Infància

El poemari que va escriure Federico García Lorca als EUA entre els anys 1929 i 1930, amb un posada en escena que situa en el mateix pla actors, ballarins, músics i titelles.

Explica Carlos Marquerie, autor i director teatral, que en la seva joventut, malgrat que va tenir sobre la taula de treball durant anys el Poeta en Nueva York de Lorca, mai no va saber com acostar-s’hi per dur-lo a escena. Amb el pas dels anys, el 2020, va escoltar amb assiduïtat l’ Omega d’Enrique Morente i li va cridar l’atenció el recorregut del “Pequeño vals vienés”, des que es va escriure l’any 1930, passant per Leonard Cohen i Morente fins a arribar a la meravellosa versió de Sílvia Pérez Cruz. Tots, d’alguna manera, havien deixat les seves mirades en el poema, com si estiguessin impreses en la nostra manera de llegir-lo avui. En aquest punt és quan Marquerie s’adona que ha canviat la seva manera d’enllaçar i comprendre els versos de Poeta en Nueva York . Amb Sílvia Pérez Cruz ha col·laborat com a il·luminador, director d’escena i dramaturg en diversos espectacles, juntament amb la coreògrafa Elena Córdoba, també present en aquest Poeta en Nueva York . El director teatral es converteix, de manera indirecta, en una peça de l’univers Sílvia Pérez Cruz que ens acompanya durant aquesta edició del festival. 

Poeta en Nueva York és fruit de l’estada de Lorca a la Universitat Colúmbia. L’alienació de l’ésser humà, el capitalisme, la bellesa, les injustícies o l’amor són alguns dels temes que toca. Però Marquerie és un artista amb moltíssima experiència i troba la manera de fer-nos arribar els poemes de Lorca. En aquest Poeta en Nueva York , en el qual Pedro G. Romero participa en la dramatúrgia, s’entrellacen el Lorca dels cristobitas (titelles) i les cançons populars amb el Lorca cosmopolita i experimental. La música de Niño de Elche i els versos de l’autor es juxtaposen buscant una distància amb l’escena similar a la que crea el bunraku , el teatre de titelles japonès, que uneix titelles, recitació i música. També participa en l’espectacle el ballarí Jesús Rubio Gamo, de manera que en el conjunt hi ha el millor de l’escena d’avantguarda madrilenya. Actors, ballarins, músics i titelles són, doncs, en aquest espectacle, els responsables de transmetre al públic la poètica lorquiana.

Una coproducció del Teatro Español i el Teatro Kamikaze amb la col·laboració de la Fundación Federico García Lorca.

Direcció: Carlos Marquerie

Dramaturg: Pedro G. Romero

Composició musical: Niño de Elche

Interpretació: Niño de Elche, Elena Córdoba, Manuel Egozcue, Clara Pampyn, Jesús Rubio Gamo, Enrique del Castillo

Escenografia: Max Glaenzel

Il·luminació: Carlos Marquerie

Disseny del so: Emilio Valtueña

Vestuari: Cecilia Molano

Coreografia: Elena Córdoba

Desenvolupament dels titelles: Carlos Marquerie, David Benito, Raquel Cervilla

Ajudantia de direcció: David Benito

Ajudantia d’il·luminació: Cristina Bolívar

Producció executiva: Pablo Ramos Escola

Direcció de producció: Jordi Buxó, Aitor Tejada

Distribució: Caterina Muñoz Luceño