em ve a la memòria / la granota oliosa del meu oncle. / Porta la sigla de La Maquinista. / Jo li duia el dinar / al taller de les màquines de tren. / Assegut vora seu li feia companyia / en aquell descampat d’herbotes i ferralla...”

“En los bancos del mirados las pareas de novios se arrullaban al atardecer. Para ir de la pensión a la torre de mis tíos o al Club de Tenis La Salud solía bajar hasta la plaza Lesseps, dejando atrás una academia de música en cuyo portal siempre había unas muchachas muy formales y espigadas, con carpetas y fundas de violín, y luego en Lesseps torcía a la izquierda (creo que aún existían edificios de media plaza), pasaba frente la tintorería donde a veces convalecía mi “príncipe de Gales” y un poco más allá me sumergía en la luz caliente y en el olor a aceite frito de una churrería, para luego seguir por la Travessera de Dalt y empalmar, pasada la calle Escorial, con la avenida Verge de Montserrat…”

“Què és la vida? Quin fi té l’existència? / Com s’omple el buit del nàixer al morir? / De nostre pas pel món, quina és la vida / que no la trob en mi? / Si dins mi vull mirar, només que cendres / del foc d’abans hi queden en mon pit; / i si hi cerc l’esperit que m’animava, / no hi sé trobar el camí…”

“Sabeu quina és la primera virtut de tota l’obra de l’Iglésias? Doncs és l’amor: és a dir, l’amor humanitari, el sentiment actiu de germanor de tots els homes, i fins de l’home amb les coses: és un posat d’home fort, enternit en la contemplació de la vida.” 

“I la dona que amb dos telers vells i algunes lliures de seda comprada a fiar havia començat lo negoci de la casa, fent passar al seu marit de treballador a amo, s’enginyà per a comprar-ne de mecànics, llogà una quadra a Sants i, fent pactes amb lo propietari de la casa que continuaven habitant en lo carrer de Sant Pere Més Baix, per a què les dues botiguetes los fes un magatzem, amb lo fi de traslladar-hi amb més amplitud lo despatx que tenien en l’entresòl, animà al seu marit per a començar la segona etapa del seu treball, que, amb sa intel·ligència, sa activitat i no escassejant les privacions de tota mena, en pocs anys los donà per resultat fer-los amos d’una gran fàbrica a Sant Martí de Provençals i de la que compraren a en Corominas, quan aquest se féu bolsista, i de tres o quatre cases a Barcelona, entre les que s’hi comptava la que vivien, que engrandiren amb la del costat per a fer-ne de dues una, ja que ambdós tenien la il·lusió de viure i morir a on s’havien casat, a on havia nascut lo seu fill i a on se feren los començaments de la seva fortuna.”

“24 d’octubre del 1941. Aquesta tarda m’arribo al Parc Municipal –a la Font del Racó– amb la Maria. Feia una tarda freda, ventosa, però assolellada. El parc era ben desert. Que lluny aquelles flors d’olor intensa vora els caminals, els rossinyols apassionats, el flautejar dels merlots a les alzines! Ara fugen, esferides, les merles sota el verd, amb xiscles sobtats, i només alguna menuda flor blava, o les diminutes pomes craetegus, alegren els camins...”