Esteu aquí

L'ENTREVISTA | Youssef Ouled: "Els mitjans de comunicació són funcionals al racisme"

Conversem amb Youssef Ouled en el marc del tercer curs de Periodisme i Comunicació Intercultural #ComuniCanvi, organitzat per Llatins/es per Catalunya, amb la col·laboració del grup de comunicació de la Xarxa BCN Antirumors.

Youssef Ouled, periodista i activista, analitza el tractament mediàtic que es fa de les comunitats racialitzades, la denúncia del racisme detectat a través de plataformes com 'Es Racismo', de la qual ha estat coordinador fins fa poc, i proporciona eines i estratègies per crear narratives alternatives que destrueixin o contribueixin a destruir aquests esquemes mentals que justifiquen i generen desigualtats.

Com es parla de les persones migrants o no blanques en els mitjans de comunicació?

Si analitzem la forma en la qual els mitjans de comunicació construeixen els discursos, ja sigui a través del text, de les imatges o de les il·lustracions, es posa de manifest que el tractament que es realitza de les comunitats racialitzades, de les persones migrants i, en definitiva, de les persones no blanques, és estigmatitzant. Per exemple, les temàtiques relatives a aquests grups socials sempre estan vinculades a aspectes negatius per a la societat, des de la violència a la delinqüència a una falta d’integració o a conductes no normalitzades dins de les societats occidentals. Això es produeix pels mateixos mecanismes generats pel periodisme, ja que al cap i a la fi, representen uns interessos i estan subordinats a uns poders que necessiten mantenir l’statu quo.

D’altra banda, els periodistes seguint una línia editorial o no realitzen tot un seguit de tractaments que cauen en aquests estereotips i en aquesta funcionalitat del racisme que es reprodueix en diverses formes. Per exemple, els periodistes poden parlar d’aquest ‘altre’, en aquest cas de les comunitats racialitzades, com un objecte i mai com un subjecte i el que això implica és limitar la capacitat de la paraula, en definitiva, silenciar.

Una altra de les pràctiques periodístiques és que quan es dona espai de paraula a la persona silenciada, acostuma a ser dins d’un marc o sempre acompanyada d’una altra persona, ja sigui un acadèmic, un expert, un policia, un jutge, un polític… qui rebatrà el que està dient aquesta persona. En definitiva, una persona a la qual s’està construint des dels mitjans de comunicació com a ‘l’altre’, des d’una perspectiva totalment negativa i que li és totalment funcional al discurs racista i al racisme en si.

Durant la sessió del curs vas explicar que el periodisme està dirigit per les elits blanques, subjecte a l’empresa privada i que més enllà de la precarietat que viuen els periodistes, tampoc s’ha fet l’exercici de generar redaccions diverses. Quines conseqüències té per al producte periodístic aquesta subordinació?

La indústria mediàtica no deixa de ser una indústria. Els mitjans de comunicació són principalment privats, pertanyen a una sèrie de conglomerats. Per exemple, El País, El Mundo, pertanyen a tot un seguit de bancs amb els quals està en deute, i altres grans capçaleres d’aquest país, la qual cosa fa que estiguin en mans d’empreses multinacionals que gestionen recursos des d’Amèrica Llatina fins a l’Àfrica. Òbviament l’enfocament que tindran serà sobretot, el de mantenir aquest ordre colonial i racista que també es dona a l’Estat espanyol.

No tenim un model periodístic que no estigui subordinat a interessos econòmics. Existeixen alguns mitjans que ho intenten, però la majoria estan controlats per una elit composta d’agendes totalment blanques, i amb això em refereixo al poder racial dominant, subordinat als interessos occidentals en matèria econòmica, política, etc.

Quines estratègies utilitzen els mitjans per perpetuar l’statu quo?

Els mitjans de comunicació beuen d’una trajectòria històrica basada en el que es coneix com el procés de construcció de l’altre. Un procés basat a convèncer al poble que aquest altre és menys humà que nosaltres. Es deshumanitza a aquest altre, i per tant se’l pot reconquistar, expulsar, controlar, deportar, matar a la frontera o tancar-lo en un CIE i torturar-lo. Hi ha una vinculació històrica amb el present i això és també el que s’ha fet des de les diferents manifestacions tant literàries com artístiques i periodístiques.

Part d’aquesta construcció de l’altre s’ha basat en convèncer a la gent que per justificar el colonialisme, l’imperialisme, la superioritat, el racisme biològic i el racisme social i polític d’avui dia, cal bolcar en aquest altre el que no volem per a nosaltres. Per exemple, antigament es deia de la població mora musulmana que tenia una homosexualitat desenfrenada. En l’actualitat, el missatge que es llança és el contrari; no tenen aquesta homosexualitat sinó que a més són totalment homòfobs i és Occident el que és tolerant.

Bolcant tot el que no es vol per a la població cristiana en l’altre, podem legitimar totes aquestes polítiques que estem comentant.

Una de les eines que s’usen per lluitar contra els discursos populistes racistes, sobretot en xarxes socials, és a través de les contra narratives, que més enllà de silenciar aquests discursos, acaben amplificant-los. Què són les contra narratives i per què no són una bona estratègia?

Precisament perquè és la contra d’alguna cosa, no es genera un discurs propi ni es tenen en compte les nostres necessitats, la nostra agenda política o els nostres interessos com a societat, sinó que estem constantment actuant des de la contra del que es diu sobre nosaltres. Ens movem dins d’un marc imposat.

A causa del discurs hegemònic i al racisme que estructura el sistema món en el qual vivim, l’esquerra (quan parlo d’esquerra em refereixo a l’esquerra blanca i europea), tracta de respondre a aquests discursos racistes des de paràmetres racistes i no s’adona que està caient en un parany discursiu que al cap i a la fi està legitimant un ordre que és racista.

Per exemple, quan alguns partits polítics apel·len al fet que cal seguir expulsant a les persones que estan en una situació administrativa irregular -el que els mitjans de comunicació anomenen, de forma tramposa, persones il·legals- des de l’esquerra es diu que no cal expulsar perquè aquestes persones ens pagaran les pensions i perquè realitzen les feines que la resta de la població no vol fer.

Aquest és un discurs totalment mercantilitzant i utilitarista de les persones, que està reforçant la idea que nosaltres no tenim els mateixos drets que la resta, sinó que ens els hem de guanyar sent útils i funcionals al sistema. Per tant, s’està caient en el discurs que està sent marcat per aquells que tenen el poder i que seguiran tenint-ho.

Com existeix un discurs hegemònic interessat en normalitzar totes aquestes desigualtats, la nostra missió és, precisament, la de generar un discurs que destrueixi aquests esquemes mentals que justifiquen aquestes desigualtats.

Imagina que els mitjans de comunicació no estiguessin subordinats al poder, què creus que podrien fer per destruir aquests esquemes mentals dels que parles?

Hauria de deixar de parlar d’un ‘nosaltres’ (occidentals) enfront d’uns ‘altres’ (no occidentals/ no blancs), perquè no es construís aquesta diferència. També haurien de tractar els temes amb la mateixa intencionalitat, sense apel·lar a diferències culturals, d’origen, o a problemàtiques sorgides per la seva falta d’integració, per viure en un temps passat.

Per exemple, si una persona comet un delicte, ens parlarà més de la delinqüència la situació socioeconòmica que viu aquesta persona que el seu origen. Tanmateix, el que es fa de forma tendenciosa i sistemàtica és associar constantment l’origen d’aquesta persona amb aquesta conducta desviada dins del que es considera normal en la societat.

També hauria de normalitzar l’existència i la vivència de totes les persones que no són ni blanques ni europees. Per exemple, parlar dels seus esdeveniments polítics o d’altres qüestions que no estiguin tan vinculades a temàtiques negatives que són a través de les quals se’ns anomena sistemàtica i únicament.

El periodisme hauria de centrar-se en parlar dels problemes d’aquest ‘altre’. Un dels principals problemes que patim les persones migrants i racialitzades que vivim en aquest país és el racisme, provinent d’aquestes institucions blanques que ens volen imposar una forma de vida que va en contra de nosaltres.

Cal analitzar i parlar sobre el racisme, no des de la victimització, el paternalisme, la mercantilització o el sensacionalisme. Cal anar a les causes i a les conseqüències que generen que nosaltres tinguem unes limitacions en la nostra forma de vida, en les nostres condicions materials. Els mitjans de comunicació tenen molt a dir sobre nosaltres, però sobre temes que realment condicionen la nostra vida: el racisme que es dona en l’habitatge, a les escoles, a l’àmbit laboral, a la frontera sud… No parlar de nosaltres sense nosaltres i des d’una visió totalment estereotipada com és el que vénen fent.

Què és el que feu des de la plataforma Es Racismo?

Es Racismo va néixer fa ja gairebé quatre anys en el si de l’organització SOS Racismo Madrid, una organització antiracista que busca apropar-se a l’antiracisme polític assenyalant el racisme com un principi que estructura les societats en les quals vivim i molt allunyat dels estereotips i prejudicis. SOS Racismo pretén assenyalar aquesta arrel per poder combatre totes les violències que quotidianament vivim a l’Estat espanyol.

Dins d’aquesta organització es va generar un debat sobre com els mitjans de comunicació ens estaven utilitzant per al seu propi benefici; nosaltres aportàvem testimoniatges o dades i quan vèiem el resultat ens penedíem d’haver participat en aquestes produccions periodístiques. En aquest sentit neix Es Racismo.

Un dels eixos d’aquesta plataforma és que siguin les pròpies persones que pateixen aquesta violència les que ho expliquin, no només des d’un rol de víctima sinó també des d’un rol actiu i combatiu. Un altre dels eixos fonamentals des dels quals es pensa aquest espai és per denunciar tot tipus de violència racista o xenòfoba, independentment que per als mitjans sigui rellevant o no, perquè ja sabem que els mitjans es mouen pel sensacionalisme i per la violència desmesurada i si és visual millor.

Per exemple, ens han arribat casos d’agressions que hem narrat, explicat, esquematitzat, justificat, i aportat totes les proves possibles, però que davant la falta d’imatges, els mitjans no han volgut difondre-ho. D’altra banda, ens han arribat casos de violències que no és que siguin menors, però que tenen menys transcendència per a la persona que les ha viscut, i en ser gravades, s’han convertit en virals. Això ens permet veure com es mou el periodisme en l’actualitat i sobretot des de les xarxes socials, es mou més per l’impacte i les emocions visuals que pel contingut i la forma.

Treballem teixint aliances amb diferents organitzacions que ens remeten a les persones que han sofert violència i exercim d’altaveu. Si hi ha una denúncia pel mig, intentem donar-li un assessorament legal i jurídic dins dels departaments jurídics que té SOS Racismo Madrid. És a dir, intentem fer un recorregut amb aquesta persona, i no ens limitem al que vénen fent els mitjans tradicionals d’agafar un cas explicar-ho i ja està.

Com ens hem convertit en un espai amb una àmplia difusió i amb un gran impacte perquè hem crescut moltíssim, intentem donar sortida a moltes campanyes de sensibilització, de denúncia i d’altres temes que molts mitjans no consideren rellevants.

En definitiva, tractem de canviar l’enfocament i que siguem nosaltres mateixos els qui expliquem la situació en la qual vivim, la violència que rebem, i com lluitem contra ella. És en aquest sentit que neix aquest espai en el qual vaig tenir la sort de ser un dels primers coordinadors fins a l’actualitat. Justament aquest any ja deixo de ser coordinador perquè comencin a passar altres persones i altres punts de vista.

*Aquesta entrevista ha estat realitzada juntament amb Itacat Intercultural, membre del grup de comunicació de la Xarxa BCN Antirumors, en el marc del tercer curs de Periodisme i Comunicació intercultural #ComuniCanvi, realitzat el mes de novembre de 2019 a l’espai Societat Oberta. La missió de la Xarxa BCN Antirumors és, precisament, la de generar un discurs que destrueixi aquests esquemes mentals que justifiquen aquestes desigualtats.

Estigueu atentes als nostres canals comunicatius, perquè aviat penjarem tots els materials generats a través del curs #ComuniCanvi.

Comparteix aquest contingut