Denise Duncan és una dramaturga i directora de teatre. Hem parlat amb ella de l’antiracisme i de com el treballa des de la seva feina i obra teatral.
Podeu veure l’entrevista en vídeo en aquest enllaç de YouTube.
Què és per tu l’antiracisme?
L’antiracisme és una mica complex de definir. Però per mi, crec que no és només tenir coneixement de què significa la diversitat ètnica i el racisme, sinó ser conscient i actuar. Fer alguna cosa que signifiqui que estàs lluitant contra el racisme i la discriminació de qualsevol mena.
Com incorpores l’antiracisme a la teva obra teatral?
El teatre que faig sí que té una vessant que té molt a veure amb la lluita antiracista. No només amb els temes sinó també amb coses molt concretes. Ara tinc com a política de la casa, que hi ha d’haver persones diverses a l’escenari, ètnicament.
I m’és igual quina història estic explicant; això ha de passar perquè el teatre hauria de ser un reflex de la societat i de la realitat que ens envolta. I d’alguna manera això no succeeix. Intento que la gent tingui consciència, pel que fa a l’escriptura i literatura dramàtica, que hi ha gent afro descendent arreu del món i a Catalunya que està fent coses, que això també és construir un corpus acadèmic que té a veure amb la diversitat. Que és intentar fer un recorregut històric i de què s’ha fet de la figura i amb la negritud, com s’ha tractat al teatre al llarg d’uns quants segles. Perquè començo amb el Segle d’Or, Shakespeare, i fins a l’actualitat. Jo poso per exemple l’Otel·lo de Shakespeare, que en aquell moment era una cosa molt trencadora i ara no ho és. Si tu fas tal qual l’obra, és racista. La gent s’agafa aquestes coses de manera molt personal i et diu “jo no soc racista”. Sí, ho ets. Perquè ho és tothom, és la nostra estructura.
A banda d’antiracista, també et defineixes com a afrofeminista…
Hi ha una cosa que a mi m’encanta de l’afrofeminisme, que diu que un cos de dona negra en un espai és feminista per se. Perquè ja només existir en aquest món com a dona afro descendent, i en el meu cas a més a més migrant – tot i que porto aquí vint anys, o sigui que ja no diré que soc migrant – però ja és un acte polític. Hi ha cossos que ja en general formen part de l’activisme, vulguis o no.
Una de les teves obres es titula “Negrata de merda” i has explicat que té un punt autobiogràfic. Com has viscut el fet de ser una dramaturga negra a Barcelona?
Quan arribo aquí, intentava passar desapercebuda o pensava que podia. Fins i tot quan vaig començar a fer teatre i a escriure, intentes com ser part de la norma, entre cometes, del que es fa. Van succeir una sèrie de coses. La primera és que jo portava els cabells llisos, que això és molt estrany, però “anava allisada”. I un dia vaig decidir que això ja no ho faria més, perquè no era qui jo era. I, de fet, vaig fer jo el pas d’agafar els meus cabells i tallar-me’ls. Això va ser el tret de sortida de moltes coses que van venir després.
A l’Institut del Teatre també. Vaig estudiar allà i crec que sí que tenia la sensació d’intentar ser una més, fins que va arribar un moment que vaig dir, és igual el que tu facis. El que deia del cos, jo soc un cos polític, vulgui o no. Llavors vaig decidir que això ho hauria de fer patent. No pots ser una altra cosa i això, de fet, ha de ser part de la teva identitat perquè ja ho és des que vas néixer.
D’alguna manera tinc la sensació que si puc aportar alguna cosa al panorama teatral i artístic de Barcelona i Catalunya era precisament això. Perquè existeixen, però no hi ha molta gent ètnicament diversa que es dediqui al teatre, sobretot amb la tasca que jo faig. Hi ha actrius i actors, sobretot, però aquí hi ha una responsabilitat de dir: les històries que s’expliquen, que és el que jo escric i com s’expliquen, que és quan faig de directora, ho puc fer jo. I poca gent més.
[…]
Té un punt màgic el meu cognom, “Duncan”, que no és de veritat. És el cognom de les persones que tenien esclavitzades a les persones que van venir abans que jo. Al principi això era com molt feixuc i lleig, portar el cognom de l’esclavista és molt fort. Però després, i això ho vinculo al que deia, és motiu d’orgull, perquè vol dir que durant quatre segles, la meva família va resistir i la seva lluita era de vida o mort literal. I van guanyar. Llavors per mi hi ha una responsabilitat també d’agafar això i dir, vinc d’allà i d’alguna manera he d’honorar això.
Què és Tinta Negra?
Soc fundadora del col·lectiu Tinta Negra que és el col·lectiu d’actrius, actors i professionals de les arts escèniques afro descendents. Teníem una sèrie d’energies que estaven per allà pul·lulant i ens vam trobar. És un espai que per mi és molt important. No només per l’activisme, sinó també perquè jo crec molt en la força del col·lectiu. I per mi ha estat absolutament fonamental per la meva tasca com a persona de teatre. Hi ha coses que ara veig d’una altra manera, que no tenen res a veure amb fa quatre anys. I que té a veure amb això, amb aquesta diversitat de visions i opinions, però també amb el conjunt de què fem a Tinta Negra, que és família.