La nit dels museus

Cinema a la fresca amb Sara Gómez

En el marc de La nit dels museus i coincidint amb la primera exposició dedicada a aquesta imprescindible cineasta afrocubana, es projectaran tres films de Sara Gómez (Guanabacoa, 1942-1974) al pati del palau de la Virreina: Guanabacoa, crónica de mi familia (1966, 14 min), Y... tenemos sabor (1967, 25 min) i Mi aporte... (1972, 34 min).

Guanabacoa: crónica de mi familia 

Aquest documental autobiogràfic, on per primera vegada apareix la cineasta durant alguns minuts, explica la història de la seva família i, alhora, la de Guanabacoa, el lloc on va néixer. 

La primera part recorre els carrers del municipi i s’atura en els habitants, així com en alguns llocs emblemàtics, com ara l’estàtua d’Ernst Hemingway —que va residir a la propera Cojímar—, el cementiri jueu, la fortalesa militar i una placa que recorda la figura del polític crioll Pepe Antonio, alcalde de la vila entre el 1748 i el 1762. 

La segona presenta els familiars de la realitzadora, des dels homes que en aquells moments i en el passat es dedicaven a la música fins a les dones retratades en fotografies antigues que mostren una classe social distingida, amb elegants vestits, estrictes normes de conducta i visites a «las sociedades para negros» —«para ciertos negros», segons que puntualitza Sara Gómez. 

En la seva tercera part, el film s’acosta a Berta, cosina de la cineasta, que reflecteix l’altre punt de vista d’una familia antany benestant. «¿Habrá que combatir la necesidad de ser un negro distinto, superado?», es pregunta Sara Gómez en el tancament de la pel·lícula. «¿Venir a Guanabacoa aceptando una historia total, una Guanabacoa total…, y decirlo?». 

Aquesta recapitulació sobre la fragilitat de classe connecta la història de la madrina —així anomenaven la seva bestia, qui, segons que ens informen al principi de la cinta, va morir mentre se n’acabava el muntatge— amb l’esdevenir encarnat per Berta. Dues dones negres —tres, en realitat, si comptem la mateixa realitzadora— que componen els vèrtexs d’un triangle en què s’expressen les diferents maneres d’afrontar la memòria col·lectiva i íntima, tenint sempre com a teló de fons aquesta Guanabacoa sincrètica, on la presència cultural africana i la negritud són elements constitutius.

Y… Tenemos sabor

El cinema de Sara Gómez preconitza un desplaçament que, temps després, va apuntalar la realitzadora vietnamita Trinh T. Minh-ha quan, a propòsit de la seva pel·lícula Reassemblage (1982), va dir que ella entenia la pràctica etnogràfica com un parlar de prop —speaking nearby— en lloc d’un parlar sobre —speaking about.

Aquesta posició totalment aliena als agenciaments més elementals és molt ferma des del principi de la trajectòria de Sara Gómez, fins al punt de distingir-la respecte a altres autors coetanis i convertir-la en una mena de pionera dels anomenats «films antietnogràfics» de les dècades dels vuitanta i els noranta. 

La importància que té la cultura musical en l’obra de la cineasta potser s’ha d’entendre de la mateixa manera: no és tant un inventari rítmic o una panoràmica sobre l’antropologia sonora cubana com un submergir-se en aquells processos d’afirmació emancipatòria i col·lectiva que prenen el ball i la música com a via.

Així, tot i que participa d’un conjunt de documentals que, durant els anys seixanta, van investigar les arrels musicals de l’illa —ens referim, entre molts altres, a Ritmo de Cuba (1960), de Néstor Almendros; La tumba francesa (1961), d’Orlando Jiménez Leal i Néstor Almendros; Nosotros, la música (1964), de Rogelio París; i, especialment, La herrería de Sirique (1966), d’Héctor Veitía—, Sara Gómez aprofundeix d’una manera més concreta en el relat que les classes populars i els subjectes negres cubans erigeixen sobre ells mateixos i sobre les condicions que els interpel·len, entorn dels antagonismes que aquestes i aquests plantegen enfront del sistema de pensament i ordre per al món que imposa la blanquitud, al voltant del cabal musical però, alhora, «al costat» dels qui el van construir i alimentar. 

Y… Tenemos sabor (1967) és, potser, el treball que més bé exemplifica aquests interessos. Es tracta d’una pel·lícula que, de la mà del luthier Alberto Zayas, recorre els orígens i els usos de nombrosos instruments utilitzats per a la música ballable. 

La cineasta combina descripcions tècniques i històriques amb actuacions en directe dels conjunts Changüí, Típico Habanero, Clave y Guaguancó i Conga de Santiago de Cuba, així com dels trios Los Decanos i Virgilio, Almenares y Márquez. 

A més d’instruir l’espectador en les diverses variants musicals i en el seu reconeixement a l’hora d’executar-les, Sara Gómez registra a aquells que canten i dansen en solars, carrers atrotinats, enterraments o reunions espontànies, tot això sense incórrer en pintoresquismes paternalistes, però sí qüestionant la persecució d’allò festiu des del poder, com a relat oficial, o la seva persecució en l’espai públic i en els imaginaris col·lectius, tal com va passar en el cas de P.M. 

La cinta recupera alguns precursors de la investigació sobre el llegat africà en la cultura de Cuba, com Fernando Ortiz Fernández, Argeliers León, Lydia Cabrera i Rómulo Lachatañeré. No obstant això, Y… Tenemos sabor finalitza amb una referència als nous ritmes experimentals de l’època. Un jove Chucho Valdés i el seu Combo —format per llegendes de l’envergadura de Carlos Emilio Valdés, Julio Vento, Manuel Armesto «Cala», Roberto Concepción i Orlando «Cachaíto» López— obren les arrels tradicionals cap a l’horitzó del jazz afrocubà, sense tenir en compte les suspicàcies que aquests ritmes d’orígens ianquis provocaven en aquells moments. El fraseig evocatiu d’Amado Borcelá Navarrete, «Guapachá», la seva genuïna barreja entre la guaracha i el bebop, garanteix que les músiques populars seguiran el seu camí en els temps a venir.

Mi aporte…

Estrenada el 1972, Mi aporte… és, probablement, una de les millors pel·lícules de Sara Gómez, ja que s’hi condensen els trets més importants de la seva tasca cinematogràfica i de les novetats que va introduir al cinema cubà de l’època.

L’acostament a certs processos socials des d’experiències situades, complexes, que no sempre donen un testimoniatge precís sobre el que està passant. La seva problematització constant del projecte revolucionari des d’aquells subjectes que el constitueixen i que romanen al marge dels conceptes ecumènics. El cinema entès com a lloc on es reelaboren i es modifiquen permanentment les posicions d’escolta i de presa de la paraula. 

Mi aporte… investiga quines conclusions es poden treure sobre la presència de les dones en l’àmbit laboral tretze anys després del triomf de la revolució. Per fer-ho, Sara Gómez articula el documental en quatre seqüències que d’alguna manera recapitulen tot el que ha passat, però que també llancen algunes preguntes cap al futur. 

Les paraules del Che Guevara obren el film. Descriuen un proletariat sense sexe, unit per causes comunes i enemics indistints. Aviat, però, comencem a veure i a sentir com diverses dones contradiuen el guerriller; contradiuen la propaganda que explica panegírics del treball femení i que la cineasta incorpora de tant en tant; contradiuen els anuncis estereotipats d’operàries somrients; contradiuen les opinions punitives dels companys homes, els quals jutgen amb suficiència allò que la dona aporta —i, especialment, allò que resta— a la productivitat industrial. 

«¿Estaremos creando las condiciones para la mujer nueva?», s’interroga Sara Gómez en un moment de la cinta, i ella mateixa hi respon, minuts després, potser a manera de rèplica per a l’«Hombre Nuevo» promulgat pel Che: «Hay que violentar la consciencia masculina que impide a las mujeres desarrollarse. Hay que agredirlos, tenemos armas. Yo, al menos, renuncio a declararme impotente». 

La cineasta toca aquí un tema espinós per a l’època: mentre les dones cubanes s’han incorporat a l’espai laboral, en l’àmbit domèstic es continua reproduint el sexisme, sobretot entre els revolucionaris. D’aquesta manera, les dobles jornades assumides per les dones i naturalitzades des dels idearis socials dificulten les seves posicions a l’esfera pública, augmenten la seva precarització econòmica respecte als homes i construeixen subalternitats dins una mateixa família. 

Però les dones que protagonitzen el documental no representen una idea arquetípica de dona, al revés: pertanyen a classes diferents; tenen edats i feines diferents; són negres, mestisses, blanques, vídues, solteres, núvies; amb famílies nombroses; o que han preferit no tenir descendència. Cap d’elles no explica les seves orientacions sexuals. En definitiva, 18 19totes aquestes dones parlen des d’especificitats que col·lideixen entre si i impedeixen un sol discurs, un encapsulament de les vicissituds, una única recepta que cauteritzi la complexitat. 

La darrera seqüència de Mi aporte… és un debat entre obreres d’una fàbrica tabaquera, que prèviament havien observat l’enregistrament d’una xerrada entre Sara Gómez i una dissenyadora, una periodista i una investigadora científica. 

Les reflexions articulades i programàtiques d’aquestes quatre joves de classe mitjana, inclosa la mateixa cineasta, precedeixen els testimonis intempestius de les senyores que més tard veurem al seu lloc de treball. 

Sara Gómez força, així, des d’una honestedat fins i tot autocrítica, l’antagonisme entre les noies vestides a la moda, que dialoguen en un ambient relaxat, dins un espai decorat segons els codis de modernitat de l’època, i el grup de treballadores d’una altra extracció social, altres sistemes morals, altres gramàtiques. 

Encara que ho pugui semblar, la seqüència no compara persones amb estudis universitaris i persones sense formació acadèmica. Per contra, Sara Gómez amplia el zoom polític de la seva càmera per mostrar-nos formes diferents d’oposar-se a un masclisme totalitzador, ancorat d’una manera tal, que travessa poders adquisitius, acumulacions de coneixement i ideologies.