Jordi Sellas: “La cultura que requereixi presencialitat s’ha de reinventar”

El periodista i gestor d'empreses culturals Jordi Sellas dirigeix actualment l’IDEAL, un espai d’arts digitals al Poblenou on es pot viure una experiència immersiva de l’obra de Claude Monet. Obert el 1917 com un cinema de barri, art, tecnologia i ciència s’hi agafen de la mà per crear noves experiències culturals que col·loquen l’espectador en el centre. Aquest octubre l'IDEAL inaugurarà una experiència immersiva sobre la Barcelona dels anys 50 i 60 a través de les fotografies de Francesc Català-Roca, Oriol Maspons i Joana Biarnés, entre d'altres.

Parlem amb ell sobre la digitalització de la cultura en el nostre imaginari i entorn, sobre com la pandèmia ha accelerat aquest fenomen, i sobre el futur immediat (si no present) de les arts i la cultura.

Us referiu a l’IDEAL com “el futur dels cinemes i dels museus”. Què voleu dir?

“El futur dels cinemes” ho diem perquè cada cop més els continguts audiovisuals que es consumeixen fora de la llar requeriran alguna cosa que vagi més enllà d’una pantalla: l’audiovisual necessita un valor afegit. I “el futur dels museus” ho diem perquè la funció divulgativa d’aquests també demana més ús de la tecnologia i d’eines digitals, per fer-ne  més atractius els continguts. No en volem ser substituts, simplement ens posem en una dimensió “post” al que seria la funció tradicional d’un i de l’altre.

Com neix el projecte?

Ho engega una empresa que es diu Layers of Reality, que treballa en l’àmbit de la tecnologia XR o tecnologies de caràcter immersiu. Algunes són la realitat virtual, l’holografia i la Intel·ligència Artificial aplicada a les interfícies de veu. Vam adonar-nos que, si volíem iniciar algun projecte, havíem de començar de zero, amb una idea nova que no estigués subjecta a cap prejudici ni a cap institució que ens marqués excessivament el que havíem de fer. 

Es pot gaudir de l’art, tal com ho hem fet fins ara, des d’un suport tecnològic?

Rotundament sí. L’art i la cultura són conceptes dinàmics; no tenen el mateix significat avui que fa 50, 200 o 500 anys. Tot allò que caracteritza la societat d’un moment s’ha de veure reflectit en l’art i en la cultura d’aquell moment. Ara la digitalització ocupa un espai gran dins de la nostra vida; per tant, és normal que les arts digitals també ho facin dins de la cultura. Però no existeixen per substituir res, sinó al contrari: a l’IDEAL ens passa sovint, que la gent surt de l’experiència de Monet i els fa ganes d’anar a veure les pintures originals a museus d’art tradicionals. 

Com es crea una experiència immersiva?

S’han d’unir artistes de moltes disciplines diferents. Es combinen els artistes digitals que dominen conceptes tradicionals, amb aquells que dominen la tecnologia i la intel·ligència artificial, i tots es posen a treballar en línia per desenvolupar la mateixa proposta. A mi em recorda molt al procés de producció d’una pel·lícula o una obra de teatre, on hi ha gent d’il·luminació, direcció, vestuari, escenografia… i tot acaba funcionant com una sola peça. A l’IDEAL es coordinen especialistes de disciplines que potser no s’han relacionat mai entre si, i m’agrada perquè sento que mentre ho fem estem trepitjant terreny inexplorat.

Com de disposats estem a explorar aquest terreny a casa nostra? 

Catalunya, però sobretot Barcelona, té la immensa sort d’haver acollit, des de fa dècades, esdeveniments com el Sónar, el MIRA i l’ArtFutura. Aquests esdeveniments ens han obert el camí, perquè sempre tenen la valentia d’anar més enllà en la proposta artística, per explicar que el digital no ha d’estar necessàriament vinculat a una diversió frívola, com sovint es prejutja. Jo em sento afortunat del panorama que hem tingut, i crec que no és casualitat que un espai com l’IDEAL sorgeixi a Barcelona: ni a la península ni en l’àmbit europeu existeix un centre d’arts digitals que sigui un espai d’exhibició i de creació alhora, que tingui artistes en residència i estigui vinculat al món educatiu i formatiu.

Amb els videojocs també existeixen aquests prejudicis.

Les narratives que genera la interactivitat del videojoc són molt interessants, i de fet s’estan obrint cap a àmbits de divulgació i de narrativa audiovisual. El que determina si una cosa ens agrada o no és la nostra subjectivitat, però no crec que puguem jutjar-la només segons el suport o el llenguatge escollit. Tu pots escoltar una cançó de reggaeton que sigui una composició meravellosa o bé un desastre. Existeixen composicions de música clàssica infectes i literatura molt dolenta: escoltar una sonata o llegir un llibre no vol dir automàticament que estiguis fent una cosa bona en si mateixa. 

El confinament ha fet sorgir un munt d’iniciatives digitals per gaudir de la cultura des de casa. Què implica això per al futur de les arts?

Fa dècades que la cultura digital és entre nosaltres. El que ha passat en els últims temps és que s’ha accelerat perquè hi ha més connectivitat, les amplades de banda són més potents i la tecnologia és més econòmica. Jo diria que el que realment ens ha demostrat el confinament és que la presencialitat tendirà a ser cada vegada més restringida o reservada a allò que realment sigui insubstituïble. Això vol dir que l’àmbit de la cultura que requereix una presencialitat –festivals de música, òperes, auditoris, sales de teatre, museus– té molta feina a fer en molt poc temps. Ens haurem de reinventar. 

Durant els darrers mesos també ha quedat palès que existeix una profunda bretxa digital. Com es pot fer accessible l’art digital a una població (encara) no digitalitzada?

En els darrers anys, hem arribat al consens social que tota persona necessita un sostre per viure i energia suficient per a tenir un espai habitable. Hem establert, almenys en la teoria, una sèrie de paràmetres bàsics del que haurien de ser els mínims per viure. Crec que el pas següent és la connectivitat: és un bé essencial i ho serà cada vegada més. Si no ho aconseguim, correm el risc que una part de la societat es quedi molt enrere.

Anem cap a una vida digital?

Experiències com la immersió han arribat per quedar-se. D’aquí a dos anys, Apple presentarà les seves ulleres de realitat augmentada, i això marcarà el camí en la tecnologia d’ús quotidià. Aniran sorgint dispositius que acabaran amb els nostres mòbils i pantalles habituals, i convertiran tot el nostre món en una pantalla. Això ja no s’aturarà, i aquí és on caldran artistes, persones amb sensibilitat, talent i creativitat per gestionar la força d’aquesta onada per fer-la anar a favor d’una societat millor, més oberta, tolerant, crítica i empàtica. Això no es pot fer des d’un altre món que no sigui el món de l’art. Per mi ara la funció crítica de l’art i la cultura té més sentit que mai. 

Altres notícies

Nacho Padilla: «El foc polític indiscrim...

20/10/2020

El director creatiu de l’Ajuntament de Barcelona, Nacho Padilla, insisteix a fugir d’allò anodí: que la comunicació...

Comerços i joves creatius van de la mà a...

13/10/2020

Dissenyem Comerç, la iniciativa de l’Ajuntament de...

Tallers Oberts de l’A-FAD, una tardor d’...

13/10/2020

Amb la intenció de donar suport al món de la creació, l’art, l’artesania i el disseny, l’A-FAD impulsa...

La 12a edició del festival Blanc! arriba...

13/10/2020

El Blanc! Festival celebra la seva 12a edició en un context atípic, en què ...