Coneix les religions de Barcelona

El concepte fonamental a partir del qual s’articula l’islam és el que s’anomena tawhid. El tawhid es refereix a la unitat i unicitat d’Al·là (Déu és u i és únic), que considera que Al·là és una sola força que abasta tota l’existència. Les persones musulmanes creuen que sempre hi ha hagut un diàleg entre Al·là i la humanitat mitjançant els profetes.

La segona convicció fonamental és que Muhàmmad engloba totes les profecies: representa tots els profetes que hi ha hagut al llarg de la història. Les persones musulmanes també creuen en els llibres que han estat missatges divins revelats a la humanitat, com la Torà o els Evangelis; en els profetes d’Al·là, com Muhàmmad i tots els anteriors, com ara Moisès o Jesús; en el dia de la retribució, en el qual tothom passa comptes de què ha fet d’aquest regal que és la vida, i finalment creuen que tot és un decret diví, voluntat d’Al·là.

Totes aquestes conviccions a la pràctica es tradueixen, tal com va dir Muhàmmad, a «adorar Al·là com si el veiessis, perquè encara que tu no el vegis, Ell sí que et veu». La vida de la persona musulmana, tots els aspectes del seu ser i estar en el món, és una manifestació total de la seva fe.

Podem definir l’islam com una tradició espiritual, com una cultura i com una civilització fonamentades en un llibre: l’Alcorà. L’Alcorà és paraula revelada, paraula d’Al·là. Muhàmmad en va ser el transmissor, no pas autor. Per a les persones musulmanes és important no únicament la comprensió literal i simbòlica del text, sinó també deixar-se encisar per la seva sonoritat, per amarar-se del perfum de la paraula divina. Per això l’Alcorà se salmodia, se’n fa una recitació.

Per a les persones musulmanes, a més, les paraules del profeta, els seus consells, els seus actes, també són molt importants. Es troben recollits en la sunna o tradició profètica, que és com una mena d’Alcorà vivent. L’exemple del profeta constitueix una font de comprensió de l’Alcorà.

Una característica interessant de la tradició islàmica és la interpretació dels textos. Per als musulmans és important mantenir una reflexió permanent que vagi de les fonts dels textos a la realitat i de la realitat a les fonts, gràcies a una dinàmica constant d’adaptació. Aquest esforç d’interpretació s’anomena igtihad i és cabdal en tots els processos d’inculturació de la fe islàmica.

L’islam té una gran diversitat interna. Tanmateix, a escala mundial, les dues grans branques principals dins de l’islam diferencien els sunnites dels xiïtes. Es considera que, aproximadament, el 80 % de la població musulmana és sunnita i el 20 % restant és xiïta.

La separació entre aquests dos grans corrents de l’islam s’originà arran de la mort del profeta Muhàmmad. Aleshores sorgí el conflicte al voltant de qui havia de ser el successor legítim del profeta. Els xiïtes foren els que consideraren que el successor del profeta havia de ser de la seva descendència sanguínia, mentre que els sunnites consideraren que el successor havia de ser aquell que s’hagués preparat per rellevar-lo. A banda de sunnites i xiïtes hi ha múltiples branques, moviments i escoles dins de l’islam, com per exemple el corrent sufí, que és el vessant místic d’aquesta religió.

• Islam
  • Sunnita
    80%
  • Xïita
    20%

El principal lloc de culte en l’islam és la mesquita. Tanmateix, com que la prescripció de les cinc pregàries diàries seria molt complicada si s’haguessin de fer sempre en un lloc de culte, és molt habitual que les persones musulmanes facin la major part de les pregàries fora de la mesquita: o bé a casa, o bé en algun espai recollit (a la feina, a l’escola, a la vora d’un camí, etc.).

L’estructura de la mesquita respon a les necessitats de la pregària islàmica. Les seves parts principals són: la font de les ablucions, per fer-se el rentat ritual previ a la pregària; el mihrab, que és el lloc on es desa l’Alcorà, i que marca l’alquibla (la direcció a la Meca, vers on han de resar els fidels), i el mínbar, que és el púlpit des d’on es pronuncia el sermó. Perquè una mesquita sigui completa, a més, hi ha d’haver un minaret, des d’on cridar els fidels a l’oració. La dificultat de construir-los en les ciutats on l’islam no és tradicional, com Barcelona, fa que normalment aquest element no hi sigui present; per això, les mesquites que no tenen minaret s’anomenen oratoris.

El calendari islàmic és lunar. Això vol dir que té en compte les fases de la lluna i que, per tant, no coincideix sempre amb el calendari gregorià, que és solar.
Les festivitats més celebrades a Barcelona són:

Com que les dates de les festivitats varien cada any, proposem que consulteu aquí la informació actualitzada

Divendres és el dia sagrat en l’islam.

La comunitat musulmana diferencia entre els aliments i els comportaments que són permesos (halal) i aquells que són prohibits (haram). El porc, l’alcohol, la sang, la carronya, els animals carnívors i les aus de presa són aliments prohibits. La carn halal, la permesa, és aquella que ha estat sacrificada seguint el ritu islàmic.