Jon Marín

Jon Marín: "No hi ha mala herba"

 

És llicenciat en Biologia i té un Màster en Ecologia Industrial. A banda del seu vessant científic té una part creativa que ha anat madurant professionalment des del 2007. Des d’aleshores és soci fundador de Nutcreatives una agència interdisciplinària de disseny i creativitat. A més també és professor i investigador en qüestions de disseny i sostenibilitat en diferents universitats europees.

 

 

Què et va fer introduir en aquest món?

Quan parlem de natura sembla que només parlem de grans boscos i rius, d'arbres gegantins o dels grans mamífers. Però existeix natura a tot arreu: als marges dels camins, en solars abandonats o en els parcs de la ciutat.

Què són exactament “les males herbes”?

Són plantes que apareixen de manera espontània, no necessiten ni les cures -ni el control- dels éssers humans per créixer. Surten a tot arreu i no són benvingudes ni per jardiners ni per pagesos.

Què hauríem de fer amb aquestes herbes?

Conèixer-les, per tal de respectar-les i utilitzar-les. Són herbes essencials per als nostres ecosistemes, ja que actuen com a pioneres en llocs desnaturalitzats, proporcionen protecció als sòls, ​afavoreixen el creixement d'altres plantes en els seus primers estadis.

On les podem trobar?

Estan a tot arreu, però no les veiem. Entre les gespes del jardí, en parets i murs, enmig dels carrers, als marges dels camins i dels camps de conreu... A mesura que ens allunyem del centre de la ciutat, seran més abundants. Però a la ciutat també en veurem a qualsevol lloc.

Quins són els seus usos principals?

Aquestes males herbes no sempre han portat aquest adjectiu. Tradicionalment, moltes d'elles s'han usat en medicina i en cuina des de temps immemorials. La parietària, per exemple, era utilitzada pels grecs com un bon remei per les inflamacions o les cremades. Del pixallits hi ha escrits medicinals des del segle XI. I, a nivell culinari, hi ha plantes poc valorades per nosaltres, com la malva o la verdolaga, que en altres indrets es comercialitza i s'utilitza normalment.

Quines “males herbes” són comunes i podem aprofitar fàcilment?

Les més comunes són els lletisons, les dents de lleó, la verdolaga i els morrons. Es poden aprofitar les seves fulles per amanides. Només cal que siguin tendres, estiguin en bon estat i es rentin bé. 

És una pràctica activista o gourmet?

​Aprofitar-les és una excusa per sortir al camp i estar en contacte amb la natura. És redescobrir sabors i valors oblidats. És ampliar el teu
coneixement cultural, natural i culinari. I, per suposat, si convides als teus amics a una crema d'ortigues recentment recol·lectades, quedes com un gran gourmet.

Es pot popularitzar igual que passa amb els bolets?

A països com França la recol·lecció d'aquestes plantes és més popular. Aquí encara ens falta una mica per a que sigui una pràctica comuna. Si recuperem la pràctica de la recol·lecció, caldria fer-ho des d'una vessant naturalista i no des d'una vessant consumista, com ha passat amb el boom dels bolets.

Quins consells donaries a algú que les volgués recollir?

​Existeix molta informació relacionada amb les plantes silvestres comestibles. ​ El meu llibre "No hi ha mala herba" és un exemple.  És molt interessant indagar en la cultura associada a cada planta i resulta igual d'excitant trobar una planta en un bosquet com redescobrir una recepta que feia la teva àvia!

 


 

A La Fàbrica del Sol hem organitzat un taller sobre identificació i cuina de plantes silvestres. De la mà de Nutcreatives hem conegut el potencial culinari de les mal anomenades “males herbes” preparant granissats, amanides o acompanyant plats exquisits. En general, totes les plantes cultivades tenen el seu “equivalent” silvestre a la natura, ja que provenen de la selecció i modificació de les plantes silvestres feta per la pagesia al llarg de la història.