Enquesta Valors Socials 2021

Presentació

  1. Esfera privada
  2. Societat
  3. Política, institucions, organització de l’estat i model econòmic
     

 

L’enquesta, duta a terme a la tardor de 2021, denota un creixent individualisme de la societat barcelonina, una focalització en l’expressió individual que s’acompanya d’una laïcització creixent, d’un enorme escepticisme cap a les institucions de gestió col·lectiva i d’un predomini de valors progressistes i post-materialistes que traspua cap a una visió molt crítica de la societat i que troba en el propi subjecte i en la seva esfera íntima les principals fonts de satisfacció vital. L’esfera privada es converteix així en el recer d’una ambient social que es percep com a hostil i del qual es valora la possibilitat de materialització de la realització individual en tots els plànols: emocional, afectiu, laboral i material.

1. Esfera privada

Els aspectes de la intimitat de la vida són els més importants per als entrevistats i que al mateix temps generen més satisfacció. Família, amics, estudis -entesos sobretot com a eina de creixement personal-,  desenvolupament personal i feina tenen una alta importància per als barcelonins, clarament per damunt de la política i de la religió.

Mentre la família manté la categoria d’aspecte més important de la vida –i també, com diem, el que genera més satisfacció-, la política i la religió baixen punts a cada edició de l’enquesta.

És molt rellevant comprovar com en les darreres dècades va augmentant progressivament la satisfacció amb la pròpia vida en conjunt i també amb les aspectes més rellevants que la conformen: la família, els amics, la feina o els estudis. Paral·lelament, disminueix la importància d’elements de significació i organització col·lectiva com la religió i la política, mentre creix de manera molt important l’escepticisme cap a les institucions que les representen: l’església, els governs o els partits.

La visió que es té de la feina i els estudis és coherent amb la posició predominantment individualista dels entrevistats. Els estudis han perdut en bona part el caràcter de garantia d’accés a una bona feina i per a la majoria són una manera de formar-se com a persona o obtenir coneixements. Poder aportar quelcom a la societat és una resposta minoritària però amb una tendència creixent.

Tot i ser imprescindible per a la realització de la vida material –i d’aquí la seva importància-, la feina no és un àmbit d’expressió individual sinó que es prioritza l’estabilitat i el sou per damunt d’aspectes emocionals i relacionals com el tipus de feina, les relacions amb els companys o la iniciativa. Aquesta visió utilitarista de la feina (un mitjà per aconseguir determinats objectius, el principal dels quals és la realització de la vida material) es complementa amb l’augment de les persones que en valoren la formació que s’hi aconsegueix i l’èxit professional.

2. Societat

Si passem de l’esfera individual i familiar a la col·lectiva, s’observa una evolució en les problemàtiques socials. Els aspectes materials es mantenen com la principal preocupació social entre la ciutadania, però hi ha canvis molt significatius: a la tradicional menció a temes ben concrets com l’atur i les condicions de treball s’afegeixen aspectes de caire menys conjuntural que al·ludeixen a les conseqüències de més ampli abast de les successives crisis econòmiques i polítiques. Per una banda, l’exclusió social (la pobresa i la desigualtat) es col·loca pràcticament empatada amb l’atur com a principal problema, i és de llarg el problema més esmentat per les generacions més joves, per les persones progressistes i –paradoxalment- per les classes altes i mitjanes. Per altra,  la crisi de valors i la irrupció de valors socials negatius incrementa el seu pes en el conjunt de problemàtiques socials i és àmpliament esmentat en els dos extrems d’edat: els més joves i els més grans.

De manera coherent amb la preocupació creixent per l’exclusió i amb el domini dels valors progressistes, augmenta la defensa de la igualtat com a valor motor. La defensa de la igualtat creix fins a empatar amb la llibertat, idea que tot i ser majoritària ja anava perdent punts en anys anteriors sense que la pandèmia sembli haver invertit significativament aquesta tendència. La seguretat es manté en tercer lloc, amb força diferència.

Mentre que la inseguretat va escalant posicions en les enquestes sobre preocupacions ciutadanes, no passa el mateix quan es demana que prioritzin els aspectes més importants per a un país i la llibertat d’expressió, el manteniment de la seguretat i l’increment de la participació ciutadana pràcticament empaten en les primeres posicions. Tot i això, aquí l’impacte de la pandèmia es fa sentir en un cert replegament sobre posicions més conservadores, ja que augmenten les mencions al creixement econòmic en detriment dels valors tradicionalment progressistes com la llibertat d’expressió i la participació ciutadana.

Hi ha una sanció unànime contra la violència, la guerra o el càstig físic als nens al mateix temps que la majoria creu que vivim en una societat violenta. En canvi, tot i mantenir-se majoritari, minva del 70% al 64% el rebuig a la pena de mort. Entre els més joves, només la meitat considera que mai no es pot justificar.

Es manté un suport molt ampli al dret a l’avortament i s’incrementa fins el 85% la justificació de l’eutanàsia. La decisió sobre la pròpia vida, característica de societats amb valors profundament individualistes, es reflecteix també amb un lleuger increment dels qui pensen que el suïcidi es pot justificar en determinades ocasions, que per primer cop superen els qui opinen el contrari.

Enfront a una vida personal que reporta un alt grau de satisfacció, la societat on es desenvolupa aquesta vida és un element hostil. Se’n té una percepció molt negativa i es reconeix com a materialista, individualista, masclista, racista, violenta i molt poc respectuosa amb el medi ambient. Quatre de cada deu també pensen que és poc o gens democràtica, i més de la meitat la veuen incívica i insolidària.

Les dones perceben la societat com a més masclista que els homes, però paradoxalment les persones estrangeres de països de fora de la UE tenen una visió menys contundent sobre el racisme de la societat que els acull.

Es confirma la progressiva presa de consciència respecte a les situacions de discriminació que pateixen les dones, presa de consciència acompanyada d’un creixent suport al moviment feminista.

La majoria manté que les possibilitats d’èxit professional d’una dona no són les mateixes d’un home, i que les feines de la llar i de les cures no estan repartides equitativament entre homes i dones; afirmacions que, lògicament, tenen molt més impacte entre les dones que entre els homes.

Una altra tendència progressista que aboca l’enquesta és la millor percepció de les persones immigrades i del fet migratori. La diversitat s’ha consolidat com un fet inherent a la societat barcelonina: vuit de cada deu entrevistats creuen que les persones immigrades contribueixen al desenvolupament econòmic del país, gairebé set de cada deu pensen que la immigració ajudarà a pagar les pensions del futur i només una quarta part opinen que resten recursos dels serveis públics, indicadors tots ells millors que al 2018.

A mida que es va produint el recanvi generacional, creix la laïcització de la societat barcelonina, i la majoria (55%) es declara no creient. Tan sols un 7% és catòlic practicant i un 26,5% es declara catòlic no practicant. El 10,8% professa altres religions.

3. Política, institucions, organització de l'estat i model econòmic

El paper de la política és cada cop menys central en la vida dels barcelonins. En l’àmbit polític, la falta de confiança creixent en els partits conviu amb la demanda de participació i presència de l’estat per a garantir els drets socials i econòmics bàsics, en una ciutadania molt orientada cap a posicions polítiques d’esquerra però cada cop més allunyada de la política, dels partits i de les institucions.

La política és molt important només per al 21% dels entrevistats, i una majoria s’hi mostra poc o gens interessat, després del període 2014-2018 en què s’havia generat un major interès per aquest tema. Tot i així, l’interès per la política és ara més alt del que hi havia a finals del segle passat i començament d’aquest.

Entre els joves el desinterès és encara més gran

La desafecció política s’acompanya d’una desconfiança cada cop més gran cap a les institucions. Només l’Ajuntament i la Unió Europea generen, per poc, més confiança que desconfiança, mentre que Generalitat i Govern espanyol generen desconfiança entre la majoria. Nou de cada deu persones entrevistades tenen poca o gens confiança en el s partits polítics i també en la monarquia (al 1998 eren el 44% ), vuit de cada deu no confia en l’església i sis de cada deu desconfien de la justícia.

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials també desperten una gran desconfiança i són els que presenten una evolució més negativa d’aquest indicador.

L’allunyament dels partits i de les formes de representació clàssica té lloc entre una població que es defineix majoritàriament d’esquerres. El 3,6% es considera d’extrema esquerra, el 37,5% d’esquerra i el 14,5% de centre esquerra: un 55,6% que se situa a l’esquerra enfront un 11,3% que ho fa a la dreta, un 15,25 al centre i un 4,7% d’apolítics que se sumarien a un 13% de desinteressats. Si situem aquestes posicions en una escala de l’1 al 7 en què 1 és l’extrema esquerra i 7 l’extrema dreta, la mitjana dels entrevistats estaria en el 2,8 i la dels seus pares i mares en el 3,5 i 3,4 respectivament. Hi ha una evolució cap a posicions d’esquerra, ja que al 1998 la mitjana era de 3,2.

Podeu consultar la fitxa tècnica, els resultats, els encreuaments i les bases de dades de l’Enquesta al següent enllaç: https://w10.bcn.cat/APPS/riswestudis/editEstudi.do?reqCode=inspectById&estudiid=6900&set-locale=ca_ES

Compartiu aquest contingut