Chantal Akerman va descobrir les possibilitats del treball amb instal·lacions quan vam concebre D’Est, au bord de la fiction, l’any 1994, uns quants mesos després d’acabar el muntatge de la pel·lícula D’Est. Explorar aquest nou territori va resultar emocionant, perquè la dimensió temporal que caracteritza el muntatge de les pel·lícules quedava ampliada amb una dimensió espacial. Ja no operàvem únicament amb les relacions dels plans col·locats l’un rere l’altre, sinó també les seves relacions quan els mostràvem l’un al costat de l’altre, en diversos monitors, mentre buscàvem interaccions, vincles, ressonàncies en l’espai.

Juntes vam concebre prop de 20 instal·lacions. Unes les vam fer a partir de pel·lícules existents, d’altres van donar lloc a nous rodatges o noves investigacions. Cadascuna tenia un punt de vista diferent: un desig, un visió, una obsessió, una intuïció, una imatge, un títol, un so…

A la Chantal li agradava especialment treballar en les instal·lacions perquè li aportaven una sensació de gran llibertat. Li agradava que ho féssim tot «a casa», com artesanes, sense haver d’explicar a ningú on volíem anar a parar. Deia que una instal·lació, fins i tot més que una pel·lícula, no es pot ser descrita per endavant, sinó que neix  a poc a poc, a través de la pròpia obra.

Muntant les pel·lícules D’Est, Sud (1999) i De l’autre côté (2002) ja ens havíem alliberat de la linealitat del relat, però amb les instal·lacions ho vam fer encara més. Estàvem en contacte directe amb els materials mentre els amassàvem i els transformàvem. Treballàvem la fragmentació, jugàvem amb repeticions, amb oposicions i amb desajustos sense caure en la sistematització. En emancipar-nos de la necessitat del sentit immediat, en concedir  una importància especial a qüestions relacionades amb el ritme, l’espai, la presència o el silenci, buscàvem que sorgís allò que hi ha abans de qualsevol conceptualització, per arribar així a l’essència mateixa del misteri de la vida.

Aquesta exposició és un reflex del nostre treball plegades. No és temàtica, sinó que proposa un recorregut obert que connecta les diferents obres, que convida els espectadors a trobar-se amb elles, a encarar-les, a deixar-se impregnar per la seva presència, a explorar l’espai al seu ritme, a traçar els seus propis camins. No hi ha un fil conductor, llevat del que cadascú teixeix amb les imatges i els sons.

Les instal·lacions de la Chantal no dicten res, ens travessen i arriben al nostre jo més íntim. Ens interpel·len, ens esperonen, ens posen en moviment i desperten el nostre  pensament.

Segurament, per tot plegat, l’obra de la Chantal sigui profundament política.

Claire Atherton