Sovint, els termes soledat i solitud s’usen com a sinònims per definir l’estat de les persones que estan soles o que viuen soles. Hi ha persones que poden viure soles i no sentir-se soles, i n’hi ha d’altres que poden sentir-se molt soles malgrat estar envoltades de gent o conviure amb altres persones.
Parlem de soledat (en anglès loneliness) quan hi ha un desajust entre la quantitat i la qualitat de les relacions socials que tenim i les que voldríem, i està lligada a moments de transició vital. La soledat és el sentiment subjectiu i poc desitjat de falta de companyonia.
Es considera que pateixen soledat les persones que se senten abandonades, o troben a faltar la companyia dels altres, o no tenen prou persones a qui poden recórrer en cas de necessitat o en qui poden confiar plenament.
D’altra banda, parlem de risc d’aïllament social quan la xarxa familiar o d’amistats d’una persona és petita, o està allunyada, o suscita poca confiança de donar suport en cas de necessitat. L’aïllament social és objectiu, fa referència a la xarxa social de cada persona i a la freqüència de contactes, mentre que la soledat és una percepció subjectiva de la persona respecte de les seves expectatives.
