Divendres passat 11 de desembre, l’Espai Avinyó va donar inici al cicle Balls, Músiques, Resistències que neix de la inquietud de significar i honrar la creació artística informal que, a través del cos, ens mostra relats propis i situats, més enllà dels seus ritmes i estètiques.
La mostra del ball i la seva posada en escena és el final del recorregut que aquest cicle vol presentar, i que tria com a punt de partida, la invitació a la memòria, al reconeixement d’orígens i contextos que han fet possible el ressorgir de balls que, sovint des de les perifèries, s’han convertit en populars i han transcendit les seves pròpies fronteres.
En la seva primera edició, el cicle ens convida a conversar sobre el Kuduro, una música i un ball que mereix major reconeixement en tots els sentits ja que, des del poc coneixement del seu origen, i del seu so i ball autèntic, ha estat diluït per complaure a la indústria cultural mainstream que ha arribat a banalitzar la seva importància. És per això que el Kuduro mereix ser celebrat pel que realment és.
Per a això comptem amb l’ajuda del col·lectiu Ku’ dancin Afrobeatz, des de la seva contribució a educar i sensibilitzar entorn de les definicions de les anomenades “danses urbanes sud saharianes” (que no subsaharianes, ens apuntava el col·lectiu Ku’ dancin Afrobeatz, per la denotació d’inferiorització del prefix sub). D’aquesta forma ens van apropar al Kuduro, dansa original d’Angola, que al seu torn narra a través del cos la quotidianitat dels joves d’aquest país, a més de les diferents resistències que venen amb ella.
La reflexió va venir de la mà de les integrants Yissel Rodríguez Alvarado, pedagoga i ballarina, la seva investigació de la qual, se centra en danses com el Pantsula o l’Afrohouse. Lídia Martos, educadora social, ballarina i escriptora amb trajectòria en projectes socioeducatius, a més de dinamitzadora comunitària. I Inès-Sybille Vooduness, que és ballarina i investigadora de Kuduro i Coupé Décalé. El seu projecte en solitari “voz” parteix de la inquietud de portar el seu procés de decolonització al moviment. El diàleg va ser conduït per Aixa Drammeh, tècnica de l’Espai Avinyó, del Programa BCN Interculturalitat.
Just abans d’entrar en matèria, es va presentar el primer vídeo del cicle, en el qual surten les components de Ku’ dancin Afrobeatz parlant de les diferents branques del Kuduro, com el Kuduro underground, el clàssic, el femení i la dansa moderna, creada i promoguda per Pink 2 toques; la seva història i la seva presència, o més aviat absència, en el panorama musical barceloní Ku’ dancin Afrobeatz, assenyala que aquesta absència es deu al filtre pel qual passa el Kuduro quan s’imparteixen classes de dansa aquí a Barcelona, i també en altres parts d’Europa. En voler comercialitzar el Kuduro i altres danses, s’acaba fent una lectura simple, superficial, i errònia, i al final s’acaben consumint com si aquestes fossin estètiques més que res, i “s’hiperexotitza” i sexualitza els cossos dels ballarins. Es passen per un filtre de manera que “entrin” o es puguin vendre millor, i altres gèneres com l’Afrohouse a simple vista criden més l’atenció, per la qual cosa moltes classes de Kuduro acaben ensenyant sobre altres gèneres. Tota aquesta comercialització d’estètiques, però també d’altres elements relacionats com les ancestralitats, per exemple, contribueixen a estereotipar a les persones afrodescendents.
Llavors, què és exactament el Kuduro?
En un exercici de memòria històrica, es va explicar l’origen del Kuduro, que neix a Luanda, capital d’Angola. Seguint les estructures de les ciutats colonials europees, a Luanda, Kuduro neix als barris de l’extraradi, els anomenats musseques, (en la llengua kimbundu significa terreny sorrenc) a la fi dels anys noranta, on es van començar a muntar festes de batudes electròniques, amb beats propis del techno, al que es van afegir samples de semba i kazukuta.
D’aquí, es va portar a altres ciutats com Lisboa. Portugal, en ser un país lusòfon, i Angola excolònia portuguesa, observem que el Kuduro també es va situar en la perifèria, mostrant aquesta jerarquia centro-perifèrica, que ja mostrava Luanda, i que va contribuir en la creació d’una identitat afro-diaspòrica. Aquí ja es va començar a categoritzar el kuduro, per ser una música més aviat dura, com “massa negra”, per la qual cosa no va tenir, ni té la mateixa rebuda que per exemple l’Afrobeats. Pel que Inès-Sybille Vooduness va afegir: “Has de descolonitzar-te sencera, cos inclòs, per poder entendre-ho”.
I de la mateixa manera que es dilueix l’essència del Kuduro, molta gent també desconeix la seva història de resistència. Sent Angola un dels sis països excolònia de Portugal, que van guanyar la seva independència entre el 1974-1975, aquesta mateixa va desencadenar una guerra civil que va començar l’any 1975 i va acabar en el 2002, convertint-ho en el conflicte més llarg del continent africà. Hi ha molts elements de la revolució angolesa que estan especialment presents en el Kuduro underground. Típicament quan es parla d’això, es refereix als passos inspirats en els cossos amputats per la guerra, com el do milindro, però realment això també es pot veure en el Kuduro clàssic, que neix en el 2010, 8 anys després que acabés la guerra.
El que també és destacable, i es pot veure per exemple en el documental I love Kuduro (2013) és com els efectes de la guerra arriben a reinterpretar-se a través del ball, quelcom que no està present en altres subgèneres del Kuduro. És aquest efecte de l’adrenalina que sembla que faci a la gent entrar en un tràngol, com quan moltes vegades fan aquestes espectaculars caigudes al terra; és una manera catàrtica de reflectir la guerra, i aquest sentiment no passa només pels ballarins, fins i tot, el públic s’involucra i, és una altra manera d’ofegar les seves penes; en una mateixa batuda una dona pot parlar de la mort del seu fill i alhora aplaudir i formar part d’aquest ball.
Per tant, què es reivindica a través del Kuduro?
Com diuen les integrants de Ku’dancin Afrobeatz, tot això ha aconseguit crear un fort moviment cultural, social i polític, les reivindicacions del qual es poden perfectament extrapolar a la comunitat afrodescendent d’Espanya. Igual que el Kuduro no és aquella música i balls convertits en producte per a la societat occidental, els cossos de les persones afrodescendents tampoc. Cal reconèixer tota la història i la implicació d’aquesta, en cada pas que dones quan es balla Kuduro, és un exercici de memòria històrica, de resistència i, al final del dia, de gaudir del ball.
Per això el col·lectiu Ku’dancin Afrobeatz acostuma a deixar al final de les seves classes de ball un espai de xerrada-debat sobre les danses sud saharianes. D’aquesta manera recuperen i visibilitzen, però sobretot reflexionen i contextualitzen tots aquests matisos que després ajuden a construir una visió més autèntica i completa d’aquests balls.