El passat 17 de juny va tenir lloc la quarta sessió del cicle Mirades Crítiques, promogut pel grup de formació de la Xarxa BCN Antirumors. En aquesta ocasió, es va tractar d’un taller online, liderat pel col·lectiu New Voices New Futures, dedicat a analitzar com els imaginaris racistes es construeixen i es perpetuen a través de la imatge i les representacions visuals, sigui cinema, arts plàstiques, publicitat o altres mitjans.
Per a aquest taller es va comptar amb la participació de tres membres del col·lectiu New Voices New Futures: Aldemar Matías (director de cinema documental), Heidi Ramírez (fotògrafa i videoartista) i Sally Fenaoux (guionista, cineasta i consultora). New Voices New Futures és un col·lectiu de creadores afro que s’han unit per a la producció, la distribució i el suport a projectes audiovisuals de cineastes afrodiaspòrics.
El taller es va estructurar en tres moments, seguint el procés de creació i producció d’un projecte visual, des de la idea fins a l’execució i l’anàlisi de les històries rere la imatge.
L’Aldemar Matías va obrir la sessió presentant la idea, no com un moment puntual, sinó com un procés. Quan tenim una idea per a un projecte audiovisual, de publicitat, etc., aquesta idea no sorgeix espontàniament en aquell moment, sinó que és el resultat del nostre bagatge cultural i de les influències que hem anat rebent al llarg de la vida i de les que, molt sovint, no som conscients.
Precisament, per fer conscient aquesta motxilla, l’Aldemar va proposar l’exercici de recordar les nostres primeres influències culturals (televisió, llibres, pel·lícules) i pensar quins són els primers personatges racialitzats que hi apareixen. En aquest repàs ens trobem amb molts estereotips que situen les persones racialitzades en posicions subalternes i, sovint, ridícules, o presentades com una amenaça (com seria el cas del mite de King Kong). Anant una mica més enllà, ens adonem que aquests estereotips segueixen vigents i presents en molts àmbits.
Per avaluar la bretxa de gènere en la representació d’un relat existeix el test de Bechdel (una mena de chek list creada per Alison Bechdel que comprova que hi hagi almenys dos personatges femenins, que parlen entre elles i que el tema de la conversa no sigui un home). Però, com identificar si una obra és racista? L’Aldemar es va haver de fer aquesta pregunta en la realització del seu darrer documental (La Arrancada) per prendre consciència de si ell mateix estava sent racista o sexista en el tractament dels personatges i de la història.
És un tema complex i, per tant, la check list és una mica més llarga que no pas el test de Bechdel: a què aspiren els personatges, quin lloc ocupen, de què parlen, se’ls està sexualitzant, o idealitzant?, qui és ell (home brasiler) per explicar aquesta història, per què no hi ha més dones afrodescendents a Cuba que facin documentals?… Per això, diu, és imprescindible treballar amb un equip divers. Hi ha coses que no podem veure i ens cal tenir a prop persones que ens facin veure i mirar altres experiències que no coneixem.
La Heidi Ramírez es va centrar en l’execució i el nivell organitzatiu de les imatges a partir d’una pregunta: com mirem? El fet és que mirem amb el cervell, que és el lloc on es processa la informació que ens arriba a través de la vista. El processament cognitiu de les imatges que percebem es desenvolupa amb la contribució i la influència de la memòria, les vivències, els traumes i l’imaginari cultural on hem crescut, que ens impregna i que condiciona la manera com processem les imatges que ens arriben. És a dir, el que sabem afecta el que veiem.
Així mateix, ens cal ser conscients que només veiem el que reconeixem i, per tant, veure és un acte d’elecció. Les lleis de Gestalt sobre la percepció (figura/fons, contrast, direcció comuna, semblança) ens ajuden a fer conscient la manera com mirem i a comprendre i qüestionar com es construeixen les imatges. La llei de figura/fons, per exemple, diu que no podem interpretar un objecte al mateix temps com a figura i com a fons i, habitualment, l’element que queda ressaltat com a figura sol ser aquell que reconeixem, amb el qual l’autor de la imatge s’identifica. Aplicant aquesta llei, ens podem adonar que moltes imatges en les que apareixen persones negres, aquestes formen part del fons que acompanya una figura, uns protagonistes blancs. Això ho trobem tant en obres d’art clàssiques (com L’adoració dels reis, de Velázquez) com en il·lustracions i o elements de disseny gràfic contemporanis.
Aquesta reflexió va portar a la Heidi a parlar de la necessitat d’anomenar el color de la pell de les persones racialitzades amb una obra seva, Negra. No reconèixer el color de la pell invisibilitza les persones negres, el context que les envolta i les experiències de discriminació que pateixen precisament a causa del color de la seva pell.
Altres elements que ens serveixen per analitzar les imatges són, per exemple, l’autor (es pot separar l’obra del seu autor?), el context (en quin moment i en quines circumstàncies s’ha creat l’obra), el peu de foto, la plataforma (val la pena pujar els nostres continguts a plataformes que sabem que discriminen i censuren un tipus determinat de discursos?).
Cal preguntar-se quines són les històries que importen, qui les explica i qui les consumeix. A partir d’aquestes tres preguntes, la Heidi va fer una crítica de determinat tipus de fotoperiodisme (com el que es pot veure al World Press Photo) que, si bé aparentment té una intenció de denúncia, acaba mostrant sempre el mateix tipus d’imatges. I aquesta idea enllaça amb la pregunta sobre quines imatges es viralitzen i quines no? No hem vist cap imatge de les víctimes del 17A a Barcelona, però sí que hem vist l’agonia de George Floyd infinites vegades. La viralització pot acabar deshumanitzant.
Així doncs, hi ha imatges i processos de creació que són violents. Però com s’afronta aquesta violència? D’una banda, es poden utilitzar imatges que ja existeixen i que trobem al nostre voltant per crear les nostres pròpies imatges, modificar les imatges violentes perquè esdevinguin reparadores i alliberadores. Cal canviar la perspectiva.
També és fonamental, com ja deia l’Aldemar, preguntar-nos amb qui treballem, si hi ha diversitat al nostre equip. I, encara més, com ens comuniquem, quin espai ocupa la nostra culpa o els nostres privilegis en la manera com comuniquem. La diversitat ha d’estar present en tota la cadena de creació, també al cim de la piràmide.
Va tancar la sessió la Sally Fenoux parlant de les històries que hi ha darrere de la imatge, del pes d’aquestes històries i de l’impacte que tenen en nosaltres i en el món al nostre voltant. Som les històries que ens expliquem i les que els altres expliquen sobre nosaltres, n’aprenem coses, però també són una projecció de futur, les històries construeixen realitat. Per això és molt important preguntar-nos quines històries construïm, per a quin futur i per al futur de qui?
Occident és una civilització construïda sobre la manipulació d’històries. No és que ara s’expliquin malament les històries referents a la immigració, sinó que fa 500 anys que Occident es construeix en contrast amb les històries negatives sobre el sud global que ha explicat. I totes contribuïm a aquesta manipulació, hem acceptat aquestes històries insconscientment i les reproduïm fins que tothom se les creu. La única manera de no participar-hi és posant-ho en qüestió.
L’impacte social de les històries és molt profund, ja que construeixen la manera com ens percebem nosaltres mateixes, manipulen el que creiem que és possible, i determinen la manera com ens tracten els altres. Però hi ha opcions i tenim la responsabilitat de triar: o bé perpetuem l’status quo i deixem el poder en les mans de sempre o bé ens qüestionem i ens incomodem contínuament per tal de crear nous paradigmes.
Així, cal preguntar-se qui explica les històries? Qui les protagonitza? Qui genera empatia? Sostenen el paradigma actual o fan propostes noves? Quin imaginari perpetuen? Cal preguntar-se com vol ser presentada la gent a les històries, veure cares negres sent protagonistes. Com exemple, la Sally ens proposa el seu curt Unburied. La manera com s’expliquen les històries sobre malalties (compara el tractament mediàtic de les epidèmies de l’ebola i de la Covid19) o sobre morts violentes (novament, el diferent tractament dels atemptats de la Rambla i l’assassinat de George Floyd), perpetuen l’imaginari de les imatges dels vaixells negrers, sense privacitat ni dignitat, la idea de que hi ha cossos que mereixen respecte i altres als que no cal tenir-los-en.
Cal fer equips interculturals, que incloguin persones amb identitats múltiples, això és clau per fer els processos de creació tan difícils que, finalment, siguin molt més innovadors, més justos i que s’adrecin a molta més gent. Cal estar molt atentes a la superioritat monocultural d’occident, qüestionar-se sempre. I per això hi ha d’haver persones no blanques en posicions de lideratge que els permetin dissentir lliurement.
I una reflexió final: no hi ha manera de deconstruir-se i deixar de ser un “perill”, la deconstrucció no s’acaba mai.