Sara González de Ubieta: “Consumir tres parells de sabates l’any no és sostenible”

Al febrer, la dissenyadora i investigadora Sara González de Ubieta rebia el Premi Ciutat de Barcelona de Disseny 2019 pel seu llibre «Práctica», un recopilatori de les seves investigacions en l’àmbit del disseny de calçat. De Ubieta dissenya i produeix sabates amb materials poc habituals en el món de la indumentària, com ho són la fusta i els fongs. Amb la funcionalitat i la sostenibilitat per bandera, la seva pràctica creua els límits de l’artesania, el disseny i l’art, sempre des d’una òptica investigativa.

Conversem amb ella sobre la seva trajectòria, la seva llibertat de moviment entre disciplines i la responsabilitat que la comunitat del disseny hauria d’assumir per avançar cap a una pràctica més sostenible, responsable i justa amb el planeta.

Enguany has estat guardonada amb el Premi Ciutat de Barcelona. Què suposa per a tu?

És una sorpresa molt grata. Fa il·lusió que reconeguin la feina que fas, i impressiona perquè al costat tens persones amb recorreguts molt més llargs. De sobte t’adones que a la ciutat estan passant un munt de coses, i això és molt refrescant, et donen ganes de seguir treballant i aportant. És un estímul d’energia.

Com passes dels teus estudis en arquitectura al disseny i producció de sabates?

En paral·lel als meus estudis, jo rebia classes de confecció de calçat en un taller, perquè m’interessava moltíssim entendre el procés artesanal, des del dibuix fins a la creació de la peça. Vaig treballar com arquitecta abans i després de graduar-me, però va arribar la crisi econòmica i el meu mestre de calçat em va oferir donar-li un cop de mà impartint classes amb ell, com una feina. Vaig començar a fer sabates per a clients. Em sentia segura perquè tenia una base tècnica, que crec que sempre ajuda a la creativitat. 

I des d’aleshores?

Vaig començar a dissenyar i fabricar les meves pròpies col·leccions. Durant tres o quatre anys vaig treballar en la meva marca, vam formar un petit equip, però hi havia una part de mi que sentia una manca per dissenyar amb materials que no fossin la pell –sóc vegetariana i no m’interessa usar animals. A més, històricament el calçat ha estat tot fet amb pell, i m’interessava provar amb algun altre material per a veure com canviava el resultat formal. Em vaig adonar que el que més m’agradava era la investigació de materials. Ara segueixo dissenyant, per a mi i per altres marques, faig consultoria de materials, i sóc professora en dues universitats de disseny, però em dedico sobretot a la investigació. 

Quant d’arquitectura hi ha en els teus dissenys?

El calçat és un producte totalment 3D, sempre has de tenir en compte les curvatures i la volumetria, i a més no és simètric, pel que sí, fer una sabata s’assembla una mica a fer un edifici. Sobretot perquè has de pensar en molts factors en paral·lel, una cosa a què els arquitectes estan molt acostumats, i té part de tècnica i part de creativitat. 

Quines són les teves principals línies d’investigació en materials?

El que més m’interessa és trobar materials sostenibles per poder innovar. Tenint això en compte, ara tinc tres vies d’investigació: la primera és utilitzar materials que normalment s’usen en la indústria (de la construcció, per exemple) i dur-los a la indumentària; també estic buscant fibres –sintètiques o naturals– per a crear no-teixits aïllants i impermeables, com un Gore-Tex natural; i finalment estic investigant bioplàstics i polímers, que es poden cuinar, i segons el procés al qual els sotmetis, obtenir materials nous. Això és brutal perquè t’obre una infinitat de possibilitats. 

Sembla increïble que puguis crear sabates amb restes de bigues de fusta, paviment de gimnàs, i fins i tot fongs.

No hi ha materials “dolents”, el que passa és que alguns no s’usen correctament. Quan arribes a un material nou has d’estudiar-lo, conèixer bé les seves propietats, entendre com funciona, i després veure com es pot aplicar a allò que fas. La fusta, per exemple, s’ha usat sempre per a fer sabates, però no serveixen totes les fustes: has de fer-ne servir una de resistent i alhora lleugera. Una vegada vaig recuperar unes bigues de fusta de la construcció d’un edifici, anaven a llençar-les i vaig veure que em podien servir per fer sabates. Va ser un exercici d’economia circular molt bonic. 

Quin missatge vols llençar a través de l’ús d’aquests materials?

M’interessa arribar a resultats formals poc convencionals. Fa segles que fem sabates, sempre usant pell i patronatge, i això té un límit de forma: encara que hi hagi milers de variacions, arribarà un punt en què el resultat no em sorprendrà. Si jo introdueixo nous materials i estudio com fer-los servir, podré arribar a resultats formals que no hem vist mai. 

Com s’interrelacionen el disseny, l’artesania i l’art en la teva pràctica?

Per mi, conviuen en paral·lel: l’artesania, perquè en la investigació parteixo dels processos artesanals; el disseny, perquè treballo des del dibuix i el prototip fins a la materialització d’un producte; i l’art, perquè hi ha una part reflexiva en el treball que faig. 

El disseny de calçat tradicional és poc sostenible?

El problema no és el disseny, sinó que consumim massa. Abans la gent tenia menys coses, però amb el fast fashion consumim a un ritme brutal i generem molts residus. Per tant, no és que el disseny de la sabata no sigui sostenible; el que no és sostenible és consumir tres parells de sabates l’any. La sabata té moltes parts, i no totes són reciclables. És com el plàstic: en si mateix no és dolent, i si féssim servir una cosa de plàstic, no passaria res, però és que en fem servir milers, i cada peça triga 200 anys a desintegrar-se.

Està havent-hi una reflexió al voltant d’aquesta qüestió en el món del disseny?

Sí. Quan jo estudiava, l’impacte mediambiental del disseny no es tenia en compte, i ara és un tema que està sobre la taula. Es dissenya des de la sostenibilitat. Crec –o això espero– que qualsevol dissenyador mínimament responsable es pregunta d’on ve un material, quin cicle de vida té, si ha de venir en avió, si ha d’anar a la Xina i tornar, quant CO2 desprèn, i si es pot reciclar.

Per molt responsable que sigui el dissenyador, la indústria massiva llançarà aquell mateix producte tres vegades més barat.

El fast fashion el consumeixen sobretot persones que no tenen molts ingressos. Aleshores, allò que estàs comprant et surt barat però perjudica el teu entorn: és complicat perquè sembla que et converteixes en el teu propi enemic. Per això no vull buscar culpables. Em limito a responsabilitzar els dissenyadors, que és des d’on jo puc aportar, i des d’aquí intento fer-ho el millor possible. Per mi el disseny és polític, pel que em costaria molt treballar sense tenir en compte la sostenibilitat. Intento ser coherent amb el que faig. 

Altres notícies

Valérie Bergeron: “Volem apostar pel dis...

09/09/2020

Materfad, la materioteca del FAD, i ...

Datemats o el punt de trobada entre diss...

09/09/2020

Materfad i Barcelona centre de Disseny participen en el projecte europeu Datemats del programa Erasmus+, una iniciativa col·laborativa on...

El Modernisme arriba al Museu del Dissen...

09/09/2020

El pròxim mes de novembre, el Museu del Disseny inaugura l'exposició "Modernisme, cap a la cultura del disseny", on es reinterpretarà aquest...

Workshop en sostenibilitat i negoci

09/09/2020

En el context de pandèmia actual, ho estem repensant pràcticament tot en una direcció: posant la sostenibilitat com a valor central en tot...