Xirou Xiao es defineix com a/r/tògrafa (artista+educadora+investigadora) i mediadora intercultural i artística. Va néixer a Hunan (Xina) i va arribar a Espanya al 2013. És creadora i directora de Cangrejo Pro. 螃蟹计划; co-fundadora de Liwai Acción Intercultural; membre coordinadora de la Red de diáspora china en España; i membre fundadora del COLECTIVO MA∞.
Llicenciada en Belles arts a Guangzhou (Xina), Màster en Educació Artística en Institucions Socials i Culturals a la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Actualment, duu a terme el seu doctorat a la Facultat de Belles arts a la UCM, investiga ‘Performance comunitària, accions situades des de l’heterogeneïtat de la comunitat xinesa a Madrid’.
En quins projectes estàs treballant actualment?
Estic treballant en tres projectes. El primer és Cangrejo Pro., una companyia de performance que hem creat entre onze noies d’origen xinès, amb o sense experiència artística o performativa, a Madrid i en el qual tenim tres línies de treball.
La primera, la performance que fem com a companyia. La segona és que funcionem com un espai educatiu, és a dir, fem assajos oberts o tallers comunitaris per a totes les persones que vulguin veure com o des de quin lloc treballem. Per a nosaltres és important i interessant com visibilitzar aquest procés de treball, a part de la formació. I la tercera línia, estem obertes a col·laboracions. Estem tenint moltes oportunitats de col·laboració, però abans de decidir amb qui col·laborem, preferim definir-nos qui som. Estem intentant fer-ho tot nosaltres, des de dins, tant la comunicació, com la producció, l’enregistrament, la documentació, etc.
El segon projecte és Liwai, Li significa dins Wai significa fora. És una associació d’acció intercultural i amb una altra companya treballem conflictes reals i casos individuals, a través de l’art. Som mediadores interculturals en l’àmbit social i artístic i treballem sobretot amb dones xineses que no només volen la nostra ajuda per resoldre un conflicte o per resoldre un problema, sinó més aviat un acompanyament emocional.
Un altre projecte és la Red de diáspora china en España, una idea que va sorgir juntament amb Cristina Zhang de Catarsia, des de Barcelona, amb Paloma Chen des de València i jo des de Madrid, i en la qual es van anar i se segueixen sumant moltes més persones. La primera trobada la vam fer al Matadero de Madrid, des d’on vam organitzar un espai mixt i no mixt. A l’espai no mixt vam conversar al voltant de les següents preguntes: Qui sóc? Què significa Espanya per a mi? Com ens definim culturalment? Aquest espai no mixt ens permet parlar des d’un altre lloc, des d’un enfocament més humanista.
Amb quin tipus de dificultats t’has trobat al món de l’art o quines creus que són les dificultats per a les persones asiàtiques o racialitzades en general?
En general, les persones i les cultures alternatives i marginalitzades tenen més dificultats per accedir al món de l’art, en comparació amb les persones blanques. A més, una vegada dins d’aquest món, hem de mantenir-nos constantment en alerta perquè les nostres existències i manifestacions no es converteixin en apropiació cultural o per no estar al servei de la legitimació de la cultura dominant (Occidental). A Espanya, tot i que cada vegada hi ha més investigadors d’origen xinès, encara molts d’ells busquen resistències només dins dels discursos eurocèntrics.
A nivell personal, reconec que amb el meu perfil professional, em trobo en una posició privilegiada, no només dins de la comunitat xinesa, sinó també en comparació de molts artistes espanyols.
No obstant això, sí que és cert que a nivell general les artistes racialitzades ho tenim més complicat a l’hora d’accedir a les institucions. Per exemple, vaig poder participar en el projecte del Matadero de Madrid, perquè va haver-hi una persona blanca que em va introduir a la institució. I això és el que m’estic trobant. Per què directament jo no puc tenir aquest accés?
A nivell de subvencions, normalment els projectes són presentats per persones blanques, i ens contacten per formar part de l’equip, com a col·laboradora. Directament és complicat accedir a les subvencions. Jo tinc uns objectius i la institució té els seus interessos. Volen col·laborar amb les artistes asiàtiques o racialitzades perquè volen construir la seva imatge política. Llavors, haig de ser conscient del motiu pel qual em vénen a buscar. És pel meu treball o per complir amb la seva imatge política?
A tot això cal sumar-li una altra dificultat, el privilegi juntament amb la ignorància està molt present. El fet que no em respectin i valorin pel que faig em fa sentir molt malament. Als espais no mixts és on podem expressar tot aquest dolor. Perquè de vegades les situacions de racisme ens fan dubtar de si som nosaltres les qui en realitat no ho fem bé.
L’art és una gran eina de transformació política. De quina manera l’art que crees serveix per combatre el racisme?
L’art que creo és la performance, i la característica que té és que és molt subliminal. És a dir, jo no haig de preocupar-me de justificar el llenguatge que estic fent, tinc més llibertat a l’hora de crear. Entenc la performance com una eina que em permet ser aquest multi llenguatge.
En la performance uso el meu cos per exposar-me al públic, i justament, és interessant de veure i de llegir en escena els nostres cossos, els nostres cabells, la nostra forma de moure’ns… i compartir amb el públic una experiència en comú, un temps, un espai concret. Per a mi és molt “romàntic”.
En les performances normalment uso tres continguts principals. Primer, el cos. En el projecte de Cangrejo Pro., som unes onze noies, joves i d’origen xinès; quan estem aquí, ja hi ha molta lectura del cos en si. I des d’aquí treballem. No des del moviment sinó des de la materialitat corporal.
En segon lloc, també treballem des de l’humor i la ironia per combatre al racisme. Per exemple, a través de l’expressió “Això sona a xinès”, com puc jugar des d’aquí? Com des de l’humor i la ironia faig una crítica sobre això? Fem jocs de paraules i juguem amb el llenguatge. L’art ajuda a trencar, no només des d’un lloc reivindicatiu, també des de l’humor i la ironia.
O quan ens diuen que els xinesos no parlem bé l’espanyol o que ens falta l’idioma per integrar-nos. Des de quin punt estem parlant i qüestionant-nos? Qui està preocupat? Què pensa la gent que està en aquesta situació, què sent, què els influeix? Nosaltres portem tota aquesta crítica a l’art, a la performance, i així mostrem una realitat des d’un altre lloc.
I el tercer i últim, treballem des de la paraula i el cos. Es tracta d’una presa de consciència personal. Jo fa set anys que visc a Espanya i també he viscut el meu procés personal de presa de consciència. Com ha estat aquest procés d’arribar a un país que no és el meu? Em permeto parlar des de la mirada.
Justament, en aquest vídeo fas una reflexió sobre la mirada (Què és la mirada? Com mirar?…), per què és important això a l’hora de crear i ser espectadores/consumidores/programadores d’art?
Abans d’arribar a Espanya no em feia falta pensar ni qüestionar-me d’on sóc, perquè estava al meu país. Però quan vaig arribar aquí, la gent va començar a fer-me les mateixes preguntes: d’on ets? Ets xinesa? I aquí va començar tot. Aquesta mirada externa, aquest canvi de país, totes aquestes preguntes, em van fer adonar-me de la diferència i em van obligar a reflexionar sobre qui era. A partir d’aquesta mirada externa, va néixer la recerca de la meva identitat.
Una pregunta que faig molt en les performances és: quan tothom t’està mirant, què vols explicar? Crec que ser mirada i escoltada és important, ens apodera, perquè la majoria de vegades la societat ens ignora. Aquesta mirada externa em mostra que sóc diferent i em fa reflexionar sobre la meva identitat. I d’aquí vaig començar una recerca personal individual, acompanyada de la creació artística, a través de la performance, que em permet jugar amb ser escoltada i mirada.
En un espai amb dones racialitzades, em permet parlar des d’un altre lloc, la perspectiva no-Occidental, de Xirou com a persona no només com a professional, perquè al final uso una màscara per tapar-me. Com vull que em vegin? Com vull estar socialment?
Porto set anys de procés personal. El primer contacte amb un país nou el vaig viure des de la curiositat, l’aprenentatge. Després vaig viure un procés d’assimilació, d’haver d’aprendre un nou llenguatge, no només un idioma, sinó aprendre també des de quin lloc parlar. Per exemple, quan es parla d’integració social, des de quin lloc s’està parlant? És un llenguatge, un discurs generat per la societat blanca. I finalment, vaig fer un “gir radical”, perquè ja no es tracta de fer l’esforç cap a un llenguatge après, sinó de la necessitat de traçar un mapa propi.
Per què la representació i l’homogeneïtzació d’una mateixa forma de ser recau en els col·lectius racialitzats?
Des d’una perspectiva Occidental i en un marc eurocèntric, crec que per pur desconeixement i ignorància. I arran d’aquest desconeixement i des d’una situació de privilegi, es generen els estats de superioritat i inferioritat. El fet de situar-se en un lloc de superioritat, fa que perdin l’interès de conèixer a l’altra persona. També existeix la tendència de col·locar a les persones racialitzades en caixes. Així si estan en el seu lloc, es queden tranquils, no els generen problemes. No es pot dir, “la comunitat xinesa és”, és impossible, no existeix, no és veritat.
Quin impacte creus que genera en la societat aquesta homogeneïtzació de certs col·lectius?
Genera una societat cada vegada més unitària, solitària, hegemònica, contradictòria, incoherent i plena d’odi, por, tristesa i frustració. Sense molta sortida.
Com incideixen els imaginaris als quals s’enfronten les comunitats asiàtiques, i com han intervingut o limitat la teva pràctica professional?
És quelcom realment estructural, perquè en gairebé tots els programes culturals i institucionals, el terme “racial” actua com “el suplent” del partit.
En la meva pràctica professional, d’una banda, em pregunto fins a quin punt i fins quan vull “aprofitar” el meu perfil com a dona, xinesa, jove, artista a Espanya des d’una estratègia metodològica. D’altra banda, haig d’estar en alerta constant i treballar-me per poder moure’m en diferents situacions i contextos concrets, perquè les meves accions i participacions no es converteixin en la legitimació de la cultura dominant (Occidental).
Aquesta situació, de vegades, em genera cansament, ja que el context social no em permet “oblidar” la meva identitat imposada. Perquè fins i tot “oblidar” suposa un altre doble esforç. Gastem moltes energies a justificar-nos…
L’any passat, l’Espai Avinyó va organitzar l’activitat ‘AM I BRUCE LEE’, i a l’espai de debat es va comentar que normalment als rostres orientals se’ls associa amb la tradició i que quan no representen aquesta tradició, apareixen les crítiques, i ja no els semblen interessants. Has viscut aquesta situació?
Quan acabava d’arribar a Espanya, sí que vaig començar a buscar des de la meva arrel, des del ser xinesa, però des d’un nivell molt inconscient, perquè repetia l’imaginari de la societat espanyola sobre la “cultura” xinesa, i usant per exemple, la cal·ligrafia xinesa en l’art. Al llarg d’aquest procés vaig anar canviant, d’una banda, ara des de la perspectiva no-Occidental, torno a mirar a la meva herència cultural, aprofitant el terme “la cultura com a tradició viva” (culture as living tradition).
Les tradicions culturals aquí no estan definides en un sentit fix, sinó es conserven i enriqueixen a través de la constant comunicació transcultural i intercultural; a més sempre implica un compromís crític i el diàleg amb les tradicions culturals en constant interacció amb altres cultures. El llenguatge que uso ara en les performances en si ja és contemporani.
Sí que això es veu per exemple, en la celebració de l’Any Nou xinès a Madrid, una festa molt gran, on es busca una imatge cultural molt clara i que a mi em genera certa alerta, perquè crec que es podrien fer moltes més coses i, a més, això ni ho faig a Xina.
Sí que és cert que a les dones que conec i que són d’una altra generació sí que els agrada aquesta celebració i aquesta forma d’identificació emocional a través del ball cultural, tradicional… Però el meu interès personal no passa per aquí.
Creus que aquestes pràctiques culturals i folklòriques reforcen els estereotips i els discursos discriminatoris cap a la comunitat xinesa?
Per a mi depèn de la mirada. Sí que hi ha molta gent d’una altra generació, que està omplint i emplenant aquest folklore de la imatge cultural xinesa, perquè potser té la necessitat de vincular-se emocionalment des d’aquí. El problema del folklore és quan se’ns col·loca a totes les persones xineses dins del mateix sac. Jo crec que la complexitat està en la mirada. Des d’on mirem? Quina imatge ens ve quan mirem?
On situes la línia entre l’activisme i la vida artística?
Per a mi no se separa de la vida. El que faig és una combinació d’art amb activisme, entendre l’activisme des del coneixement situat, “l’Artivisme”.
Quin és la situació actual de la comunitat asiàtica en la lluita antiracista?
A Madrid que és la realitat que conec, estem començant. Ara per ara, i a diferència de la comunitat afro que està molt organitzada, som poca gent. Per la història migratòria a Espanya, és un col·lectiu encara molt jove. Tampoc és fàcil crear un col·lectiu, ja que primer hem d’ajuntar-nos i després cal fer un procés d’aprenentatge propi i de consciència a nivell més comunitari.
Sí que hi ha inquietuds. Sí que hi ha moviment i estem intentant a part de fer accions individuals, teixir xarxes entre nosaltres. El tema és que cal usar un altre llenguatge amb el qual les persones asiàtiques se sentin còmodes i no usar solament el que prové d’Occident. Per exemple, la paraula feminisme.
La majoria de la població xinesa no està en aquest context. Però això no significa que no sofreixin el racisme, el masclisme… La majoria de la població xinesa està vivint aquesta realitat. I aquí és on apareix l’art per poder inventar un altre llenguatge, un altre enfocament, un altre territori, perquè les persones xineses se sentin còmodes per expressar el que necessitin.
Per això treballo com a mediadora intercultural, dins de la intervenció social. Des d’aquest lloc és on realment toco la realitat del conflicte i les seves necessitats reals de sobreviure. Perquè aquestes persones sofreixen violència de gènere, racisme, molta violència estructural… Com arribar aquí per poder treballar? Perquè tampoc es tracta que jo creï un llenguatge per a elles.