Els gestos, les mirades o les postures adoptades durant una conversa ens transmeten missatges que van més enllà de les paraules. La comunicació no verbal és indispensable per comprendre o, fins i tot, per interpretar les relacions que establim  amb els altres. Durant un temps els segells han estat còmplices d’històries secretes.

Avui dia, la tecnologia actual ens permet expressar-nos a distància i comunicar emocions sense la necessitat de veure’ns. Les famoses emoticones són més que un mer complement d’un missatge de text. Són imprescindibles per copsar el significat i la intenció reals de l’emissor. Sovint actuen per sancionar el text emès o per remarcar-ne la ironia o el sarcasme implícits. No és igual respondre davant d’una negativa a assistir a una festa: “Si no vols, no vinguis”  a rebre “Si no vols, no vinguis ”. En el segon cas, la emoticona serveix per indicar que s’espera que el receptor pugui canviar d’opinió sobre la seva assistència.

Doncs bé, fent marxa enrere en el temps, quan la carta manuscrita era el mitjà més habitual de comunicació, es  va inventar el llenguatge dels segells, subjacent  al seu ús postal. Així es van trobar enginyoses solucions per donar una segona, i secreta, intencionalitat al discurs que no podia expressar-se en paraules per qüestions de moralitat o de decència.

Es considera que aquest nou fenomen s’inicià  amb  l’Imperi Austrohongarès (1867-1918). Posteriorment, aquesta moda es va estendre per la resta d’Europa amb especial força a Anglaterra.

Qualsevol llenguatge nou reclama necessàriament que l’emissor i el receptor en coneguin les claus. Apareixen, aleshores, guies per organitzar aquest nou idioma. Així el primer intent formal de sistematització neix a  Anglaterra, on el llenguatge secret dels segells va gaudir de força èxit a principis del segle XX, amb la publicació del llibre Cupid’s code for the transmission of secret messages by means of the language of postal stamps de Bury George (Ashford, 1899). De forma gràfica, s’hi descriuen més d’un centenar de missatges diferents a partir de la posició i l’orientació dels segells dins la carta.

De manera molt més sintètica i pràctica, algunes editorials com la Regent Publishing Company de Londres van publicar targetes amb la descripció dels principals missatges. Eren breus manuals d’ús per a inexperts.

El contingut dels missatges gairebé sempre girava al voltant de la temàtica amorosa, d’aquí l’intent de clandestinitat del mitjà. Declaracions d’amor, crides d’interès o l’expressió del desig i la passió són alguns dels sentiments dels missatges ocults. Però, n’hi ha d’altres de caràcter més pràctic, com per exemple: “El matrimoni és el meu objectiu”, “Compte, les cartes són interceptades” o “No t’esperaré si plou”.

Aquest format més resumit també es publica a d’altres països, amb un codi propi que no sempre coincideix amb el llenguatge dels segells més internacional.

Durant molts anys , la comunicació entre els amants depenia de l’eficiència dels serveis postals. El manual Murray (Londres, 1879) és un document històric que registra la freqüència d’entregues dins de l’àrea metropolitana de Londres de mitjans del segle XIX. Consultant les seves pàgines es pot comprovar que s’arribaven a realitzar fins a sis entregues diàries entre dos mateixos punts[1].

Però com ja haureu imaginat, un llenguatge deixa de ser secret quan s’informa sobre la seva reglamentació i significat, i amb pas del temps, la seva codificació va ser àmpliament coneguda, tot i no tenir les claus exactes per desxifrar-ne el missatge. Un marit que recollia una carta amb un segell invertit adreçada a la esposa ja no pensava en la poca destresa de l’emissor, sinó que aquesta estranya col·locació obria la caixa d’una evident sospita.

Per sort, actualment els affairs amorosos tenen millor garantida la seva privacitat… o gairebé.

[1] Informació extreta de Tower Project Blog.