M’he pogut dedicar a la metal·lúrgia tot i que em deien: “No duraràs”

10/09/2019 - 15:26

Entrevista a Núria Salán Ballesteros, doctora en Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica.

Núria Salán Ballesteros (Barcelona, 1963) és doctora en Ciència dels Materials i Enginyeria Metal·lúrgica, professora de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i presidenta de la Societat Catalana de Tecnologia (SCT), la filial tècnica de l’Institut d’Estudis Catalans. De petita llegia les etiquetes de totes les ampolles de sabó. Sentia tanta curiositat pel món que, tot i ser dona i filla de família treballadora, van decidir pagar-li els estudis de Químiques perquè trobés respostes a totes les preguntes que es feia. A tercer de Químiques s’avorria. Algú li va parlar de la metal·lúrgia i del plaer de modificar materials per a posar-los al teu servei, i això li va despertar les ganes d’inventar, de pensar en un altre món possible: es va passar a Enginyeria. En aquell moment la seva decisió esquerdava el tòpic segons el qual els enginyers eren senyors vestits de gris i normalment de classe bona.

És un repte ser dona i enginyera avui en dia?
Si, és un repte, perquè t’hauràs de passar la vida demostrant que vals per a això.

Amb quines barreres de gènere t’has trobat al llarg de la teva carrera professional?
De petita, quan llegia, el meu avi em deia: “Nuri, no leas tanto, no sea que no te vayan a querer”. Ell m’estava repetint el que havia vist: que les dones sàvies es quedaven per a vestir sants. Després, amb els anys, fent recerca, em vaig adonar que aquesta expressió va néixer amb les dones sàvies que es van haver de fer monges per poder continuar estudiant. La història està plena de dones que han viscut tragèdies per culpa de ser dones que sabien. Hipàtia d’Alexandria va morir perquè era una dona “saberuda i xerraire”. Ella no callava, deia: “Jo ho sé i vull compartir-ho”.


Com valores l’equitat de gènere en el teu àmbit laboral?

Hi ha una mena de llosa que és la maternitat. Quan un home es trenca una cama i està absent sis mesos, l’equip l’embolcalla i no es nota que s’ha trencat la cama. Això seria l’equivalent a una dona que té un fill. Com que ara tenim 1,2 fills de mitjana, al cap i a la fi, és el mateix. A més, un embaràs és una situació de pausa amb un avís, pots preveure-ho tot. Però això frena molt, i no ho entenc.

Tenim un percentatge molt alt de dones catedràtiques solteres o sense fills per decisió personal. Ho decideixes tu, tenir fills o no tenir-ne, però és aquell punt de: “M’he hagut de dedicat tant a la feina que no he estat per a altres coses”. Les dones enginyeres han de demostrar constantment que ho fan bé, si es desvien el més mínim els poden dir: “És clar, com que t’has dedicat a altres coses no et surt bé la feina”. Això a un home no li fan, per tant, de biaix, n’hi ha.

Analitzar la bretxa salarial és complicat perquè els sous es pacten a porta tancada i les empreses et diuen: “Ella va voler això”. Ara bé, quan tu preguntes a nens i nenes de 10 anys què volen ser de grans, els nens volen ser Messi o Ronaldo, volen ser rics, i no he conegut cap nena que et digui que vol ser rica. Les dones encara hem d’aprendre a entrar en un lloc i dir: “Escolti, vull 90.000 euros”, i que l’altre caigui de la cadira. “Ah! No me’ls penses pagar? Doncs baixem”. Però si d’entrada demanes 40.000 euros, et diran que sí, i a l’home que vagi darrere teu li oferiran 50.000.


Quin missatge envies a les nenes i noies perquè s’interessin per l’enginyeria?

Els explico que l’enginyeria permet que les persones visquin millor. Les dones enginyeres han fet roba que no s’arruga, la calefacció, la nevera, el congelador, el wifi. Des que les dones han entrat en l’automoció, els cotxes són ergonòmics i tenen una palanca per adequar el cotxe al conductor, i no el conductor al cotxe.

Els dic: “Jo era com vosaltres i crec que me n’he sortit”. He aconseguit fer coses que pensaven que mai no faria perquè era d’origen humil, com acabar una carrera i un doctorat.

Ens calen més dones com Anna Mercadé, Guayente Sanmartín o Teresa Busto; més empreses poderoses dirigides per dones, així les joves creuen que també ho poden fer.

Per mi, Irène Joliot-Curie, premi Nobel, és un model a seguir per la seva capacitat i generositat de fer de mentora i impulsar noies que no tenien un cognom com el seu. Ens calen més mentories. Quan jo coordinava el programa de gènere a la UPC, vam posar en marxa un programa de mentories per a dones. N’estic contenta. Si has arribat a un punt, impulsa les de sota.


Quines barreres s’han anat desfent, al llarg dels teus anys de professió, i a quins factors ho atribueixes?

Ara hi ha empreses que descobreixen que les dones són millors treballadores que els homes, perquè són creatives, fidels i fan equips a partir de soft skills, a partir de valors i de sentiments més que no pas de nombres.


Què hem de fer per assolir la igualtat de drets i oportunitats i la visibilització de les dones enginyeres?

Als llibres de text només hi apareix Marie Curie. Hauríem d’arraconar models d’inventors obsolets, com la impremta de Gutenberg, i reivindicar, per exemple, Hedy Lamarr, que va desenvolupar l’eixamplament d’espectre de banda que ha permès les comunicacions sense fil, bàsiques per al wifi, el bluetooth i el GPS. També destacaria Josephine Cochrane, que va inventar el rentaplats. O Mary Anderson, que va inventar l’eixugaparabrises, o Margaret Eloise Knight, que va inventar les bosses de paper. Els nens i nenes tocaran més bosses de paper que bombetes d’Edison, i utilitzaran més el wifi que el parallamps de Benjamin Franklin o la pila de Volta.

A l’escola, quan un mestre —home o dona— planteja l’enunciat d’un problema diu “el director de l’empresa”, “el cap”. Per què no diu “la directora de l’empresa” o “la cap”? A més, la nostra canalla l’eduquen mestres amb molt poc bagatge tecnològic, ja que als estudis de Magisteri no hi ha cap itinerari tecnològic. I llavors aquests mestres busquen el que sigui més fàcil: programació, Scratch i ja està. I les eines? I la mecànica? Has d’ensenyar els nens i nenes que l’enginyeria serveix per resoldre problemes.


Quina responsabilitat hi tenen, les mares i els pares?

Un nen et diu: “Vull ser astrofísic del pol Nord” —no sé si existeix, m’ho acabo d’inventar—, i tu li dius: “Ah! Molt bé”. Si t’ho diu una nena, li dius: “D’on ho has tret, nina?”. No li estàs dient que no, però li demanes que es justifiqui, i això frena. També em trobo amb famílies que els diuen: “Això no és per a nenes”. Què podem fer per encoratjar les nenes? És molt fàcil: no desencoratjar-les.


Quines dones hem de conèixer per l’aportació que han fet en l’àmbit de la tecnologia i de l’enginyeria?

Hildegarda de Bingen, que va poder ser sàvia perquè era monja. Es va perdre una part de la vida, poder tenir la llibertat de viure, poder tenir família. No sé si va ser monja per decisió pròpia o perquè era l’única opció que tenia. Perquè, si obries massa la boca, anaves a la foguera; en canvi, si eres monja, podies ser sàvia.

Stephanie Kwolek, que va inventar el Kevlar, un plàstic més resistent que l’acer. El Kevlar és la base de les armilles antipartícules, les anomenades armilles antibales, i de la roba de seguretat. En deu anys el Kevlar va salvar més vides que la penicil·lina, i a Kwolek no li van donar un Nobel.

Rosalind Franklin, que va treballar amb Watson i Crick en el desenvolupament de la teoria de l’ADN. Ella va morir per excés de radiació abans que ells publiquessin la seva teoria, i ells no hi van posar el seu nom, li van treure la possibilitat de tenir reconeixement encara que fos pòstum.

La primera dona d’Einstein, Mileva Marić, que era molt hàbil en matemàtiques, i ell sempre deia que, sense ella, hauria acabat desenvolupant la teoria de la relativitat, però li haurien calgut més anys perquè les matemàtiques se li escapaven. No era tan hàbil i àgil com ella. I Marić va quedar relegada a l’oblit quan Einstein va decidir separar-se’n, perquè el famós era ell i ella era la dona abandonada pel famós. Einstein va mostrar certa elegància perquè va deixar escrit que, si mai guanyava un Nobel, els diners serien per a ella. Per tant, Mileva Marić va poder tenir un final còmode econòmicament després d’haver tingut una vida econòmicament inestable després d’haver estat abandonada per Einstein.

Lise Meitner, que era la companya de Hahn i, malgrat que van treballar tots dos junts en la teoria de la fissió nuclear, li van donar el Premi Nobel només a ell, ella no sortia enlloc.


De què et sents més orgullosa en l’àmbit laboral i en el del feminisme i el personal?

Soc feliç. En l’àmbit personal, tot i els pronòstics de solitud del meu avi, tinc família i dues filles independents, una és enginyera de telecomunicacions, i l’altra, infermera i karateka, i estic molt satisfeta de les dues perquè les veig resolutives. En l’àmbit professional, m’he pogut dedicar a la metal·lúrgia tot i que em deien: “No duraràs”. Ara em satisfà molt que em truquin i em diguin que buscaven una experta i han pensat en mi. Em reconeixen: soc dona i soc una experta en metalls.

Més informació: Associació AMIT-Cat

Enllaços relacionats: Les científiques invisiblitzades