Irene Moray: “Intento construir personatges que tenen el superpoder d’escoltar i estar presents”

Irene Moray (Barcelona, 1992) és fotògrafa i cineasta. El 2012 es va traslladar a Berlín, on va actuar en diferents entitats culturals arreu d’Europa i va produir el seu primer curtmetratge, "Bad Lesbian". Quatre anys després, va tornar a Barcelona per dirigir el seu últim film: "Suc de Síndria", guardonat en els premis Goya i els Gaudí a millor curtmetratge. Amb la diversitat sexual i les relacions humanes com a premissa en les seves obres, Moray aposta per una mirada natural i sensible de la quotidianitat. En parlem amb ella, que enguany forma part del jurat dels ADG Laus.

En primer lloc, com estàs vivint el confinament?

Bé, sense saber què passarà amb tots els projectes que m’han cancel·lat, com tothom [riu].

Estàs cuinant el teu primer llargmetratge. Ens pots donar algun detall?

És un llargmetratge de realisme màgic. Potser té una sensibilitat similar a "Suc de Síndria", però parteix d’un dispositiu de realisme màgic que em fa molta il·lusió, perquè fins ara no ho he explorat gaire. Jo tinc una visió de la vida una mica espiritual, màgica. Per mi és molt natural anar una mica més enllà, buscant una bellesa de la natura o de la vida en general.

A més la màgia ens va millor que mai aquests dies, per treure’ns de casa i portar-nos a altres llocs.

Sobretot, per connectar i per entendre a escala global quin significat pot tenir això i què en podem aprendre. Les coses passen per alguna cosa, i aquí som tots. Hem de veure què no funciona a escala col·lectiva i individual, i jo crec en la màgia en aquest sentit: moments d’il·luminació, coincidències si vols, però per plantejar-te coses i conèixer-nos més.

Defenses que el cinema té un gran potencial per canviar l’inconscient col·lectiu. Com ho intentes fer tu?

Crec que les imatges que consumim realment afecten en com pensem sobre el que representen, i en l’ús que fem del llenguatge. De la mateixa manera, el cinema i les històries que consumim poden generar narratives que ens afecten i que ens donen referents de com comportar-nos i de com tenir relacions més sanes. En el cas de "Suc de Síndria", vaig intentar filar molt prim. Vaig intentar crear personatges que s’esforçaven molt, que intentaven ser la millor versió d’ells mateixos. Vaig voler ensenyar un procés dolorós, que alhora és bonic de veure. Hi ha cinema que intenta cridar i denunciar, assenyalar la ferida, però crec que també està bé ensenyar què passa si sanem. No és fàcil, però és part de la creació.

Et sents còmoda amb l’etiqueta feminista?

Clar que em considero feminista, però no m’acaba d’agradar que a la meva feina li posin aquesta etiqueta. Quan ens hem reunit dones directores per fer un manifest, hi havia un moment que feia mandra que a la meitat de les entrevistes haguéssim de parlar sobre el fet de ser dones. Aquelles preguntes de “Què és ser una dona directora?”, no sé, què és ser humà en el món? Per què no pregunten això els homes? En part, entenc que és necessari fer pedagogia i sóc la primera que la faig, però agraeixo si em pregunten per la meva visió particular.

En les teves produccions hi ha una voluntat deliberada de trencar amb els estereotips de gènere.

És veritat que em costa una mica desvincular-me d’aquesta perspectiva de gènere quan la tinc molt present a la vida. Jo entenc que tots tenim una energia femenina i masculina i tots hem de cultivar-les i cuidar-les. Veig com moltes vegades les menyspreem, sense donar-los valor, i per això intento construir personatges, heroïnes o herois, que potser el seu superpoder és escoltar, estar present. En general, del que vull parlar és de la sumació. Hi ha una part més elevada en què cadascú dins seu ha de sanar aquestes energies.

A "Suc de Síndria" vas explicar la història d’una dona violada. Quin retrat volies fer?

El d’una dona que és moltes altres coses a més d’això, que segueix cap endavant, que té una ferida però sense frivolitzar. Segur que hi ha dones que no els hi afecta tant, segur que hi ha dones que no poden sortir de casa en anys i segur que hi ha dones que es mouen en un terme mitjà. Per mi, cadascuna té el seu procés de sanació, jo només vaig explicar una possibilitat que no havia vist mai reflectida, i tampoc volia que dir que fos l’única possible.

Per acabar, com a membre del jurat dels Laus, quines històries busques?

És veritat que el que més valoro és allò que té una màgia especial, que va més enllà tot i ser una història realista i terrenal, que es noti quan s’explica des del cor, encara que sigui un fashion film. No m’agradaria donar un premi a una idea que pot ser molt bonica però que sembli estar buida. No ha de ser narratiu, però vull una peça evocadora, on es vegi la implicació del creador realment.

Foto: Victor Puigcerver

Altres notícies

Jordi Sellas: “La cultura que requereixi...

14/07/2020

El periodista i gestor d'empreses culturals Jordi Sellas...

Cultura digital és cultura

14/07/2020

La digitalització de la cultura és un fet. La covid-19 ha posat en evidència el que ja feia temps que s’estava...

El Festival Cruïlla es reinventa amb Cr...

09/07/2020

El Cruïlla és un dels molts festivals que ha tingut que endarrerir la seva edició del 2020 degut a la crisi sanitàia provocada...