Origen de les escoles de segones oportunitats

Les escoles de segones oportunitats és un concepte que neix a partir de la publicació per part de la Comissió Europea del Llibre blanc sobre l’Educació i la Formació. Ensenyar i aprendre. Cap a la societat del coneixement (1996), anomenat popularment “Informe Delors”, parla d’oferir una segones oportunitats als i les joves que són exclosos del sistema educatiu, parla d’un recurs que ha de comptar amb el millor professorat, que no pot reproduir el que el centre educatiu ja fa, amb currículums i ritmes adaptats, amb implicació de les empreses, amb noves metodologies de treball, etc.

D’aquesta manera, es van començar a crear aquest tipus de centres en molts països europeus que van veure l’abandonament escolar prematur com un dels problemes educatius i socials més importants a resoldre. Les escoles de segones oportunitats són un recurs socioeducatiu no reglat per a nois i noies entre 16 i 25 anys que han abandonat prematurament el sistema educatiu o que estan en risc de fer-ho, amb la finalitat d’afavorir la seva transició cap a programes normalitzats i, sempre que sigui possible, el seu retorn al sistema educatiu i/o laboral.

Actualment, existeixen dues associacions d’E2O, una europea i una altra d’àmbit estatal (Asociación Española de Escuelas de Segunda Oportunidad), amb la qual l’Ajuntament de Barcelona, per mitjà de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona, ha estat treballant per definir el model que s’implanta a Barcelona. Les dues associacions es coordinen per compartir experiències, enriquir la seva feina dia a dia i reclamar un espai que reconegui la seva feina i els pugui assegurar la sostenibilitat amb accions a llarg termini i una autonomia normativa, econòmica i funcional que els permeti adaptar-se a la realitat de les persones que atenen.

Compartiu aquest contingut