Entrevista a Maite Fabregat Fernández, pregonera de la Festa Major de Gràcia 2020.

13/08/2020 - 23:00

Maite Fabregat Fernández és infermera, de l’Equip d’Atenció Primària del Cap Vila de Gràcia Cibeles, i aquest any, a més, pregonera de la Festa Major de Gràcia 2020.

Maite Fabregat Fernández és infermera, de l’Equip d’Atenció Primària del Cap Vila de Gràcia Cibeles, i aquest any, a més, pregonera de la Festa Major de Gràcia 2020. En aquesta entrevista, realitzada per Josep Maria Contel, ens explica la seva experiència en primera línia per fer front a la covid-19 i la seva relació amb Gràcia i la Festa Major.

Què t’ha semblat ser escollida pregonera de la Festa Major?
Se m’ha fet estrany. Trobo que és una responsabilitat representar el col·lectiu sanitari però també penso que sempre hi som i ha fet falta de nou una crisi per fer-nos valer… Així doncs, m’alegro molt i estic molt orgullosa!

Quina és la seva relació amb Gràcia?
Vaig néixer a La Salut i he viscut sempre a la Vila o a Vallcarca, actualment a la Vila de nou, a banda de dos anys que vaig estar empadronada a Navarra, d’on és la meva parella. És l’única temporada que no he viscut al barri. Quan era jove estava molt vinculada a la vida parroquial, primer a Santa Teresina i després als Josepets, i vaig fer tasques de coordinació de la catequesi de l’Arxiprestat, per la qual cosa tenia relació amb gent de tots els barris de Gràcia.

Aquest ha estat un any complicat?
Molt diferent, sobretot diferent. La gent ens petoneja, ens toquem molt, al CAP… és molt estrany protegir així, parlant tot per telèfon, no en persona, sense veure la cara a la gent, o el gest. Els moments més durs de la crisi han estat molt estressants… companyes en quarantena, reassignació de rasques, agafar habilitat amb els equips de protecció tan complets que fem servir ara…I saber que no ha acabat no ens deixa acabar de gaudir el dia a dia.

Ara només parlem de COVID-19 i les altres patologies ara són menys greus?
No, són igual de greus, potser més després de tres mesos de quedar-nos a casa i canviar la mica de bons hàbits que tant ens costa assolir. Des del CAP ens hem esforçat molt per seguir a la gent que ja té malalties, per assegurar-nos que no es descompensen i cercar solucions amb especialistes de l’hospital que les porten… Veurem com han superat el confinament, tant les persones que no ens han pogut venir a veure com les que estaven sanes i han trencat les seves rutines… les persones amb trastorns cognitius… tot el dia a casa, tots cada dia el mateix… algunes han empitjorat…molta gent que els han fet un ERTE amb angoixa per la inseguretat econòmica… la violència de gènere també s’ha posat més en evidència… Les “patologies” que han empitjorat són les econòmiques… i aviat veurem els resultats en altres aspectes de la salut.

La mort sempre és colpidora, fins on s’ha de portar el dol?
El que diuen els llibres? O el que fem les persones per sobreviure? És cert que una mort esperada pot costar de 6 a 12 mesos acceptar-la i plorar-la.. Però accidents, atemptats, estar aïllada per un virus… poden causar que no et puguis acomiadar i fins i tot no puguis enterrar! Són morts molt difícils de pair. El grup ens pot acompanyar, el grup ens pot cuidar, el grup ens pot guarir la ferida. Cerquem xarxes comunitàries que ens ajudin a suportar aquest dolor tan gran… la coral, el grup de teatre, un voluntariat… costa sortir de casa però és just el que més ens pot ajudar passat un temps prudencial.

Si li pregunto cultura és salut, què em diria?
Com deia més amunt, cultura és salut! Cura el dol, obre la ment, estableix comunicació i relacions entre les persones… estàs millor i comences a cuidar-te més…
A la Vila i Camp d’en Grassot tenim la Taula de Salut en què treballem moltes entitats i representants del veïnat i a la qual convidem a afegir-se a tothom que tingui idees. La necessitat prioritària que vam trobar en fer el diagnòstic de salut va ser la de sectors de població que pateixen pobresa i els és difícil l’accés als recursos i xarxes del barri, també a espais culturals, pagar-se la quota d’una entitat o fins i tot no poder baixar les escales de casa és un luxe que no es poden permetre, encara que faci salut.

Què hem de fer per socialitzar el veïnatge davant aquesta pandèmia sanitària i econòmica?
El més evident és participar d’un grup. El grup manté la comunicació, preveu l’aïllament… Mireu la força que va agafar el Banc Expropiat! En aquesta crisi han sortit xarxes espontànies per portar el menjar a la gent gran i evitar així el risc de contagi. Molta gent explica també que ha conegut més a les persones que viuen a la seva escala, s’han recolzat en aquests dies durs…. Podem reforçar la compra al barri, hi tenim de tot! El petit comerç ens coneix i ens cuida, també. Ens permet conèixer altres veïnes i encetar xarxes de relació. Ens posen al dia d’esdeveniments de la Vila, participen en els camins escolars, a Radars… Tenim també Banc del Temps, xarxes d’intercanvis… I les persones que ja estan en grups, com la Fundació i les comissions del carrer, que hi han col·laborat amb el Rebost Solidari!, és la gràcia d’un grup, que pot transformar la seva missió en moments de crisi i ajudar-nos plegades a sortir-ne.

Com veu que es vulgui fer una festa major de mínims?
Per desgràcia, necessari. La festa es va convertir en la festassa de tot Barcelona, la crisi econòmica ho va avivar, amb tanta gent que ja no podia marxar de vacances… és massa. Massa, massa multitudinària, per aquest virus i per qualsevol altre… però dels altres tenim alguna reserva de defenses… Potser per un any, la podem fer diferent, no?

Tornant a la festa major, quins són els seus primers records de la festa?
Els primers, les fotos del carrer Berga guarnit, el pare va ser a la junta fins al 1966… però quan jo les mirava, el nostre carrer ja no guarnia. Després, per motius familiars, sortíem de Barcelona tots els estius i la festa no la vivia… va ser a partir dels vint-i-un anys que la visc amb amics i amigues! Anar a Missa de Festa Major, el correfoc, aconseguir ensenyar tots els carrers en una sola nit a unes companyes de feina, organitzar el seguit d’actuacions que vols veure i anar tastant-les… no poder dormir pel soroll del carrer Verdi… els sopars de carmanyola al carrer Berga, quan ja tornava a guarnir…

Què l’interessa més de la festa?

El treball que fa tot l’any la comissió i com monten el guarnit. Quan es guarnia en una sola nit, la nit del 14 al 15, sortia a fer un volt i era curiós veure com s’organitzava cada carrer. Recordo una taula amb unes dones muntant les garlandes, un únic jove a dalt d’una bastida penjant-les i un senyor amb puro i panxa, mirant-s’ho i dient “més a la dreta, la teva dreta!” Tot l’esforç d’un any per presumir de guarnit… i te l’expliquen amb orgull!

Pot avançar alguna cosa de com serà el pregó?
De moment, compartit… amb dues persones que no conec però que fan feina pel barri, com jo. Diferent, sense balcó… sense la plaça plena… Em costa imaginar-me aquest nou escenari. Vull que representi a les persones que treballen a l’EAP Vila de Gràcia i que tot l’any cuiden els Vilatans i Vilatanes amb tant afecte i tant d’esforç des de les seves professions d’atenció a la usuària, medicina, infermeria, treball social, tècnica auxiliar i neteja. Som un equip amb una missió que en la crisi ha treballat encara més unit per vosaltres!