Què t’ha semblat ser escollida pregonera de la Festa Major?
Un gran honor, perquè estimo el meu barri i una gran responsabilitat, perquè sóc conscient que represento la professió, juntament amb les meves companyes infermeres, en aquesta duríssima crisi sanitària que ens ha tocat viure.
Quina és la seva relació amb Gràcia?
Des de l’any 1987 quan vaig venir a treballar, a fer la Residència (el MIR) d’Anestesiologia a l’Hospital de l’Esperança, un dels hospitals generals de l’Ajuntament de Barcelona. Va ser una de les etapes més felices de la meva vida, en un hospital familiar, d’alt nivell, amb molt bon ambient, i finalment m’hi vaig quedar a treballar. Ara estem fusionats amb l’Hospital del Mar.
Després, l’any 1999, hi vaig venir a viure i aquí han crescut els meus fills. Han anat a l’escola del barri (el Turó del Cargol), han fet el casal als Lluïsos de Gràcia i han anat a l’escola de Música. Volíem fer vida de barri i Gràcia és com viure a un poble amb els avantatges de la ciutat.
Aquest ha estat un any complicat?
Sí, i continuarà sent-ho. Feia més de cent anys que no ens enfrontàvem a una pandèmia i crec que pensàvem que, amb els grans avenços sanitaris de les darreres dècades i el bon sistema sanitari que teníem, ho tindríem aviat controlat. Cap país i cap sistema sanitari ha estat prou preparat. Tots hem patit i estem patint moltíssim.
Ara només parlem de la Covid-19, i les altres patologies ara són menys greus?
És evident que, enfront d’una emergència com la que hem viscut, tota la resta sembla que passi a un segon pla. Però la gravetat no canvia. Possiblement, algunes patologies han arribat més tard a consulta, tant perquè les persones tenien por, com perquè havíem de valorar el risc-benefici de tractar-los o d’esperar. Encara estem posant-nos al dia. Però també n’hem tret alguns aprenentatges. S’ha millorat el seguiment amb vistes no presencials, per exemple, part de la telemedicina que hem implementat ha vingut per quedar-se i la satisfacció dels pacients ha estat molt bona.
La mort sempre és colpidora, fins on s’ha de portar el dol?
El problema durant la pandèmia ha estat que moltes persones no han pogut fer el dol, tant si el familiar o amic havia mort a causa de la Covid com per altres causes, ja que era molt difícil que poguessin acompanyar-los en els darrers moments i tampoc es podia celebrar un funeral, pel risc de contagi. Molta gent no se n’ha pogut acomiadar, ni han pogut abraçar-se uns als altres per reconfortar-se i això és duríssim i pot passar factura emocional.
Si li pregunto cultura és salut, què em diria?
La salut, en gran part, sí que depèn de la cultura, dels hàbits, de la higiene, del que es menja, de com es viu… Un apunt: per nosaltres, els mediterranis, no poder fer-nos petons ni abraçades està sent molt difícil. En canvi, no ho és tant pels nòrdics.
Que hem de fer per socialitzar el veïnatge davant aquesta pandèmia sanitària i econòmica?
Crec que el millor d’aquesta terrible crisi ha estat la resposta i solidaritat de les persones. Molta gent es va oferir a ajudar les persones grans que no podien sortir a comprar o anar a buscar medicaments. El teixit associatiu s’ha organitzat per atendre aquells que més estan patint econòmicament. Molts s’han posat a fer material de protecció sanitari. La meva mare, amb vuitanta-nou anys, feia més de 100 mascaretes a la setmana. Això l’ha mantingut ocupada en la solitud, amb l’estímul de servir els altres. També hem ajudat el comerç de proximitat. Però és més fàcil respondre a l’emergència i això és una cursa de fons. Crec que caldrà establir una col·laboració estable i generosa, un compromís de veritat amb els nostres veïns.
Com veu que es vulgui fer una festa major de mínims?
Em sembla una bona idea i espero que realment es pugui fer. Això no s’ha acabat i ens cal afavorir el distanciament social. És bo, però, tornar a certa normalitat i aprofitar per recuperar la festa dels i pels veïns.
Tornant a la festa major, quins són els seus primers records de la festa?
Ja fa anys que només hi vinc un dia (el primer), ja que sóc fora, però aprofito per acompanyar els meus fills, que no se la volen perdre, i faig un volt pels carrers guarnits. M’encanta. Més que els primers records, m’agradaria recordar el millor record que en tinc. Fa més de deu anys que tinc un grup de música amb uns amics del barri i fem versions. Es diu ContraBand i ens van contractar per tocar a la plaça de la Revolució, la festa major del 2015. Va ser molt emocionant i divertit.
Què l’interessa més de la festa?
Veure la decoració dels carrers, m’agrada molt passejar-hi, i la música…
Pot avançar alguna cosa de com serà el pregó?
Crec que tindrà 3 vessants. Primer, el perquè adoro Gràcia, un nom que li escau molt bé al barri, per la seva diversitat, tolerància i compromís. Segon, la resposta extraordinària de la gent, tant dels sanitaris com dels ciutadans, en aquesta pandèmia. I, per últim, faré èmfasi, al final, en el fet que encara ens queda un llarg camí en què tots haurem de ser generosos i responsables per tal de protegir els més vulnerables i protegir-nos, sense deixar de gaudir de les petites coses. El missatge de “Gotta be patient”, l’himne indiscutible d’aquests temps.