Esteu aquí

I jo, puc votar?

Drets. Votar sembla un acte fàcil i estès, però és un dret que ha estat i és negat a molts veïns i veïnes de Barcelona. En repassem els col·lectius i les dificultats que afronten per poder posar una papereta a les urnes i decidir així la ciutat que volen.

El 30 de gener passat s’acabava el termini perquè els ciutadans i ciutadanes de la Unió Europea s’inscrivissin en el cens electoral per a les eleccions municipals i europees del 26 de maig de 2019. El termini per als extracomunitaris amb convenis de reciprocitat (és a dir, que tant Espanya com el seu país d’origen permeten als seus ciutadans votar en determinades eleccions de tots dos països) s’havia acabat 15 dies abans.

 

Si no s’han inscrit a un cens específic, se sumaran a les persones residents a la ciutat que no podran votar: estrangers procedents de països sense conveni de reciprocitat, que són la majoria dels països del món.

Per a quan el sufragi universal?

Des de diferents entitats de tota Barcelona, Catalunya i Espanya, s’estan realitzant accions per intentar aconseguir el sufragi universal real. Una d’elles, la campanya impulsada per SOS Racisme Vot x Tothom, que reivindica el dret a vot de les persones estrangeres com quelcom imprescindible per esdevenir una democràcia real i una societat justa i igualitària.

El Consell Municipal d’Immigració de Barcelona, un òrgan de participació ciutadana format per més de 40 entitats i associacions de col·lectius immigrants, va presentar una instància el 2016 pel reconeixement de la plena ciutadania en termes de vot. La instància exposa que “la manca d’un sufragi universal real, que inclogui a tots els membres de la comunitat sòcio-política, conforma un greu dèficit democràtic. El nostre sistema normatiu no garanteix als residents estrangers els seus drets de participació política”.

La instància reclamava a les Corts i al Govern de l’Estat la modificació de l’article 13.2 de la Constitució Espanyola “per permetre el sufragi actiu i passiu de totes les persones estrangeres a tots els comicis electorals i per suprimir l’exigència de reciprocitat en el reconeixement dels drets de sufragi de les persones residents estrangeres”.

La manca d’un sufragi universal real, que inclogui a tots els membres de la comunitat sòcio-política, conforma un greu dèficit democràtic

Qui ens parla d’aquest Consell i la seva instància és l’Ana Lucía Olivos, politòloga, d’origen peruà i veïna de Barcelona des de fa 25 anys. Actualment és membre del Consell Assessor Europeu sobre Migracions i Refugi a la Agenda Urbana de la Unió Europea i treballa a l’Ajuntament de Barcelona en temes de migració a través d’un conveni de col·laboració amb la Open Society Foundations. “Estereotípicament peruana”, com s’autodefineix en repetides ocasions, és proactiva, professional, directa i propera.

L’Ana Lucía forma part del projecte ‘La meva ciutat, el meu vot’, campanya de l’Ajuntament de Barcelona per informar sobre la inscripció al cens electoral de les persones comunitàries i de les extracomunitàries procedents de països amb els quals existeix conveni de reciprocitat. Actualment, i segons dades del consistori, el nombre potencial de persones estrangeres que tenen dret de vot a les pròximes eleccions municipals és, d’acord amb la normativa, d’unes 105.000 persones. A les darreres eleccions municipals de 2015 només 20.300 es van registrar al cens, pas previ obligatori per poder exercir el dret de vot.

“Què passa amb una persona d’Equador que porta 5 anys aquí, no ha iniciat els tràmits de nacionalització i vol votar a les municipals? S’ha d’inscriure al cens electoral, un tràmit que és automàtic per a qualsevol persona nacionalitzada; ha d’estar inscrita al padró municipal; i a partir d’aquest any han de demanar un certificat de residència a la Policia, amb cita prèvia”, ens explica l’Ana Lucía. El certificat, s’ha de demanar a l’oficina de Passeig de Sant Joan, on es generen cues cada matinada, ja que només atenen diàriament les primeres 100 persones que hi arriben.

D’acord amb la normativa estatal, unes 105.000 persones estrangeres que viuen a Barcelona tenen dret a vot. Per exercir-lo, han de fer diversos tràmits per poder-se apuntar a un cens electoral

Durant quatre mesos, la campanya ‘La meva ciutat, el meu vot’ ha informat sobre la inscripció al cens electoral a través de les xarxes socials i de visites presencials a punts i agents claus: consolats, associacions, escoles o comerços de les diferents comunitats implicades.

A les eleccions anteriors, es va detectar que hi havia baixa participació, perquè la gent no coneixia el pas previ d’inscripció al cens electoral. Per a les persones “normatives”, el cens és automàtic. Haver-se d’inscriure al cens és racisme institucional cap a un col·lectiu que treballa i paga els impostos com els altres i d’aquí la necessitat de campanyes com “La meva ciutat, el meu vot”, sentencia Olivos.

I aquestes comunitats no són les més menystingudes: perquè hi ha qui de moment mai no podrà votar, almenys fins que no iniciï el tràmit per la nacionalitat. “Les  persones veneçolanes, hondurenyes, brasileres, uruguaianes, senegaleses, marroquines… no tenen conveni de reciprocitat. I de tot Àsia, només hi ha conveni amb Corea”, afirma la politòloga.

Segons dades de l’Ajuntament, al gener de 2018 hi havia 91.662 persones comunitàries a la ciutat, un 30,4% del total de persones estrangeres. 83.842 eren majors d’edat i 15.095 es van apuntar al cens electoral, és a dir, només el 18% del total. Les persones no comunitàries a la ciutat són 209.964, és a dir, el 69,6% des les persones estrangeres restant. D’aquestes, 41.500 eren persones adultes extracomunitàries amb conveni de reciprocitat, i només 7.452 es van censar per votar (un 21%).

Les persones amb discapacitat intel·lectual recuperen el dret a vot

El 17 d’octubre de 2018 el Congrés va reconèixer el dret a vot de 100.000 persones amb discapacitat intel·lectual. En parlem amb en Xavier Orno, membre de l’Observatori de Drets i tècnic de l’equip de DINCAT, una federació que defensa i millora la qualitat de vida d’aquestes persones reivindicant serveis de qualitat i denunciant situacions de vulneració i/o exclusió.

“A dia d’avui, encara hi ha qui pensa que les persones amb discapacitat no són ciutadanes de ple dret. O que no som competents per tenir determinats drets. Fins l’any passat les persones amb discapacitat intel·lectual que tenien la capacitat jurídica modificada, no podien votar. Aquesta modificació es realitzava a través d’una entrevista i en relació a la capacitat per votar, es feien una sèrie de preguntes com: qui és el president del Congrés? Per què serveix l’impost tal? Quants senadors té el senat? Preguntes que res tenien a veure amb si les persones podien tenir una opinió sobre a qui votar”, explica Orno.

“Amb la nova Llei (LOREG)“, continua, “totes les persones amb discapacitat intel·lectual recuperen el dret el vot. És una recuperació, no un guany. Una recuperació que ha estat possible gràcies a les famílies, que a través d’entitats i federacions i de la plataforma estatal, han lluitat per recuperar aquest dret a vot”.

Amb la nova Llei, totes les persones amb discapacitat intel·lectual recuperen el dret el vot. És una recuperació, no un guany

Però més enllà del vot reconquerit, en Xavier diu que encara hi ha camí per recórrer perquè les persones amb discapacitat intel·lectual (amb la preposició ‘dis’ tatxada, com els hi agrada escriure) se sentin amb els mateixos drets: “Els programes electorals, són accessibles? Sabrem entendre el que ens estan dient? Per poder votar, haig d’estar informat i tenir una idea de a qui puc votar”.

“Mai s’han fet campanyes dirigides a persones amb discapacitat”, afegeix. “Sempre han estat excloses de tot aquest món. Si tu, partit polític, no dius res de persones amb discapacitat, no em tens en compte en les teves polítiques, i creus que no hauria ni de votar, quin interès tindré? El focus no hauria d’estar en si les persones volen o no votar, sinó en si els partits polítics es saben expressar i saben acostar-se als interessos dels ciutadans“.

“Si volem ser inclusius, hem d’apostar per un llenguatge clar. No vull dir planer, ni vull dir infantil. Vull dir un llenguatge adaptat perquè qualsevol persona l’entengui”, conclou el tècnic de DINCAT.

Altres col·lectius també discriminats

Parlem amb l’Albert Fages, coordinador de l’Oficina per la No Discriminació de Barcelona, una oficina amb 20 anys d’experiència que atén a la ciutadania amb alguna situació de vulneració de drets o discriminació. Aquest servei ofereix assessorament jurídic i atenció psicosocial, i treballa la resolució de conflictes a través de la mediació. Les vulneracions de drets més habituals als darrers anys a Barcelona tenen a veure amb el racisme, la LGTBIfòbia i el gènere. Respecte al dret a vot, sovint els arriben requeriments per “saber quins són els tràmits que s’han de fer per poder tenir aquest dret”, explica el coordinador.

Les administracions no sempre compleixen amb l’obligació d’informar a les persones recluides als centres penitenciaris sobre el seu dret a vot

L’oficina va col·laborar, per exemple, amb la campanya municipal per informar del dret a vot de les persones en centres penitenciaris, nascuda a parti de diverses queixes i peticions de persones recluses que no aconseguien reunir la documentació per votar, o que la demanaven i no els arribava.

Ens preguntem amb l’Albert, quins altres col·lectius a la ciutat poden tenir problemes per exercir el seu dret a vot. Les persones sense llar? “A Barcelona hi ha hagut un increment important de persones vivint al carrer, i amb perfils atípics”, diu Fages al respecte. “Estem treballant per poder donar cobertura i acompanyament, per apoderar i lluitar contra la resignació, la vulneració de drets, les situacions personals depressives i l’aporofòbia”.

“Aquests aspectes s’estan treballant conjuntament amb entitats de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar, i cal tenir present que s’actua sobre un col·lectiu molt vulnerable. Per això, la informació sobre el dret a vot és, certament, un element secundari comparat amb les necessitats primàries que tenen aquestes persones”, ens explica l’Albert.

El coordinador de l’Oficina per la No Discriminació destaca el paper del teixit associatiu a l’hora de defensar i garantir els drets. En concret, sobre el dret a vot ens parla d’Exmenas, “una associació de joves que van ser menors immigrants no acompanyats. Hi ha un col·lectiu d’educadors que els està recolzant, i la informació sobre el dret a vot forma part dels temes que s’hi treballen”.

Participar a la vida política, una feina pendent

“Als Consells de Barri o als centres cívics, sí que veig i noto la participació de les persones estrangeres que viuen a Barcelona”, explica l’Ana Lucia, “però a nivell polític, és una feina pendent. Si no puc escollir l’alcaldessa o el president, no et poden dir “tens els mateixos drets i deures que una persona nascuda a Catalunya”, perquè no és veritat”.

“D’altra banda”, continua, “hi ha un percentatge de gent a la ciutat que no es veu representada políticament. Es necessita visibilitzar el col·lectiu migrant a totes les esferes. Comencem a veure aquesta interculturalitat política amb Chakir El Homrani, conseller de Treball, Afers Socials i Famílies a la Generalitat, o amb la Najat Driouech, diputada al Parlament de Catalunya, però els titulars se centren en el seu origen, i no en la seva carrera política. I això no ajuda: la gent no participa perquè no es veu representada en totes les esferes polítiques”, conclou l’Ana Lucía.

En Xavier Orno ens destaca altres llocs de la ciutat on cal veure més participació del seu col·lectiu: “A les escoles, nosaltres lluitem per l’escola inclusiva! També volem viure més l’àmbit de l’oci: poder anar a un restaurant, a un cine… o a un hotel i que, per prejudicis, no et diguin que l’hotel està ple. O recordeu la notícia de la discoteca? Volem els mateixos drets que qualsevol persona. No som monstres”.

Comparteix aquest contingut