Cuidem qui ens cuida

16/07/2019 - 09:11

Cures. Barcelona es vol ciutat cuidadora, una ciutat on les persones que tenen cura d’infants o de persones dependents o malaltes siguin reconegudes com els pilars que són. L’espai Barcelona Cuida va néixer per cuidar-les a elles.

L’enfortiment dels moviments feministes i l’emergència social de l’envelliment de la població ha fet aflorar la realitat de les cures, que, amagada, era i és el que sosté la nostra societat. És l’esfera de treballs que garanteixen la reproducció humana o, en paraules de l’Organització Internacional del Treball (OIT), totes aquelles activitats dutes a terme per donar resposta a les necessitats físiques, psicològiques i emocionals d’una persona o més.

La provisió d’aquestes feines pot ser no remunerada, per part de l’entorn familiar, majoritàriament dones, com la cura dels infants o de les persones dependents o grans, però també remunerada en l’entorn de l’economia formal, com poden ser les relacionades amb la salut o el treball domèstic, per exemple, que també estan molt feminitzades.

L’Ajuntament de Barcelona, dins la seva aposta per una ciutat més feminista i més vivible per a tothom, ha impulsat una sèrie de polítiques enfocades a reconèixer la cura com a part central de la vida de la ciutat, promovent la corresponsabilitat de tots els actors socials a l’hora de garantir el dret a una cura digna i de qualitat i reduir les desigualtats socials i de gènere que actualment la caracteritzen.

El recentment inaugurat espai Barcelona Cuida és una d’aquestes polítiques municipals que vol ser un veritable eix vertebrador dels recursos disponibles a la ciutat. Un centre d’informació i orientació que posa a l’abast de la ciutadania els recursos existents per a la provisió de cures, però també un espai d’intercanvi d’experiències i de treball en xarxa.

Portes obertes a les persones cuidadores

L’espai Barcelona Cuida, en paraules de la seva gestora, Nieves Ávila, “respon a la creixent necessitat d’informació i suport que provoca l’envelliment de la població, la deficiència d’un sistema públic de dependència que realment alliberi les càrregues de les persones cuidadores familiars i de la constatació que la precarietat de les treballadores remunerades, lluny de disminuir, ha augmentat”.

“Les usuàries de l’espai a qui ens dirigim en primera instància”, continua Ávila, “són les cuidadores familiars no remunerades, les cuidadores remunerades i les persones perceptores de cures, tot i que aquest perfil encara no és significatiu en el nombre de peticions”.

“La precarietat de les persones treballadores remunerades, lluny de disminuir, ha augmentat”

La gestona del centre explica que “no fem tràmits ni tractaments, i no dupliquem serveis socials ni de salut de la ciutat. Es tracta d’ajudar a tenir la informació de manera unificada i muntar un mapa mental de què s’ha de fer, quins són els tràmits o els serveis ja existents a la ciutat als quals poden accedir. També oferim alguns assessoraments especialitzats, com ara sobre drets laborals o com fer un contracte de treball domèstic.”

Formació: una de les necessitats de qui cuida

Una de les persones que han arribat al centre des de la seva inauguració és l’Enrique Gustinza, cuidador nascut al Perú i que fa més de divuit anys és a la nostra ciutat, fent-se càrrec de persones amb depressió o demència. És home, però ha patit les mateixes situacions de semiexplotació i invisibilitat que pateixen les dones migrades i internes que habiten els interiors de moltes llars de la ciutat, tenint cura de les nostres persones grans i dependents.

La professionalització és fonamental per avançar cap a una provisió de la cura digna

Va arribar a Barcelona Cuida aconsellat per la Fundació ACE, on acompanya una persona gran malalta. Perquè l’Enrique es vol formar i, més enllà de la seva llarga experiència cuidant homes grans i amb malalties, sent la necessitat de professionalitzar encara més l’atenció que presta amb formacions específiques per a cuidadores. És un clar exemple de persona amb vocació de servei, que valora la seva tasca, que sap que és necessari i a qui li agrada la seva feina.

“Les opcions de formació que m’han ofert des de Barcelona Cuida”, explica l’Enrique, “m’ajudaran a capacitar-me encara més per tenir cura de malalts d’Alzheimer o persones grans. És el que sé fer i vull aprendre encara més”. La professionalització i la formació de les persones cuidadores és un dels eixos que des de l’Ajuntament es considera fonamental per avançar cap a una provisió de la cura digna, tant per a la treballadora com per a les persones receptores de les cures.

Treball remunerat no vol dir treball digne

El cas de l’Enrique és paradigmàtic de la disparitat entre la vàlua que atribueix la societat a la cura i la vàlua real de les persones que la proveeixen. El sector laboral de les treballadores de la llar és un sector caracteritzat per la manca de garantia dels drets fonamentals. La no ratificació, a dia d’avui, per part de l’Estat espanyol de la Convenció 189 de la OIT deixa aquest col·lectiu sense alguns drets laborals i socials bàsics, com són el de les prestacions d’atur i la maternitat, els riscos laborals o l’existència de facto de l’acomiadament lliure.

La confluència d’una altra realitat, l’assumpció de les feines de la llar majoritàriament per població migrada, sovint en situació irregular, és un altre focus de precarització i d’indefensió, que es va abordar el 2017 des del Consell Municipal de la Immigració amb les “Propostes per a la dignificació i sensibilització en l’àmbit del treball de la llar i la cura de les persones”.

Suport en recursos materials i emocionals

La Humildad és economista i mare de cinc fills. Les malalties simultànies dels seus pares la van obligar a deixar la feina i la carrera professional per fer-se’n càrrec com a cuidadora principal. “Principal”, perquè es requereixen més persones per cobrir tot el temps de cures, les 24 hores d’atenció que requereix l’Alzheimer, com moltes altres malalties.

Des que es va encarregar d’aquestes tasques no remunerades no ha parat de cercar vies, ajuts i suport emocional per poder sobreviure. Ara ho explica amb el cap fora del pou, tot i que les circumstàncies no han canviat: “És com una gimcana, una tasca que t’absorbeix, et treu dedicació a la parella i els fills i sobretot per a tu mateixa; però s’ha d’afrontar des del positivisme, és el que hi ha i s’ha de lluitar per aconseguir mantenir una bona salut. Som l’eix vertebrador de les famílies i ens hem de cuidar nosaltres també”.

Va arribar a Barcelona Cuida precisament perquè li va semblar molt interessant poder conèixer tots els recursos de la ciutat d’una sola visita. “L’enfocament que des de l’Ajuntament se li està donant és de frontissa entre les necessitats de la societat en relació amb les cures i els recursos disponibles. No cal duplicar, no cal que facin la tasca que ja es fa des dels centres d’atenció primària o altres entitats; només informar i sobretot donar valor al que fem”, continua la Humildad.

Barcelona Cuida organitza xerrades perquè les famílies de persones dependents comparteixin experiències

Ella mateixa és usuària d’una d’aquestes entitats, la Fundació Pasqual Maragall, que li dona suport des de fa temps, i també dels serveis públics dels CAP, als quals felicita per la seva tasca, malgrat la situació de manca de recursos humans.

Ara la Humildad és una de les persones a les quals es crida des de diferents col·lectius per exposar la seva experiència i des del Barcelona Cuida també se la va convidar a participar en una de les xerrades que el centre ofereix per a famílies de persones dependents. Una línia de treball que, més enllà de l’atenció personal que ofereix, dona la oportunitat a les famílies per intercanviar i compartir les diferents etapes del llarg camí de les malalties.

Desfeminitzant i desprecaritzant

La cura no remunerada en el si de la família ha estat tradicionalment proveïda per les dones. La incorporació gairebé massiva de les dones al mercat de treball remunerat no ha modificat l’esquema substancialment i segueixen sent les dones qui, majoritàriament, s’ocupen dins les llars de les persones dependents, malaltes i grans o dels infants.

La Mesura de Govern per a la Democratització de la Cura va ser impulsada, el 2017, per l’Ajuntament per garantir que tothom pugui ser cuidat i que la provisió de la cura es doni en condicions equitatives entre el conjunt de la societat. Els dos eixos dins els quals es van desenvolupant les actuacions municipals són el reconeixement de la centralitat de la cura i la socialització de la responsabilitat vers la cura.

Pel que fa al suport a les cuidadores familiars no remunerades, la Mesura promou entre moltes altres l’habitatge col·lectiu, l’urbanisme en clau feminista o les xarxes comunitàries, i també el desenvolupament d’una estratègia de ciutat específica que recull un conjunt d’accions per desplegar al llarg dels propers anys i que es comencen a materialitzar amb la creació de Barcelona Cuida.