Esteu aquí

Represaliades del tardofranquisme (1960-1978)

Memòria. La repressió durant els darrers anys del franquisme es va perllongar després de la mort del dictador. Aquest període històric s'està revisant des de la perspectiva de la justícia transicional.

L’Ajuntament de Barcelona ha aprovat un reglament de reconeixement a les persones represaliades pel tardofranquisme a través d'una junta de valoració:

L’impuls d’aquesta junta de valoració, tal com informa l’Ajuntament, té com a objectiu no només reconèixer i homenatjar les persones a qui van vulnerar el dret a la vida o a la integritat física, psíquica, moral o sexual, sinó també promoure la reflexió sobre el passat de la ciutat i esdevenir un exercici de reconeixement i gratitud a totes les entitats de memòria històrica que lluiten per la justícia, la reparació i la veritat.

El període del tardofranquisme es considera que comença el 1960, i està marcat per fets com l’assassinat de l’almirall Carrero Blanco el 1973, o la mort de Franco el 1975, tot i que l’època de repressió s’allarga fins ben entrat el 1978.

 

Morts oblidades

Per guanyar la llibertat,
quants germans tenen de caure.

Miquel Grau ja no està ací,
soledat de l’ai, ai, ai…
Miquel Grau ja no està ací,
quan avui tots l’esperàvem.

(Al Tall)

La repressió del franquisme no va cessar fins al darrer minut del règim, i, en els primers anys de la democràcia, hi va continuar havent moltes víctimes a causa de la violència ultradretana. Moltes de les víctimes continuen encara sense reconeixement. Els versos que hem reproduït són de la cançó “A Miquel Grau”, d’Al Tall, i reflecteixen un dels assassinats del tardofranquisme, en concret d’un militant del Moviment Comunista al País Valencià a mans un militant de la ultradreta, que li va llançar un bloc de ciment al damunt des d’un pis. L’assassí va ser indultat pel Govern de l’UCD al cap de 4 anys, dels 12 de la condemna (actualment és procurador dels tribunals de València).

Aquest és un dels 25 casos que consten a l’informe “25 morts durant la Transició (violenta) als Països Catalans que han caigut en l’oblit”, publicat recentment per ‘El Crític’, 12 dels quals són de Barcelona (tenint en compte que l’article tracta el període del 1975 al 1981). Aquest informe inclou altres casos, com un nen de 16 anys, militant de les JERC, assassinat d’un tret de la policia al carrer de Ferran de Barcelona el 1978, i el doble assassinat el 1980 a Cabrera de Mar de Juana Caso i José Muñoz, presumptament a mans d’un membre de Fuerza Nueva.

 

Àmbits i estructura de la repressió tardofranquista

CONSTRUCCIÓ DEL SISTEMA REPRESSIU: S’ha fet famosa una frase de Manuel Fraga Iribarne del 1944, en la postguerra immediata: “La ley es algo así como un cañón de largo alcance” (‘Revista General de Legislación y Jurisprudencia’). Aquesta és una política que, segons Javier Tébar Hurtado, defineix la natura i les bases de la repressió en el franquisme, i que es va perpetuar fins a la seva mort. Aquest professor d’història de la Universitat de Barcelona fa una anàlisi interessant en el seu treball inèdit “Les persones represaliades per la violència institucional durat el tardofranquisme i la transició a la democràcia”) que esmentarem als paràgrafs següents.

Les xifres de la repressió durant el tardofranquisme expressades en aquest estudi són esfereïdores:

  • 74.733 persones van ser detingudes per motius polítics, entre 1959 i 1976, de les que 68.400 van ser processades;
  • i hi havia 1.817 civils jutjats a Consells de guerra, o 8.943 processos polítics, entre 1969 i 1975.

La repressió era de caràcter antiobrer, classista i  antisindical, i es practicava la tortura de manera generalitzada. A més, hi havia execucions sense garanties judicials, afusellats o amb el mètode del garrot vil (entre el 1963 i el 1975 en van ser nou, amb casos coneguts com el de Julián Grimau o Salvador Puig Antich).

En realitat, segons Tébar, la repressió durant el franquisme i el tardofranquisme formava part d’una estructura complexa. En la seva natura orgànica l’exèrcit era un element fonamental per mantenir el règim, un fet que va néixer en la guerra i es va sofisticar posteriorment. És a dir, la justícia estava controlada pel poder militar. I això, un cop acabat el període de més repressió del franquisme no es va acabar, ja que es va crear un sistema dual en què l’administració militar castigava els casos greus, i la civil la resta de casos. De fet, l’administració militar tenia atribucions en matèria de seguretat i sobre qualsevol acte “contra l’harmonia social”.

L’administració militar tenia atribucions en matèria de seguretat i sobre qualsevol acte “contra l’harmonia social”

Al llarg dels cinquanta , en un intent d’aparentar més normalitat legal, es va reforçar la “policia política”, que s’encarregava de determinats “delictes polítics”, en lloc d’aplicar-se la llei marcial i se’n fes càrrec l’exèrcit. Del que es tractava era de configurar un complex entramat administratiu que no anés en detriment del poder militar, sinó al contrari. Això, a més, responia a un context en què van sorgir noves protestes socials.

La policia com a aparell que executa la repressió queda establerta el 1939 per l’anomenada Dirección General de Seguridad, i fins al 1975 no canviarà.  En aquest òrgan, els cossos policials que s’encarregaven de la repressió, sobretot la Guàrdia Civil, la policia armada i la Brigada Político Social,  tenien una estructura completament militar. Aquest cos repressiu tenia connexió amb el servei de documentació estatal, el Servicio de Recuperación de Documentos, que proporcionava la informació a la policia política, i tenia la seu a Salamanca.

Per reforçar l’aparell repressiu, per mitjà de diverses lleis,  els estats d’excepció es van convertir en una norma.  Aquestes normes van fructificar en la Ley de Orden Público, en què l’estat d’excepció es va normalitzar del 1956 al 1975 (Tébar hi comptabilitza fins a 11 situacions d’estat d’excepció declarades, de 2 a 6 mesos). A més, qualsevol manifestació pública oral (discursos, manifestos) havien de tenir el vistiplau de la Dirección General de Propaganda, excepte les referides a l’Església o la Falange. Els consells de guerra també es van normalitzar i van posar fi a qualsevol manifestació de dissidència.

Amb la constitució el 1963 del Tribunal de Orden Público (TOP)  es crea, també, un instrument de persecució de la dissidència política (amb especial èmfasi al comunisme i la maçoneria) i de repressió gestionada per un instrument civil i no militar; es “civilitza” la repressió. Més de 22.600 procediments van anar reprimint l’associacionisme, la propaganda, les reunions i les manifestacions considerades activitats il·legals.

VIOLÈNCIA PER RAONS DE SEXE I DE GÈNERE: En el currículum repressiu del franquisme cal esmentar el tracte repressiu i humiliant per raons de sexe, gènere o orientació sexual, una violència que s’exerceix de manera molt especial en la moral i l’educació. Pel que fa a les dones, per exemple, la Sección Femenina fundada i dirigida per Pilar Primo de Rivera (germana del fundador de la Falange Española, José Antonio Primo de Rivera), un òrgan de modelatge, control i repressió simbòlica de les dones.

Per veure l’abast de la violència sexual i la degradació humiliant contra les dones, reproduïm un fragment dels consells a les dones sobre el comportament amb els seus marits:  “En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes.”

S’institucionalitza la submissió de les dones, i es persegueix l’homosexualitat a través de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social

Aquests consells es podrien ampliar a tot el comportament humiliant de les dones davant els seus marits. Lucas Platero observa el següent: “Podríamos preguntarnos por qué tan pocas mujeres fueron objeto de esta represión que se servía de la  legislación vigente; la respuesta la podríamos encontrar en el desplazamiento a otras instituciones represoras tal y como apuntaba, como han sido tanto la religión e iglesia católicas como la psiquiatría, todas al servicio del nacional catolicismo. Estas instituciones han sido cómplices de la domesticación y sumisión de todas las mujeres, más aún de aquellas mujeres que han roto con las normas sociales prescritas, para aquellas que lucharon por sus ideales, o simplemente eran independientes.”

L’homosexualitat era considerada una pràctica de perillositat social, seguint aquest mateix cànon definit pel catolicisme, i, de fet, en una data tan tardana com el 1970, se n’incloïa la perillositat a la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. En aquest sentit, Platero també diu (citant Alberto Pérez) que s’explica “la reacción franquista contra la homosexualidad como el temor y protección frente al homoerotismo propio del fascismo –tan cultivado en espacios segregados, con una promoción de la fuerza de los cuerpos jóvenes y una virilidad ligada al belicismo–; las dificultades de continuidad de un estado dictatorial, así como la evidencia de que los comportamientos homosexuales estaban cuestionando las bases mismas del nacional catolicismo.”

 

Dins el marc global de la justícia transicional

Aquesta iniciativa municipal de reconeixement de persones represaliades del tardofranquisme coincideix, en el marc de l’Estat espanyol, amb la proposta de reactivació de la llei de memòria històrica congelada en el govern anterior; s’anomena “Proposición de Ley para la reforma de la Ley 52/2007, de 26 de diciembre, por la que se reconocen y amplían derechos y se establecen medidas en favor de quienes padecieron persecución o violencia durante la guerra civil y la dictadura”.

L’International Center of Transitional Justice (ICTJ) es felicita per aquesta llei, i celebra que s’estableixi una comissió de la veritat que investigui i jutgi els delictes de Francisco Franco, encara que sigui 40 anys després de la seva mort. “Amb la nova llei, els antecedents penals dels detinguts per l’oposició a Franco quedarien aclarits i les organitzacions que celebren la memòria del dictador quedarien prohibides.”

L’ICTJ és l’organització referent de l’anomenada “justícia transicional”. Aquest és el procés de canvis que ha de seguir un país quan passa de dictadura a democràcia per exigir jurídicament i políticament la reparació dels mals infligits a les víctimes. Els passos que s’han de seguir en aquests processos es fonamenten en una sèrie de respostes a violacions massives dels drets humans que inclouen:

  • exposar la veritat sobre les atrocitats passades,
  • responsabilitzar-ne els autors,
  • reparar les víctimes,
  • i reformar fonamentalment les institucions estatals i socials que van permetre atrocitats, i en molts casos hi van participar.

Segons l’ICTJ, malgrat que les Forces Armades a l’Estat espanyol han viscut canvis importants, hi ha processos de la justícia transicional que no s’han abordat. El president de l’ICTJ, David Tolbert, després d’una visita al país, va analitzar la falta de resposta de l’Estat a les reivindicacions de les víctimes.

“Durant la meva visita a Espanya”, explica Tolbert, “vaig poder observar de primera mà la paradoxal situació al país pel que fa al seu passat traumàtic. Tot i que és una democràcia consolidada, el país en gran part ha fracassat a l’hora d’afrontar molts crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme.(···) En conseqüència, el país i les seves institucions democràtiques conviuen amb una persistent impunitat i amb profundes ferides que, tot separant els bàndols enfrontats en la guerra, ara tenen un caràcter intergeneracional”.

Encara s’ha d’eliminar simbologia franquista, exhumar víctimes enterrades o reforçar en l’ensenyament l’estudi de la Guerra Civil

Les seves recomanacions inclouen posar en marxa iniciatives com ara: eliminar símbols que glorifiquen la Guerra Civil i a Franco, reforçar en l’ensenyament l’estudi de la Guerra Civil, establir institucions dedicades a la memòria històrica o facilitar el procés d’exhumació de les víctimes enterrades.

 El tema de les desaparicions forçades és destacat pel director executiu de l’ICTJ  Fernando Travesí, que denuncia: “Més de 100.000 casos de desaparició forçada continuen sense resoldre i encara no s’han exhumat moltes fosses comunes. Les famílies de víctimes que van ser assassinades o assassinades extrajudicialment continuen esperant alguna mesura de justícia per les seves pèrdues.”

 

Les demandes d’Amnistia Internacional i Nacions Unides

L’obligació d’investigar els crims del franquisme i la Guerra Civil i de garantir els drets de les víctimes estan en el punt de mira d’Amnistia Internacional: són obligacions que, segons l’entitat, l’Estat espanyol no compleix.

Per exemple, el 2008 un informe assenyalava responsabilitats directes de les autoritats espanyoles i la seva falta de voluntat per tramitar una causa sobre els fets passats en el règim franquista i durant la Guerra Civil. En concret, criticaven que en aquell moment un jutjat de l’Audiència Nacional va declarar que quedava fora de les seves competències una querella presentada el 2006 per l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica per homicidis i desaparicions forçades (el Jutjat Central d’Instrucció número 5).

Segons Amnistia Internacional, els jutges espanyols presentaven una continuada tendència a arxivar els casos en aquest tema “amb el propòsit d’oposar-se a l’obligació de l’Estat espanyol d’investigar sobre la base d’evidències raonables sobre la comissió sistemàtica o a gran escala de desaparicions forçades”.

Un informe d’AI denuncia la falta de voluntat d’una part de la justícia espanyola a l’hora de tractar els crims de la Guerra Civil i el franquisme

El 2012, en un altre informe, la mateixa organització detectava indicis clars que no hi havia voluntat per part dels jutges espanyols de col·laborar fent justícia amb els crims de la Guerra Civil i el franquisme. Així, una sentència del Tribunal Suprem del 2012 el Tribunal argumentava diversos motius per no investigar els casos, com era el fet que existeixi una llei d’amnistia, que el delicte hagi prescrit, que era impossible enjudiciar els crims que en el seu moment no estaven tipificats o a causa de la mort dels autors.

Amnistia Internacional incideix, també, en la denúncia de la manca d’acció davant de les exhumacions quan afirma, en un informe del 2017, que les institucions de l’Estat “en molts casos, no es personen quan es denuncia el descobriment d’una fossa, i això comporta la consegüent absència de registres oficials de les exhumacions. Com a conseqüència d’això, es crea un efecte pervers que obliga els familiars a escollir entre el dret que tenen a enterrar els éssers estimats i la possibilitat de poder establir un dia una veritat ‘oficial’ sobre les circumstàncies de la seva mort.”

En aquest sentit, com a recomanació de Pablo de Greiff, relator especial de les Nacions Unides sobre la “promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició”: “Atesa la fortalesa de l’Estat, la maduresa de la societat civil, i les lliçons apreses tant dins com fora d’Espanya en els temes rellevants, el relator especial fa una crida a les institucions de l’Estat i la societat civil per situar la noció de drets en el centre dels debats sobre la manera d’afrontar les tasques encara pendents, independentment de qualsevol consideració política.”

Contingut elaborat pel Centre de Recursos en Drets Humans

Comparteix aquest contingut