Sandra Saura

Moltes teories desenvolupades per dones s’invisibilitzen perquè són revolucionàries

 

La Sandra Saura Mas és investigadora del CREAF i professora titular de la UAB a la unitat d’ ecologia. La seva passió per la natura se li va despertar als 15 anys, al fer un camp de treball als aiguamolls de l’Empordà, i des de llavors que la natura l’apassiona. És la representant d’igualtat de la facultat de biociències i ha escrit i creat diversos recursos per a promoure docència amb perspectiva de gènere.

 

Creus que la perspectiva de gènere juga un paper clau en com entenem el món? Per què?

Sí, perquè és mirar el món tenint en compte que hi ha diferents maneres de veure’l, diferents perspectives, des dels diferents gèneres. És molt necessària per entendre el que està passant i el perquè existeixen desigualtats de gènere.

És una perspectiva, una eina d’anàlisi, de diagnosi, per així poder evidenciar i transformar aquestes desigualtats i trencar amb els estereotips.

Hem estat, la ciència també, molt reduccionistes. Hem simplificat per entendre, però quan simplifiques, estereotipes i quan estereotipes, hi ha persones que pateixen desigualtats. La vida és diversa i complexa.

La perspectiva de gènere es pot entendre en 4 dimensions: la dimensió del sexe, la identitat de gènere, l’expressió del gènere i l’orientació afectiva-sexual. Cal saber en quina dimensió estem quan parlem, perquè sovint es barregen i es generen conflictes.

Sabem que des de fa molt de temps les dones hem passat desapercebudes dins el món científic. Avui en dia, segueix existint desigualtat de gènere en la ciència?

Si,  continuen havent-hi desigualtats.

Un dels problemes d’aquestes desigualtats és l’androcentrisme. Tot el sistema científic està pensat des d’una òptica masculina, i com a dona no hi encaixes, per això moltes no acaben la carrera científica. És un sistema de rol masculí, de competitivitat, productivitat i el rol femení associat a les cures, a la vida al centre sovint no hi és i està infravalorat.

Jo he decidit no masculinitzar-me i poder estar en aquest món masculinitzat sent com sóc, però una altra estratègia per la que opten moltes dones és masculinitzar-se per poder seguir endavant,  i també és molt respectable.

S’està treballant per canviar-ho?

S’està treballant des de fa uns anys perquè hi hagi menys desigualtats, però el canvi és molt lent.

Sobretot hi ha la preocupació, en molts centres de recerca, per assolir el 50% de dones i homes per rebatre l’efecte tisora o canonada forada, el leaky pipeline. Però no es posa tant d’esforç en buscar les causes dels forats de la canonada, no miren perquè moltes dones no acaben la carrera científica.

No hi ha un canvi sistèmic basat en una reflexió profunda del perquè està passant i què podem canviar de base perquè no passi, això seria anar a l’arrel del problema i seria molt més transformador.

Com es pot millorar?

Hi ha molta por al canvi, molta resistència, quan la ciència s’hauria de definir pel canvi constant.

Moltes teories desenvolupades per dones encara no s’expliquen perquè són molt revolucionàries i canvien moltes coses, no només científiques, sinó també culturals i socials.

No hi ha prou presa de consciència d’aquesta desigualtat. Encara ara hi ha ceguera a la desigualtat per gènere. L’educació i la formació són claus perquè això es posi en evidència, a través de l’educació també es va a l’arrel del problema. És important empoderar-se a través de formacions en perspectiva de gènere, i per sort actualment tenim persones molt potents fent aquests tipus de formacions a Catalunya.

Els estudis fan visibles les dades de desigualtat, els gràfics de tisora, les diagnosis, i donen eines per demostrar. I això en el món de la ciència és molt important.

El dia que als òrgans de poder hi hagi més del 50% de dones, allà hi haurà el canvi. I quan estiguem en aquest 50 % ja estarem prou còmodes com per poder ser nosaltres mateixes des de l’empoderament personal.

Què aportem o hem aportat les dones a la ciència i al medi ambient?

Hem aportat molt però se’ns ha invisibilitzat molt, i llavors hi ha la creença que hem aportat poc.

Podríem haver aportat un punt de vista no tan antropocèntric i més d’empatia amb les altres espècies i de posar la vida al centre, les cures, la visió cooperativa, el treball conjunt, l’empatia…

Per posar un exemple, l’Ellen Swallow Richards, va fer una proposta de la definició de la paraula ecologia. Deia que l’ecologia és la ciència de les condicions de salut i benestar de la vida humana diària. Per ella la salut dels ecosistemes i la salut humana anaven de bracet.

I jo em pregunto, que hagués passat si al segle XIX ens haguéssim quedat amb la definició de l’Ellen Swallow enlloc de la d’Ernst Haeckel?

Creus que hi ha una visió femenina per respondre les problemàtiques ambientals?

Sí, a la visió femenina, tradicionalment, se li ha atribuït el rol de les cures, posar la vida al centre, …i ha estat també més vinculada a  la cooperació, i aquesta visió pot aportar molt a les problemàtiques ambientals.

La major part de les problemàtiques ambientals són producte de l’androcentrisme, del sistema patriarcal capitalista, que oprimeix a les persones, en concret a les dones i al medi ambient. Si poséssim la vida al centre, enlloc de la producció màxima o del benefici econòmic, resoldríem la majoria dels problemes ambientals actuals.

La clau rau en l’equilibri de la visió femenina i la masculina, les dues són molt importants per la transformació social però ara hi ha un desequilibri total! I la mirada femenina està molt invisibilitzada. Hi ha d’haver més empoderament de la mirada femenina i desempoderament de la masculina per arribar a aquest equilibri. Conec moltes dones que estem treballant per l’empoderament i empoderar-nos, però homes per desempoderar-se de la mirada masculina?

En sabem més de resolució de conflictes?

La mirada femenina pot aportar molt a la resolució de conflictes, perquè sentir empatia, tenir cura de l’altre en la resolució de conflictes és clau per resoldre’l.  No voler anular a l’altra persona, no voler sempre competir, sinó tendir a treballar per trobar entesa, cooperar… i quan sents empatia pots saber com se sent l’altre… trobes més grisos i matisos per poder resoldre el conflicte.

Quins són els reptes actuals per incloure la perspectiva de gènere en la ciència?

La ciència dins del patriarcat i el capitalisme és una ciència reduccionista, productivista, mecanicista… que intenta simplificar la complexitat de la vida i un dels reptes és que la ciència canviï. Que pugui acceptar la complexitat, que posi la vida al centre i que sigui transformadora cap a la justícia global. Per tant, és molt important que els indicadors que avaluen la carrera científica valorin positivament aquests factors.

La ciència no ha d’estar al servei del patriarcat ni del capitalisme, sinó que l’ha de pressionar per transformar-lo, i en part ja ho està fent. En els darrers anys davant l’emergència climàtica, cada cop veiem més científics i científiques posicionant-se a favor d’accions contra el canvi climàtic.

Més reptes, trencar amb la idea del gènere binari i caminar cap a la perspectiva queer. Aconseguir igualtat però des de l’acceptació de la diversitat i la complexitat. Això és un repte de canvi de mentalitat, un canvi actitudinal i cal formació.

Arribar a aquest 50% de llocs, de 50% home-dona, també és un repte i quan s’hi arribi, moltes coses canviaran, sobretot en els òrgans de presa de decisions.

Un altre repte, promoure l’empoderament i l’autoafirmació dels gèneres que estan en desigualtat. S’ha de donar eines dins del món científic per generar aquest empoderament i autoafirmació de les dones i de tots els gèneres que estan en desigualtat.

Algun altre?

L’ús d’un llenguatge no sexista i accions radicals contra l’assetjament sexual, perquè encara hi és, també en l’àmbit acadèmic.

Promoure la visibilització de les dones i tot el que fan en ciència.

Cal creativitat per a generar activitats educatives amb perspectiva de gènere i crear espais i mètodes de participació i creació de recerca equitatius. Hi ha molts materials creats per aplicar docència i recerca amb perspectiva de gènere, però el repte ara es aplicar-los, començar la fase “maker” de la perspectiva de gènere en la ciència (aquí podeu trobar alguns recursos sobre recerca i docència en biologia amb perspectiva de gènere)

Per tu, quines dones científiques són imprescindibles de conèixer?

La Vandana Shiva. Una dona científica interdisciplinària que aporta el coneixement científic i acadèmic a l’activisme i a la transformació social. Doctora en física, i autora de desenes de llibres i articles també la trobaràs a dalt de l’escenari llegint un manifest antiglobalització. Exemplifica la mirada ecofeminista interseccional des d’una mirada no occidental. Ha treballat molt pels drets de les dones, per posar les dones al centre en l’agricultura de la Índia i a favor d’una agricultura respectuosa i pro sobirania alimentària. Ha participat en molts projectes de recol·lecció de llavors perquè la llavor en agricultura és el poder, per mantenir-ne la diversitat i per l’empoderament de les dones.

La Lynn Margulis. Ella va fer la teoria endosimbiòtica però va anar molt més enllà. Evidencia que no tot és competitivitat i selecció natural i que la cooperació també té un paper molt important en l’evolució.  Es pot cooperar per evolucionar i si això t’ho emportes a nivell social és revolucionari i molt transformador. Però s’ha invisibilitzat molt, com també el seu treball amb en James Lovelock, sobre la hipòtesi de Gaia. Va ser una persona que no va tenir por i va publicar les seves teories, tot i que se li van rebutjar moltes vegades.

Jane Goodall. Primatòloga, coneguda sobretot per la seva feina de difusió i de conservació de primats, però també pionera en l’estudi dels ximpanzés i el seu comportament, donant una nova perspectiva de gènere als estudis fets fins al moment. Ha portat l’àmbit acadèmic també a la divulgació i ha fet importants accions per la conservació de la natura i en concret dels primats.

La Rachel Carson. Va ser anterior a totes elles. És una persona imprescindible de conèixer. Amb el seu llibre “la primavera silenciosa”, va evidenciar que el DDT, un insecticida, afectava a la pèrdua de diversitat, sobretot d’invertebrats, i també que estava relacionat amb el càncer dels humans. Hi havia molts lobbys que no volien que es publiqués el llibre, però es va publicar i per mi és un exemple de com a través del coneixement científic pots millorar el medi ambient i fer transformació social cap a la justícia ambiental. 

El coneixement científic ha de sortir, cal transferir-lo des de les revistes indexades cap a la societat, i de fet a la Rachel Carson se li atribueix el naixement del moviment ecologista dels anys 70.

Barcelona, octubre 2021

 


Les opinions expressades en aquesta entrevista són a títol personal i no necessàriament reflecteixen el posicionament institucional de l’Ajuntament de Barcelona.