A l'extrem sud, la tradició marinera del barri i de la Ribera va formar una unitat que data del segle X, en què ja hi havia un nucli habitat extramurs vora la platja a l'entorn d'una església anomenada Santa Maria de les Arenes (avui Santa Maria del Mar). Amb l'esplendor del comerç marítim del segle XIII, durant l'època de Jaume I, el nucli es va anar consolidant i s'hi van concentrar la major part dels oficis de la ciutat, com ho demostra la toponímia (Espaseria, Mirallers, Agullers, Esparteria, Sombrerers, Abaixadors, Caputxes, etcètera) i alguns serveis bàsics de la infraestructura urbana (escorxadors, molins, tints, etcètera). L'esplendor d'aquest barri es va mantenir fins a la davallada del tràfic comercial a la Mediterrània al segle XVI. La situació es va agreujar amb l'enderrocament de mig barri per construir-hi la ciutadella l'any 1714, ordenada per Felip V. La zona va renéixer després de la instal·lació del mercat del Born, el 1876.
La transformació del barri
L'edificació medieval es va substituir al llarg de la segona meitat del segle XVIII, en què les manufactures de teixits es van instal·lar als carrers de la zona i aquesta expansió va crear una nova demanda de mà d'obra i habitatge. Amb el temps, el creixement demogràfic de la zona va arribar a extrems increïbles i va ser la causa de més d'una epidèmia. La desamortització del 1835 no va alliberar sòl per a usos socials, sinó per a la creació de cases-fàbrica. Com a excepció, es va crear el mercat de Santa Caterina l'any 1848, avui dia totalment remodelat per l'equip de l'arquitecte Enric Miralles. L'enderrocament de les muralles i la realització de l'Eixample van influir en la proletarització del barri durant el segle XIX. Això va suposar un atapeïment del barri amb la presència de fàbriques tèxtils, que a poc a poc, davant la manca d'espai, es van anar traslladant al Raval o fora muralles. La creació de l'Eixample, com en altres ciutats d'Europa, va produir un procés de substitució dels habitants del nucli antic que pertanyien a la classe benestant per immigrants que ocupaven habitatges subdividits, amb una manca evident dels serveis indispensables, que amb el pas del temps es van deteriorar força. Moltes cases nobles van ser dividides perquè hi visqués la gent obrera, amb un empobriment notable de les condicions de vida. El carrer de la Princesa es va obrir l'any 1835 (anava de la plaça Nova al carrer del Comerç) en un intent d’oxigenar la zona. Els actuals barris de Sant Pere i Santa Caterina van quedar definitivament separats, de manera transversal, del barri de la Ribera, amb realitats molt diferenciades a nord i sud d'aquest carrer.
Durant la Setmana Tràgica, el juliol del 1909, es van cremar molts edificis religiosos com a forma de contestació popular i reflex de les males condicions de vida del barri. La situació sanitària deficient va provocar, l'any 1914, entre els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, 310 morts de tifus, el 5% de totes les defuncions de Barcelona.
En la primera dècada del segle XX hi va haver un esdeveniment cabdal, el pla urbanístic que va donar lloc a la construcció de la Via Laietana; 2.199 habitatges es van enderrocar i 82 carrers van desaparèixer totalment o parcialment amb el cost social que tot això va suposar. La Via Laietana va suposar el trossejament de la unitat urbanística del centre històric en dues meitats diferenciades: d’una banda, el barri Gòtic, i, de l'altra, els barris de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera.
La proximitat de l'estació de França i del port van atraure la majoria de la gent que arribava a Barcelona per la feina que generaven l'Exposició Universal del 1929 i les obres del metro. L'any 1945, el 32,3% dels habitants del barri eren immigrats. La presència de rellogats era abundosa i el barri es va convertir en una de les zones urbanes més denses d'Europa. Les condicions dels habitatges del barri eren les pitjors de Barcelona. El barraquisme vertical i horitzontal era moneda corrent i l'amuntegament de la població no va començar a minvar fins entrats els anys seixanta del segle XX. L'esponjament propugnat des de l'Administració —eix de l'avinguda de Cambó— als anys vuitanta, amb els plans de reforma interior, ha cercat un equilibri en el vell teixit urbà, la dignitat de la rehabilitació dels habitatges vells i de la gent que hi viu.
El barri avui
D'altra banda, la Ribera viu, ara, una revifalla com a zona d'oci descoberta per artistes independents i experimentals. Locals de nit, els pioners dels quals van ser Zeleste i Màgic, complementats per galeries d'art i antiquaris que s'articulen als voltants del carrer de Montcada, fan de la Ribera un barri abocat a l'especialització de serveis en el lleure.
Avui dia, la finalització del mercat de Santa Caterina significa una acceleració econòmica del barri que comença a donar fruits. D'altra banda, l'Ajuntament de Barcelona, per mitjà del Districte de Ciutat Vella, va presentar a la Generalitat de Catalunya una proposta perquè els barris de Santa Caterina i Sant Pere s’acollissin a la llei de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial. La proposta es va aprovar i es va beneficiar d’un percentatge del 50,076% respecte del cost total, 14.616.000 euros, de les actuacions previstes en el projecte d'intervenció integral als barris de Santa Caterina i Sant Pere, que són les següents:
- Millora de l'espai públic i dotació d'espais verds amb la urbanització del Pou de la Figuera.
- Rehabilitació d'elements comuns dels edificis privats.
- Provisió d'equipaments per a ús col·lectiu al Pou de la Figuera, Centre Cívic de Sant Agustí, edifici de la Penya Cultural Barcelonesa i sòl per a una residència de gent gran.
- Foment de la sostenibilitat del desenvolupament urbà amb la instal·lació de recollida pneumàtica i una minideixalleria.
- Programes per a la millora social, urbanística i econòmica.
L'àrea urbana que formen els barris de Santa Caterina i Sant Pere inclou una superfície de 35,13 hectàrees, una població d'uns 15.000 habitants i un teixit residencial de 8.650 habitatges, aproximadament.
Tanca
