Margarita Alonso és cofundadora de l’Oficina de Vida Independent de Barcelona. Parlem sobre diversitat funcional i Drets Humans, accessibilitat en el transport públic, a les escoles i en els habitatges i sobre la importància de l’assistència personal, entre altres temes.
Podeu veure l’entrevista en vídeo en aquest enllaç de YouTube.
En quins àmbits i per part de qui has patit discriminacions per la teva diversitat funcional?
Jo vaig néixer amb una deformitat bastant severa, aleshores el primer àmbit que es van trobar els meus pares va ser l’àmbit mèdic. Clar, neix una nena amb una deformitat bestial. A la meva mare li diuen que ni tan sols em vegi perquè no em donen ni 24 hores de vida. I el segon o tercer dia, en què la meva mare ja té una mica més de forces, em ve a veure.
Després ve l’escola. L’escola per mi va ser brutal, perquè no són accessibles. O si més no, no ho eren quan jo era alumna. Els mestres no estaven preparats per atendre, per tenir a infants amb diversitat funcional.
Al transport hem guanyat molt pel que fa a l’autobús, a Barcelona. Ja no sé fora de la ciutat com està el tema. Però poc més…
L’habitatge? Una altra història… Hi ha molts habitatges que no són accessibles. Aquí hi ha hagut un moviment molt important, reivindicatiu. Durant molt de temps. I s’ha aconseguit el que s’ha aconseguit perquè les mateixes persones amb diversitat funcional hem tingut la consciència, les ganes i la força de dir: ‘Això no està bé’.
La diferència sempre hi serà. O sigui, sempre hi haurà persones que naixeran amb alguna diversitat funcional. Crec que això és inherent a la vida. El que passa és que “tu em mires com em mires, però jo no sóc com tu em mires. Jo sóc jo. Amb les meves creus i les meves bondats”.
L’Administració i les polítiques que no tenen la voluntat, ni la valentia per fer canvis reals són un gran problema. Perquè és, en gran part, una qüestió de valentia, de posar-nos tots junts i de conviure. La convivència no és fàcil. No és fàcil, però podem conviure i hem de conviure. Perquè si vivim, convivim.
Drets Humans i drets de les persones amb diversitat funcional: quina és la importància que estiguin vinculats?
Els Drets Humans van néixer després de la Segona Guerra Mundial, en què es va posar el món sencer cap per avall perquè van quedar moltes persones mutilades. Persones en cadira de rodes, persones sense cames o sense braços. Van haver d’aprendre a conviure. Així doncs, aquests Drets Humans van ser alguna cosa semblant a “Vosaltres heu lluitat pels nostres països, per les causes que defensàvem… Ara us protegirem”.
Al cap i a la fi, els Drets Humans són drets a viure. I el dret a viure vol dir dret a poder menjar, a tenir un sostre, a tenir família, a tenir nom propi, a tenir una seguretat, a poder decidir. I d’aquests Drets Humans generals van sorgir els drets dels infants, els drets de les dones i també va sorgir la Convenció dels Drets de les Persones amb Diversitat Funcional.
Exerceixes el teu paper de defensora dels drets des de l’Oficina de Vida Independent (OVI) de Barcelona. Què vol dir vida independent?
El que jo he après des del moviment de vida independent, és: autodeterminació, apoderament i orgull per ser. No per ser com ets ni per ser d’on ets, sinó orgull per ser. Tenim dret a ser i punt. Sense etiquetes.
Vida independent és, sobretot, poder escollir com vols viure. Poder escollir on vols viure. Poder escollir qui toca el teu cos. A l’OVI treballem, sobretot, el tema de l’autogestió de l’assistència personal. L’assistent personal és una eina laboral imprescindible per a les persones amb diversitat funcional. Per a què puguem escollir com viure, on viure, què fer i què no fer. Per sortir de les cures i entrar en les autocures.
Pots explicar amb més detall els beneficis de l’autogestió de l’assistència personal?
L’assistència personal és una eina laboral imprescindible per la vida independent. Comptes amb una persona treballadora que esculls tu mateixa i que t’ajuda a vestir-te, a dutxar-te, a rentar-te les dents, a menjar, a cuinar, a cuidar la teva família, els teus animalons, la teva casa, etc. En definitiva, a fer la teva vida.
Això no ens beneficia només a nosaltres. Beneficia a les nostres famílies, al nostre entorn i a les nostres treballadores. Perquè abans qui feia aquestes tasques no cobrava i treballava 24 hores, 365 dies a l’any. Ara, tenim treballadores amb contracte, amb horaris, amb sou, amb vacances i amb els seus drets laborals. Implica créixer en un entorn que et permeti ser tu mateixa. Això és vida independent, considero.
Quin diries que és el principal avenç dels últims anys en relació als drets de les persones amb diversitat funcional?
Sempre han estat les famílies, els treballadors socials, les professionals… Les que han parlat per nosaltres. Fins que va haver-hi un dia que vam dir: “No, no, no… ja parlem nosaltres. Ho farem millor o pitjor, però ja parlem nosaltres. Intenta escoltar-me a mi”.
És una qüestió d’interès polític i social. Si volem anar cap a una societat de pau, hauran d’apostar per la convivència. Si eduquem per la convivència, educarem per la pau.