Xavier Fina: «A Catalunya, la cultura no s’entén com una part de l’economia».

Xavier Fina és gestor cultural i filòsof. Des del 2005 és professor de Producció i Gestió a l’Escola Superior de Música de Catalunya, on va ser cap de departament de 2007 a 2017. També ha impartit polítiques culturals a la Universitat Autònoma de Barcelona i va ser coordinador del màster de gestió cultural de la Universitat de Barcelona. Junt amb Josep Maria Bricall, va promoure i desenvolupar la primera versió del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), al 2009.

A banda, Xavier Fina ha treballat des de 1989 en la investigació i la consultoria cultural, fins que al 1998 crea la seva pròpia empresa, ICC Consultors. Des de la seva creació, ICC ha realitzat prop de 200 estudis i serveis d’assessorament, fonamentalment per a administracions públiques.

Durant la crisi del coronavirus, diferents veus del sector artístic i cultural han coincidit en que la gestió política els ha deixat a l’estacada. Quan la cultura començava a remuntar després d’un període de retallades i de la crisi del 2008, una nova crisi ha obligat a tancar cinemes, teatres i sales de concerts, precaritzant, encara més, el treball d’aquest sector.

Xavier Fina, que participa en el Fòrum de debat ‘Ciutat, turisme i cultura’ organitzat per l'Ajuntament de Barcelona, ens dona la seva visió sobre la gestió de la cultura al nostre país. Segons ell, la manca de priorització, junt amb un plantejament econòmic que no té en compte la viabilitat i que vol acontentar tothom, ens han portat a mantenir un sector cultural deficient, exageradament desigual dins de si mateix, i sense recursos per generar propostes sòlides.

Quin és el transcurs de la gestió de la cultura i les polítiques culturals a Catalunya en els últims anys?

La gestió de la cultura i de les polítiques culturals a Catalunya en els últims 40 anys és molt decebedora, bàsicament perquè no hi ha hagut un projecte cultural de país ben definit, ben plantejat, que considerés la cultura com una prioritat, i que tingués en compte les necessitats de la ciutadania. No hi ha hagut projecte de política i de gestió cultural. 

Indistintament de qui governés?

Durant els 23 anys de Convergència i Unió, la cultura no formava part de les prioritats del govern, la qual cosa té un punt paradoxal perquè, en un projecte nacionalista basat en la identitat, hi hauria d’haver un projecte cultural. Durant els set anys de tripartit va haver-hi un petit parèntesi, sobretot en els tres primers quan governava Pasqual Maragall, que es va fer un bon equip amb Xavier Marcé i Gemma Sendra, entre altres. Els següents anys, amb Montilla, Cultura era d’Esquerra Republicana i es van fer propostes interessants, però mai es va girar completament la truita. 

I després?

Entre 2010 i 2020 hi ha hagut sis consellers de Cultura. Comptant que Ferran Mascarell va estar-hi sis anys, hem anat a conseller per mesos, gairebé. I n’hi ha que no esperaven ser-ho, altres que ho eren però que volien fer una altra cosa… No hi ha hagut lideratge i no s’han prioritzat mai les polítiques culturals.

A què es deu, això?

Amb els governs de centre-dreta, hi ha hagut una certa percepció de la cultura com “una cosa de la gent d’esquerres”. I amb els governs d’esquerres, la política cultural ha estat excessivament al servei dels sectors culturals, fent que no hi hagi hagut mai massa crítica entre la ciutadania que permetés dir que la cultura era important. Es dirigeixen les polítiques culturals als sectors culturals en lloc de fer-ho cap a la gent. Quan el president Mas va retallar en Sanitat, van sortir al carrer els metges i la gent. Quan va retallar en Educació, van sortir al carrer els mestres i la gent. Quan va retallar en Cultura, qui va sortir a protestar? Només els treballadors de la cultura. És un cercle viciós: ens hem oblidat de la gent, i per tant la gent s’ha oblidat de nosaltres.

Potser perquè la cultura és restrictiva econòmicament?

Crec que és més restrictiva socialment i psicològica. Evidentment tot es replica en la realitat econòmica de les persones, però penso que no és tan greu el problema de les entrades com la incapacitat de transmetre que allò que s’ofereix des de la cultura és d’interès general i que tothom hi està cridat. Molts equipaments culturals importants es converteixen en temples que s’elititzen: al MACBA s’hi pot anar gratis molts dies, però potser l’art contemporani es comunica d’una manera que allunya moltes persones que acaben pensant que allò no és per a elles, a banda que a una part important de barcelonins i barcelonines ni tan sols li arriba que es pot anar gratis als museus.

Hi hauria d’haver, doncs, un canvi en el discurs?

En el discurs i també en la pràctica. La litúrgia de gran part de l’oferta cultural està més feta per expulsar que per acollir. Per exemple, en un concert de música clàssica veuràs gent que s’enfada si algú del públic aplaudeix entre moviments. Aquesta ritualització és relativament nova i totalment construïda: en algun moment hem decidit que això sigui així, i ni tan sols perquè aquella activitat ho precisi sinó per sentir-nos singulars vivint allò (de fet, en origen, a l’òpera i als concerts de música clàssica, la gent hi feia soroll i parlava). En aquestes situacions, la cultura deixa d’actuar com a element integrador i fa d’element disgregador. I en aquesta dinàmica, és cert que a qui s’acull menys és a les classes populars, per tant sí, al final hi acaba havent una correlació socioeconòmica.

El model turístic de Barcelona fins a la crisi del coronavirus ha fomentat aquesta elitització de la cultura?

Els consums culturals dels turistes entren en una altra lògica: la de que, quan sortim de casa, fem coses diferents de les que fem quan som a casa. Si les visites als museus han caigut en picat des de la pandèmia és perquè la gent va als museus quan viatja, però no ho fa a la seva pròpia ciutat. Per tant, em costa veure l’elitització de la cultura com a conseqüència del turisme. De fet, la mirada de rebuig que comentàvem abans, també es fa cap als turistes que “ens envaeixen” quan, finalment, aquests turistes no deixen de ser ciutadans del món a qui els agrada la nostra ciutat o el nostre país i vénen a gaudir. 

Barcelona ha depès en excés d’un turisme massificat, però el coronavirus ho ha capgirat tot. Hem de replantejar alguna cosa?

Partint de la base que tot, ara mateix, és un desastre, et diria que un primer element positiu, per mi, és que gràcies al coronavirus s’ha despolaritzat el debat. Tant els enemics del turisme han vist que sense turisme ens podem arruïnar, com els que ja els hi estava bé el model han moderat el seu discurs, i ara hi ha una espècie de consens respecte d’això: estem d’acord en que hi ha una vida econòmica que sense el turisme no es sosté, i també en que no podem ser-ne tan dependents. 

Hem de buscar un model més sostenible?

La típica frase de convertir les crisis en oportunitats em genera certa urticària, però en aquest cas, és impressionant fins a quin punt alguns dels sectors més afectats estan vivint aquesta crisi com una oportunitat per exigir un replantejament sistèmic. A través de l’Institut de Cultura he pogut intercanviar amb persones del món turístic i cultural, i són molt conscients que, si bé el que estan patint és conseqüència immediata de la Covid, també ho és de la crisi anterior, que ens va deixar molt tocats. Demanen anar més enllà de resoldre les urgències i no tornar on érem sinó construir un altre model.

Tenim marge econòmic per replantejar? Tant la cultura com el turisme estan ofegats.

És qüestió de voluntat política. L’administració pública, aliada quan calgui amb el sector privat, té marge de maniobra. La Generalitat i el Govern es poden endeutar més del que estan, poden decidir on van els fons europeus, que tenen una lògica estratègica lluny de tapar forats. Aquests diners són per generar activitat i canviar l’estructura productiva, amb els valors clau de la creativitat i la sostenibilitat. Han de servir per fer-nos capdavanters i permetre aquest gir que dèiem, no per contractar metges ni per posar més llits als hospitals. Tenim dèficits indignants, però aquests han d’estar coberts per l’administració perquè són serveis bàsics. 

Si ara et nomenessin conseller de Cultura, quines serien les primeres mesures que implementaries per assolir un model de gestió cultural millor?

En primer lloc, dedicant més recursos a Cultura s’arribaria de manera ràpida i fàcil al 2% sobre el total de la despesa de la Generalitat. Dos: faria xarxa de veritat amb els municipis. Els pobles i les ciutats tenen una vida cultural fantàstica, per tant hi prioritzaria el diàleg i els recursos. En tercer lloc: l’educació. Hi establiria vincles reals i estratègies conjuntes, i recuperaria la sisena hora de l’escola pública per dedicar-la a continguts artístics i culturals. Quatre: potenciaria la creació i l’experimentació pera construir un sector cultural econòmicament viable i sòlid. Un dels grans problemes que té la política cultural a Catalunya és que no s’entén la cultura com part de l’economia. Necessitem empreses culturals potents, que poden estar lligades en major o menor mesura a la Conselleria o a l’Institut Català d’Empreses Culturals, però està clar que han de tenir certa autonomia. Ens calen projectes seriosos per promocionar empreses i indústries culturals catalanes, en lloc de continuar fent petites companyies de dansa i de teatre que no són rendibles i a les que es va donant els recursos justos perquè sobrevisquin.

El problema, doncs, és que tot acaba depenent de l’administració?

El problema és que la cultura no és una prioritat. I l’altre problema és que la relació que estableix l’administració amb el sector és excessivament clientelar: està més pensada per donar recursos i tenir la gent ni molt contenta ni molt enfadada, en lloc de fer política, que vol dir arriscar i prendre decisions. Una de les persones que considero el meu mestre, Josep Maria Bricall, que havia estat rector de la Universitat de Barcelona i conseller amb Tarradellas, i amb qui vam fer el projecte del CoNCA per encàrrec del president Maragall, sempre deia que, més que manar i controlar, en aquest país el que a la gent li agrada és potinejar: tothom vol ficar mà a tot arreu però gairebé ningú pren decisions arriscades. 

Quina seria una “decisió arriscada”?

Amb la crisi que estem vivint, una decisió arriscada però amb sentit seria fer un mapa de què és allò que hem de salvar tant sí com no: demanar, a escala local, què creu la gent que de cap de les maneres no es pot deixar morir en el seu municipi. Dir “ho salvarem tot” no és realista, a banda que intentant salvar-ho tot estàs destinant recursos a projectes sense viabilitat. Encara estem jugant a la repartidora perquè tothom vagi tirant precàriament i ningú s’enfadi. I jo em pregunto: som capaços de corresponsabilitzar-nos, preguntar a la gent què vol i construir alguna cosa a partir del que cada municipi decideixi prioritzar? Perquè fer política és això; no és llençar diners i esperar a que les coses caiguin.

Podries dir-nos algun bon model de gestió cultural?

França té claríssim com d’important és la cultura, i tot i que hi ha un centralisme bestial i tot acaba depenent de París, també és cert que el Teatre de Perpinyà té més recursos que el Teatre Nacional de Catalunya. A Holanda apliquen molt bé el model mixt de cooperació público-privada, integrant en la gestió pública fundacions per aconseguir recursos, i tenen molt en compte la vessant educativa, de proximitat i de base. I al Regne Unit existeix l’Arts Council –que és el model en què ens vam basar per fer el CoNCA–, que és un organisme públic però autònom de les lluites partidistes.

Altres notícies

Laura Gispert: “Qui va dir que la sosten...

09/02/2021

Com seria menjar a l’aire lliure sense haver de generar plàstics o altres residus? Des d’aquest 2021, alimentació, disseny i...

Sostenibilitat i accessibilitat a Openne...

09/02/2021

El Museu del Disseny de Barcelona acollirà durant el proper mes l’exposició...

El Museu del Disseny i el FAD es troben...

09/02/2021

Madrid es convertirà en la capital del disseny mundial durant el mes de febrer. El Madrid Design Festival 2021 celebrarà la seva quarta edició amb...

Disseny, materials, salut i tecnologia,...

09/02/2021

L’ús de la mascareta ja és habitual en el nostre dia a dia. Però, com poden ser més segures i sostenibles? Un grup d’experts d’entitats...