Vist però no vist

Trinh T. Minh-ha

Tot comença amb dos —ens diu Trinh T. Minh-ha (Hanoi, 1952)—, però en la seva pràctica no hi ha binarisme, perquè aquesta no és excloent, sinó relacional. És oberta i es conforma en una multiplicitat de sabers i relats. Text i imatge, so i silenci, testimoni i invenció, es pleguen i es despleguen sense quedar reduïts els uns als altres.

Els films de Trinh no responen a les característiques del documental. La veu en off no necessàriament explica el que descobreixen les imatges. De vegades, aquestes conflueixen amb la locució; d’altres, divergeixen, i s’estableix així un doble moviment, de fora cap a dins (el que es captura de la realitat) i de dins cap a fora (el que es podria qualificar de fabulació). Trinh no pretén convèncer-nos de l’autenticitat del que es mostra. Les seves pel·lícules no descriuen o retraten l’altre. No són «sobre» els altres, són fetes amb o a prop d’ells. Aquest «a prop de» requereix reconèixer la distància que s’estableix entre la cineasta i els que apareixen als seus films. L’autora no parla mai en nom d’ells.

Trinh treballa des del feminisme. La presència de les dones, que reivindiquen una visió no heroica de les nostres relacions, és inherent a la seva pràctica. Feminisme és prendre consciència de tots aquells subjectes que han estat silenciats i intentar que les seves paraules es facin sentir.

Feminisme també significa emfasitzar allò quotidià, un lloc on el temps se superposa en capes i en què no hi ha cabuda per al «jo lingüístic», aquella figura d’autoritat associada a la raó eurocentrada, que reclama la universalitat i veracitat del coneixement abstracte. En els films de Trinh no hi ha una narrativa lineal. El seu temps és circular. Allò pretèrit pot ser el que encara està per venir.

Trinh utilitza el color d’una manera molt conscient. Sap que el color manté un component simbòlic. El vermell s’associa a la vida i a l’alegria. És, a més, el color de l’antagonisme i la revolució. El blanc encarna el dol, la puresa. Hi ha tants colors com gradacions contenen els seus tons, o com usos se n’hagin fet. Trinh es mou en aquests matisos, en els intersticis situats entre les definicions i les coses. El seu treball s’ubica en una cruïlla permanent, que obliga l’espectador a elegir.

El cinema de Trinh T. Minh-ha és expandit. Es projecta en un teatre o en un espai expositiu, indistintament. L’experiència sensorial és clau en tots dos casos. L’espectador no queda atrapat en la totalitat de l’obra, ja que la distància entre l’autor, la pantalla i l’espectador es manté. El mitjà no s’esvaeix.

Els seus films són anticlimàtics. No hi ha una història principal que moduli el relat, ni una jerarquia que l’ordeni. No hi preval un sentit per sobre d’un altre. En les seves pròpies paraules, es veu tant amb els ulls oberts com amb els ulls tancats. La missió del so tampoc consisteix a donar un biaix realista a la imatge. El silenci hi és tan eloqüent com el so i es regeix per una lògica autònoma. No hi ha «buits»; tot hi és substantiu. En aquesta paradoxa habita la seva bellesa. Vist però no vist és el títol triat per la mateixa artista per a aquesta exposició. En el joc entre el que es revela i el que resta ocult hi sorgeix una altra manera de mirar.

La funció de qualsevol ideologia al poder és mostrar el món unificat d’una manera positiva. Interpel·lar els règims de representació que governen la societat implica concebre una política que sigui capaç d’alterar la realitat i no només ideologitzar-la. El conflicte que això comporta fa que les subjectivitats i les pràctiques es reposicionin. Trinh sempre ha dubtat de l’autodenominat art polític, perquè al final aquest no canvia res. Per efectuar una subversió radical, cal mutar la forma com percebem el món.