Grup de barraques Los Cañones (II)

La manca de serveis existent en aquest grup de barraques va obligar els seus habitants a cimentar els camins i fer escales, mentre amb un gran esforç havien de pujar l’aigua des de la font del carrer de Marià Labèrnia fins a casa seva. Cuinaven i s’il·luminaven amb petroli i gas butà.

Pel que fa a les aigües residuals, s’escampaven muntanya avall, fins que van construir les diferents canonades que permetien tenir-les més controlades. Pel que fa a les diversions, durant molts anys els veïns només van gaudir de la música d’un piano de maneta que hi havia a l’únic bar, anomenat Tatachín, situat al carrer de Marià Labèrnia, 6.

Amb les incansables reivindicacions, fetes sobretot per la vocalia de barraquistes del Centro Social del Carmelo, després Associació de Veïns del Carmel, van aconseguir contenidors per a les escombraries, vàters públics i aigua corrent, uns serveis pels quals havien de pagar 275 pessetes cada tres mesos, les quals sembla que l’Administració mai no els va cobrar. Tot i la precarietat aparent del grup de barraques de dalt del turó de la Rovira, cal dir que n’hi havia moltes que estaven fetes damunt de la roca i d’altres sobre les antigues fortificacions dels antiaeris, construïdes amb ciment armat i d’una solidesa considerable.

Finalment, es van construir els anomenats “pisos verds”, i el 28 de juliol de 1984 es van lliurar oficialment aquests habitatges de Ramon Casellas, on van anar a viure els barraquistes del cim del turó de la Rovira.

Autor: J. M. Contel

Fotografia: Casament a les barraques del cim del turó de la Rovira, l’estiu del 1978. (Cedida per Paco González)