Cap a la primeria del 1874, les partides carlines del general Francesc Savalls dominaven bona part de la Catalunya interior, de tal manera que l’anomenat Exèrcit Reial va poder establir una mena d’administració civil al Ripollès, a la Garrotxa i a les parts més muntanyoses d’Osona. Una forma de fer patent la presència de les autoritats carlines a la zona era emetre segells.

Per això, l’1 d’abril del 1874, l’Intendent General d’Hisenda de l’Exèrcit Reial, Francesc Solà anuncià, des de la seva base de Sant Boi de Lluçanès, l’emissió d’un segell amb facial de 16 maravedisos (equivalent a 12 cèntims de pesseta). La data de posada en circulació del segell va ser el 15 d’abril del 1874.

Com explica A. Tort Nicolau a la Guía del coleccionista de sellos de España (1950, vol III, pàg. 143), l’elaboració  era obra de l’impressor vigatà Josep Soler i Arqués a la masia els Ferrers de Santa Maria de Besora, amb la col•laboració d’en Joan de Vidal i de Llobatera. Més endavant, fou necessari traslladar la impremta a la masia Clarella, de Vidrà.

El segell du l’efígie de Carles de Borbó i Àustria–Este, pretendent carlí a la corona d’Espanya, amb la llegenda “Dios. Patria. Rey”, a dalt; “Correos• 16 Ms Vn” (“maravedises de vellón”), a sota; ”Año de 1874”, a l’esquerra, i “Cataluña”, a la dreta.

El segell es va imprimir en litografia, sense dentar, en fulls de cent segells, en una disposició molt peculiar: un segell al centre de la primera fila i onze files de nou segells. Generalment la disposició és més homogènia: per a 100 segells, 10 x 10 o 20 x 5; no la disposició d’1 + 9 x 11  usada aquí. A la capçalera del full, figura la inscripció “Ejercito Real de Cataluña”,  i a sota, “Comunicaciones” (a l’esquerra) i “100 sellos de 16 maravedises”.

El disseny està, francament, aconseguit; llàstima que la precarietat amb què es van fer les tasques d’impressió no van permetre una bona qualitat en l’acabat. A destacar les modestes condicions en les quals es va treballar:  els cents segells es van dibuixar un a un sobre una pedra litogràfica entintada, van fer servir els fulls del paper que es tenia més a mà.

El facial pagava el correu a l’interior del territori controlat pels carlins. Per a les cartes internacionals el procediment era quelcom més complicat i indirecte: la carta havia d’anar dins d’un sobre amb l’adreça a l’estranger escrita i sense segells.  Aquest sobre s’introduïa en un segon sobre franquejat amb segells carlins i s’enviava a l’encarregat de la correspondència carlina a Prats de Molló. Dins del sobre s’hi afegien segells solts francesos o carlins. En aquest darrer cas, l’encarregat de la correspondència carlina enganxava els segells francesos i es cobrava l’import amb els segells carlins no enganxats. Així , el sobre original, degudament franquejat amb segells francesos, es duia a correus i es feia circular dins el sistema postal francès  amb normalitat.

En realitat, el control irregular del territori per part de l’exèrcit del Pretendent no va permetre establir un servei de correus operatiu i l’ús postal del segell és més que dubtós. Es va fer servir per damunt de tot com a comprovant de pagament de les aportacions voluntàries en forma de multes o de contribucions que els carlins van imposar als habitants de les comarques ocupades.

Això va fer que, acabat el conflicte, hi hagués molts fulls de segells carlins en mans de particulars, que van trobar el camí del mercat filatèlic i fa que sigui un segell relativament comú. Sovint, aquests segells duen mata-segells pòstums (usats fora de l’època de vigència) o, directament, falsos. Per poder demostrar la seva circulació, cal comprovar que la població estava en mans carlines en la data del mata-segells.
És aquest un capítol no gaire conegut de la filatèlia catalana.

Joan F. Molina

Carles de Borbó fotografiat per Félix Nadar (entorn de 1880). Font: Viquipèdia.

Extret d’A. Tort Nicolau a la Guía del coleccionista de sellos de España.