Fernand Deligny va néixer el 1913 a Bergues, al nord de França. Primer va ser mestre de nens inadaptats, l’any 1938, a París i Nogent-sur-Marne, i després educador a l’institut medicopedagògic de l’hospital psiquiàtric d’Armentières durant la Segona Guerra Mundial. L’any 1943, va fundar els primers centres de prevenció de la delinqüència a Lilla, i posteriorment va assumir la direcció del Centre d’observation et de triage (centre d’observació i triatge) de Lille, que va convertir en un lloc obert, dirigit per obrers i membres de la resistència. A París, l’any 1947, va fundar, amb membres del Partit Comunista, una associació per al «tractament gratuït» de joves delinqüents i psicòtics, La Grande Cordée, que va funcionar uns quinze anys.

A partir de 1967 i de conèixer el Janmari, un nen de deu anys, autista i afectat de mutisme, va impulsar una xarxa informal de suport als nens autistes, a les Cevenes, una regió de tradició protestant al sud de França. La xarxa va existir fins a la dècada de 1980.

 «El meu projecte era escriure», va afirmar Deligny: per a ell, escriure era una activitat constant, existencial, el laboratori permanent de la seva pràctica com a educador. Entre els aforismes de Graine de crapule (1945), un pamflet virulent contra les pràctiques de reeducació, i L’Enfant de citadelle, una autobiografia inacabada i inèdita de 6.000 pàgines, de la qual hi ha 81 versions, va publicar fins a una vintena de llibres. Va morir el 1996 a Monoblet.

La vida i l’obra de Deligny són indissociables de les seves «temptatives» per permetre que els nens i adolescents que li van ser confiats —delinqüents, psicòtics, i més endavant autistes— visquessin d’acord amb les seves «maneres de ser», més que no pas segons les regles socials de l’educació. Va desenvolupar aquestes experiències primer dins les institucions i després «a fora», on va poder inventar una manera de viure pròpia i un territori comú amb total independència. La perspectiva d’aquest «a fora» és la primera condició de les temptatives de Deligny; la segona és l’experimentació. Per designar el territori fragmentat, manipulat, precari, de la xarxa de les Cevenes, parla d’un «rai».

El rai es defineix per llocs (campaments o granges), una organització, una llengua i unes pràctiques que ens cuidarem de no anomenar artístiques, ja que l’art segueix sent un horitzó per a Deligny.

Aquesta exposició, titulada Elogi de l'asil, és una oportunitat per qüestionar aquest horitzó, per escenificar les formes experimentals invertides en la temptativa de les Cevenes: l’escriptura de Deligny, inspirada en el «traç» en infinitiu del Janmari, el nen autista; la famosa cartografia de les «línies errants» dels nens, dibuixades per educadors no professionals (obrers, camperols, estudiants) que convivien les 24 hores del dia amb els nens, i les imatges —fotografia, cinema, pintura— produïdes al llarg d’aquesta cerca de «l’humà comú».