Urbanisme, Transició Ecològica, Serveis Urbans i Habitatge

Des de temps antics, Barcelona i moltes altres ciutats han cercat sistemes de proveïment d’aigua potable als seus ciutadans. Ja en temps de l’Imperi Romà, amb la urbanització de la Barcino romana, la ciutat va veure florir tot un entramat de conductes i clavegueram que nodrien la ciutat de fonts públiques. Justament d’aquesta època conservem vestigis ben visibles encara, a les portes de la ciutat antiga: un doble aqüeducte que recollia l’aigua del riu Besòs a l’alçada de Montcada, i que abastia els habitatges de la ciutat.

A l’Edat Mitjana, després dels estralls causats per les diverses onades de pestes i caresties, com la del 1333 (dita “Lo mal any primer”) i la de la pesta negra del 1348, la ciutat va prendre consciència de la importància de la salut pública. Calia prendre mesures urgents, i així va ser com el govern municipal va impulsar la millora de la xarxa de fonts públiques per fer arribar l’aigua potable a tota la ciutadania.

El Rec Comtal va ser una de les grans estructures hidràuliques medievals, que no només portava l’aigua a Barcelona sinó que, a més, proporcionava la força motora als molins i aigua als camps per allà on passava. Tot i que actualment només són visibles alguns trams de les estructures del d’aquest rec, com és el cas de Sant Andreu, podem resseguir cada tram de l’estructura gràcies a la documentació preservada a l’Arxiu Municipal.

La mateixa ruta que anava a cercar l’aigua del Besòs en temps dels romans, ho tornava a fer a principis del segle XIX amb les mines d’aigua de Montcada. I és que en aquest moment històric arribà la revolució en el subministrament d’aigua a la ciutat, amb la creació de la Societat General d’Aigües de Barcelona el 1882, tot just amb el creixement urbanístic provocat per l’Eixample. La ciutat veia com les fonts públiques es multiplicaven i, la major part de llars de nova construcció, comptaven ja amb aigua potable a casa