L’arquitectura en l’edat de les pandèmies: de la tuberculosi a la covid-19

Beatriz Colomina

L’arquitectura i la medicina sempre han estat molt vinculades. Les teories sobre el cos i el cervell travessen el discurs arquitectònic, i fan de l’arquitecte una mena de metge, i del client, un pacient. Cada època té les seves afeccions característiques, i cada afecció demana una arquitectura pròpia. Així doncs, els anys de les malalties bacterianes com la tuberculosi van originar l’arquitectura moderna, amb edificis blancs desenganxats del «terra humit on s’incuba la malaltia», en paraules de Le Corbusier. El descobriment de l’estreptomicina va posar fi a aquest període. Durant els anys de la postguerra, l’atenció es va desplaçar als problemes psicològics. L’arquitecte va deixar de ser vist només com a metge per percebre’s també com a psiquiatre, i la casa no tan sols constituïa un dispositiu mèdic per a la prevenció de malalties, sinó que ara també proporcionava confort psicològic i «salut nerviosa». El segle XXI inaugura l’era dels trastorns neurològics: la depressió, el TDAH, els trastorns límit de la personalitat, la síndrome d’esgotament professional i les al·lèrgies (dels «hipersensibles ambientals», incapaços de viure al món actual). No obstant això, les pandèmies han tornat: amb la covid-19, un virus remodela completament l’arquitectura i l’urbanisme i, una vegada més, la malaltia posa de manifest desigualtats estructurals de raça, classe i gènere.

Beatriz Colomina és catedràtica d’Història de l’Arquitectura a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Princeton, directora del programa interdisciplinari «Media and Modernity» i directora del programa de doctorat a l’Escola d’Arquitectura. Colomina va néixer a Madrid i va estudiar arquitectura a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, on també va fer el doctorat. 

Colomina ha escrit, comissariat i ensenyat extensament sobre qüestions d’arquitectura, art, tecnologia, sexualitat i mitjans de comunicació, i els seus escrits s’han traduït a més de vint-i-cinc idiomes. Entre els seus llibres, podem destacar X-Ray Architecture (Lars Muller, 2019; editat en castellà per Puente, 2021), Radical Pedagogies (MIT Press, 2022), Are We Human? Notes on an Archeology of Design (Lars Muller, 2016), Das Andere / The Other: A Journal for the Introduction of Western Culture into Austria (Lars Muller, 2016), The Century of the Bed (2015), Manifesto Architecture: The Ghost of Mies (Sternberg Press, 2014); Clip/Stamp/Fold: The Radical Architecture of Little Magazines 196X-197X (ACTAR, 2010), La domesticidad en guerra / Domesticity at War (ACTAR, 2006 / MIT, 2007), Doble exposición: arquitectura a través del arte (AKAL, 2006), Privacy and Publicity: Modern Architecture as Mass Media (MIT, 1994) i Sexuality and Space (1992).

Entre les seves exposicions podem esmentar Clip/Stamp/Fold  (2006-2013), Playboy Architecture (2012-2016), Radical Pedagogies (2014-2015), Liquid La Habana (2018), The 24/7 Bed (2018) i Sick Architecture (2022). El 2016 va ser comissària, amb Mark Wigley, de la tercera Biennal de Disseny d’Istanbul. El 2018 va ser investida doctora honoris causa pel KTH Royal Institute of Technology d’Estocolm i el 2020 va rebre el premi Ada Louise Huxtable Prize per les seves contribucions al camp de l’arquitectura. Recentment, ha estat comissària, amb Mark Wigley, de l’exposició We the Bacteria: Notes Toward a Biotic Architecture, a la Triennal de Milà 2025, i ha produït The Other Side of the Hill, una gran instal·lació a l’Arsenal (Biennal de Venècia 2025), en col·laboració amb Mark Wigley, Patricia Urquiola i els científics Roberto Kolter i Geofrey West.